Records de N.Y.: Espectacles.

Abans dels espectacles formals. Tota la ciutat és un espectacle informal. Em ve a la memòria la imatge d’aquelles cadires que hi havia temps enrere a Les Rambles de Barcelona que per una pesseta podies descansar però, preferentment, observar l’anar i venir dels ciutadans/es que anaven als seus afanys o dels forans que estaven de pas per qualsevol causa.

Parar-te en una cruïlla de carrers, mirar una perspectiva que se’t obre de sobte, tafanejar el què es veu darrera les finestres que donen a carrers tranquils, observar els comportaments que s’intueixen de les persones que omplen els espais públics, com vesteixen, com mengen, com van adelerats entremig de la munió de visitants que s’hi barregen, ja és tot un espectacle. Pots badoquejar de franc tot el dia, deparant-te la ciutat sempre noves sorpreses.

Però, espectacles més o menys formals n’hi ha arreu. Dels grups que actuen als carrers, al grans espectacles de Broodway, parlant dels populars, fins als elitistes que en un viatge turístic no tens gaire tirada a aprofitar-los. A més la barrera idiomàtica limita força les possibilitats.

En un vestíbul del metro em vaig topar amb “The Ebony Hillbillies” que feien música tradicional americana amb instruments primitius. Allà mateix els vaig comprar un CD per 10,-$ que va resultat interessant però massa reiteratiu en les seves melodies. Compte! Músics tocant al “subway” tenen una pàgina web, encara que en construcció, i innumerables referències a la xarxa. I aquí els podeu veure al You Tube en el mateix lloc on el vaig trobar jo.




Al mig del Central Park, una tarda de diumenge, aquesta petita banda de trombonistes, negres també.

En Gerardo i l’Eulàlia van comprar entrades per anar al reconegut club de jazz Blue Note, per escoltar l’actuació d’Amiel Larrieux en directe. L’Àlex, en les seves impressions novayorqueses en parlava d’aquest local, i mentre fèiem cua per entrar-hi al costat d’una parella negra impressionant, ell en sortia –satisfet, ens va dir- de veure l’anterior actuació de la mateixa artista. El local es una espècie de “tubo”, no deu ser més ample que les nostres cases de cós, i val a dir que nosaltres varem posar-hi la nota de color aquell vespre ja que érem dels pocs blancs que assistirem al concert. No coneixia res del què fa l’artista en qüestió i no em va entusiasmar. El grup que l’acompanyava, bé; i el millor de tot l’ambient que es va anar creant al local a mesura que s’anava produint l’actuació. El menjar, que opcionalment podies fer alhora, molt correcte.

L’hotel que ens hostatjava estava al bell mig de Broodway. Sols trepitjar el carrer t’impactaven els cridaners anuncis dels molts teatres que oferien els mítics musicals que duren anys en cartellera. Tothom et recomana que no pots perdre veure’n algun per copsar directament la seva magnitud i espectacularitat. Els joves van triar “The Lion King”, als grans certament tant en feia un com un altre ja que el que volíem veure era el fenomen.

Realment espectacular. Una gran sala completament ocupada per veure una obra infantil producció de la factoria Disney que realment valia la pena i que ja fa deu anys que es representa. L’escena de l’estampida dels nyus (eren nyus, veritat, Gerardo?) estava aconseguida magníficament. Encara que l’escenificació de tot el bestiari de la selva no la desmereixia. Per entendre el fet va valer la pena, fins al punt que vaig haver de resistir-me fermament a la temptació de comprar algun del múltiples “gadgets” promocionals de l’obra que hagués adquirit per tenir-ne un record.

Madrid, 23 de setembre.