30 de juny, 2011

La pinça.

No, no són els tres vots escadussers de IU d’Extremadura els que configuren una nova pinça contra els socialistes i progressistes. En tot cas, aquests vots sols permetran que la llista més votada en aquella comunitat, la del PP, pugui tenir el President i formar un Govern en minoria. El PSOE s’ha de preguntar com és que les bases de IU s’han revoltat contra les directrius de la seva direcció estatal i amb l’abstenció o votant-se a sí mateixos, possibilitaran un capgirament històric de govern a Extremadura.

Hi ha una nova pinça. La que conformen l’actitud “gamberra”, populista i demagògica del PP i el moviment del “indignats”. La primera, la del PP, a més de cohesionar fèrriament als seus electors, estimula moltes de les propostes “indignades”. Mentre que el moviment sorgit del 15-M desmotiva i ataca directament a l’esquerra que es veu desbordada.

El que sento que diuen els populars a la tribuna del Congrés cada setmana es esgarrifós. Populisme pur i dur. Demagògia a sac. Cap concessió a la intel·ligència. Que el Govern socialista es vagi rostint a la graella de la crisi i ells ventant el foc perquè les brases no s’apaguin. Res de col·laboració pel bé del país.

A la dreta, el moviment del “indignats” no els fa ni pessigolles. Les seves propostes de superar el sistema “establert” els preocupen més aviat poc. En cas extrem no tindran cap inconvenient, ni els seus els retrauran res, en anul·lar-los, o ignorar-los, com sigui. Sols cal veure els comentaris i qualificacions que els dediquen.

A l’esquerra, que la seva força i identitat és transformadora per naturalesa, les propostes dels “indignats” els fa, ens fa, mal. Ens sentim interpel·lats, fins i tot estem d’acord amb algunes d’elles. Entenem el que ens volen dir, voldríem debatre el que diuen, rebatre les ingenuïtats en que cauen, defensar el possibilisme del que fem, o podem fer. Integrar-los en l’articulació del que pretenen. Crec, però, que hem fet tard, que ja no hi som a temps. El descrèdit, que denuncien,  de la política “establerta” també ens afecta i molt.

En el fons el que passa és que hem malbaratat o menystingut el llegat de la Transició. La dreta, es revenja del que els ha comportat social i ideològicament aquells temps. Varen estar a punt de capgirar-ho en la segona etapa de l’Aznar. L’atemptat del 11-M-04 va trastocar els seus plans. La crisi econòmica actual ha trastocat els nostres. L’acomodament, l’establiment, al sistema ha tret en aquest panorama els “indignats” al carrer.

Com diu la dita popular: “Quan la misèria entra pel portal, l’amor fuig per la finestra.”

Madrid, 29 de juny.

P.D. Gran article de J.I.Wert avui al diari

29 de juny, 2011

Algú ho havia de dir.

Algú ho havia de dir i algú ho havia de fer.

D’un temps ençà la societat en general, les seves institucions, organismes mitjans d’expressió, i també els seus components individuals, sembla que ha oblidat aquell vell principi sobre el funcionament de l’economia que ens varen ensenyar a la Facultat tot just hi varem entrar, a les primeres lliçons: “L’administració del recursos escassos amb finalitats alternatives.”

A ulls de la societat, sembla (encara avui, amb la que plou), que els recursos (tant els privats com els públics) són il·limitats i que totes les finalitats són possibles (com si necessitéssim de tot i no ens podes faltar de res).

El nou Govern municipal de l’Ajuntament de Mataró ha decidit suspendre el Festival Shakespeare. No tinc més elements que els publicats per jutjar la celebració d’aquest esdeveniment, però em sembla de calaix –també amb els elements de que disposo- la seva suspensió.

Sempre he dit que “La correcte percepció de l’espai i del temps en el que es desenvolupa l’activitat política és cabdal per fer-la adequadament.”

I els temps són avui els que són. Estem en mig d’una crisi esfereïdora que no permet gaires vel·leïtats a l’acció pública. I l’espai en que ens movem és el que és, som el que som. Malgrat la reiterada, i moltes vegades il·lusòria, voluntat de ser més del que som, i d’intentar aixecar el cap més del que ens dóna el coll, la correcta percepció de la realitat s’acaba imposant.

En els propers temps en veurem moltes de decisions com aquesta arreu del territori i a tots els nivells de l’administració. O, és que ens pensem que la decisió d’aturar el desdoblament de les Rondes de Mataró es deu a consideracions d’ordre mediambiental o de mobilitat? Fuig, home, fuig!

Madrid, 29 de juny.

23 de juny, 2011

Revetlla de Sant Joan. Alegria!


Els amics i amigues, com cau tard el capvespre, un bon sopar a dins de casa, a Cabrils encara fa fresca a fora, cava i coca, pólvora, espetecs i lluminàries,  música, més cava, rialles, conversa, … és la revetlla de la nit de Sant Joan.

Mataró, 23 de juny.

Un petit relat.
















Mataró, 11 de juny.

Estiu.


Mataró, 23 de juny.

21 de juny, 2011

La llavor de la xarxa. “Indignats” i “Establerts”.

Repassant els debats i les propostes del “indignats”, hom se’n adona del forat que han fet a través de la xarxa, i d’això que s’anomenen les xarxes socials, en determinats estrats de la població, la comunicació de fets –reals o imaginats-, explicacions, interpretacions i opinions sobre la realitat. Les converses de cafè d’abans, els comentaris de pati de veïns, les tertúlies a peu de carrer, s’han amplificat extraordinàriament a través de la xarxa i han arribat a d’altres públics, potser més joves i desinteressats que els tradicionals, que amb temps, recursos, mitjans, i sense perspectives vitals, les han recollit amb la fe dels conversos a les noves doctrines i les seves pregàries.

Recordo la campanya, no fa pas massa, contra la normativa de les descarregues (Sinde). En tinc molts exemplars guardats. Però també queixes d’altres temes, de múltiples temes, més o menys organitzades, de gent que no entenia, o no acceptava, alguna cosa de la nostra vida col·lectiva i la seva adequació democràtica, fos o no encertada.

Aquí s’hi ha trobat gent molt diversa que ha acabat quallant en els “indignats”. Anarquistes, feixistes, ultra dretans, ultra esquerrans, moralistes, creients, aprofitats, bona fes, ignorants, saberuts, inconscients, conscienciats,... Podem trobar-hi de tot.

Les deficiències dels sistema i dels “establerts”, que n’hi ha i moltes, han estat exprimides, manipulades, exposades, distorsionades, al màxim i a l’engròs. Bé, tampoc sabem aquest l’engròs quan gros és, ja que el papanatisme respecte als nous mitjans i les seves conseqüències és considerable. Prevalen les deficiències sobre els encerts, aquest no compten o no n’hi ha.

El sistema i els “establerts” no han sabut respondre a les noves possibilitats de comunicació. Compte! No ens equivoquem, hi ha noves possibilitats que no s’han de menystenir, ignorar o reprimir. Hi són i cal entendre-ho i acceptar-ho. Clar que pels “establerts” era molt més fàcil el control social abans de l’existència de la xarxa. Ara és molt més difícil. Sobre tot perquè combatre les inexactituds, simplificacions, mentides, tergiversacions i maldats, és molt més complicat.

Alguns han intentat jugar el joc, entrar-hi, amb les mateixes eines. Crec que s’han equivocat. El que és complicat, i molt complicat, no es pot combatre amb simplicitats que és com treballen les xarxes socials. Calia aprofitar les noves eines per donar millors respostes, o millorar la forma de les respostes. S’ha caigut en la banalitat. No s’ha aprofitat per la pedagogia i la millora del comportaments, ni per un major control intern. Així, hem acabat discutint de bitllets d’avió i d’altres suposats “privilegis”.

Als que manen de veritat els ha vingut de perles. Els ha estat més fàcil posar al descobert les debilitats, errors i mancances d’alguns d’aquells que pretenien ordenar i controlar el poder. Tots al mateix sac i així els esbandirem a tots. S’aprofiten millors de les noves eines per manifestar la indignació sobre els abusos de la “interfaz”, de la representació, del poble amb la societat. Pretesament, en nom de l’aplanament de les estructures polítiques, de la millor permeabilitat, de la transparència, de la difusió del govern. Sense aquesta “interfaz” el poder no democràtic ho tindrà més fàcil sobre els ocellets que piulen a la babalà.

L’Escala-Madrid, 19-21 de juny.

20 de juny, 2011

Mataró, reacciona!

És cert que estic allunyat i allunyant-me de la vida política local.

He començat a veure en alguns balcons de cases i pisos de carrers del centre de la ciutat (no he anat  a la perifèria) unes petites pancartes de color salmonat amb la inscripció : “Mataró reacciona. Fora xenòfobs de l’Ajuntament.” (sembla que es poden comprar per 3,50 €).

Ja hi som, ja està. La progressia local ha trobat un nou motiu de combat. Amb sorpresa, amplament compartida, han descobert que un bon grapat de mataronins/es, més de 4.700, no indignats sinó emprenyats, varen votar a un partit xenòfob a les passades eleccions municipals, enviant així al Ple de l’Ajuntament tres regidors/es que han dislocat tota possible governabilitat. Crec que la majoria d’aquests vots surten de l’esquerra i més en concret dels socialistes.

Ara què? Els hem de fer fora? Com? Amb o per indignació? Són legítims representants d’una voluntat democràtica de conciutadans/es nostres. Tant democràtica com qualsevol altra. No hi ha ningú que expedeixi, o tingui poder per donar, títols de legitimitat democràtica. Als d’esquerres ens sap greu, ens dol, va contra els nostres principis, que hi hagi qui pensi que amb la xenofòbia es poden resoldre coses. A més, creiem que l’extensió d’aquestes actituds és un perill per la pròpia pervivència de la democràcia. Però, hi són. Ja són a dins de les institucions de casa nostra.

Llavors, el que ens hem de preguntar és per les causes d’aquesta actitud i què hem de fer per combatre-les. No hem d’estigmatitzar a la gent que pensa així. Els hem de donar elements perquè vegin pels seus propis ulls que això no porta enlloc, que és un camí equivocat, a més de perillós.

És evident que tres regidors/es de PxC sobre 27 del Ple de l’Ajuntament no poden condicionar res si la resta de grups municipals no volen o es deixen. Però l’emprenyament de 4.700 ciutadans/es no desapareixerà d’avui per demà sinó es resolen les seves causes. I pot créixer. Un cop es fa el pas d’atrevir-se a votar diferent ja es perd la por d’endinsar-se per nous camins. França n’és l’exemple.

El problema són els partits i organitzacions progressistes que han acceptat o impulsat les polítiques actives o passives que han generat l’emprenyament. Aquesta idea genèrica dels drets per sobre – no en igualtat- dels deures. La tirania de lo políticament correcte. Amb aquest vot, amb aquest nombre de vots, s’ha posat sobre la taula que els discursos teòrics i les polítiques que se’n deriven, xoquen contra la realitat. Ensenyament, sanitat, convivència, espai públic, ciutadania, comunicació,...

Per tant, qui ha de reaccionar, qui s’ha de despertar, no és Mataró. Alguns dels nostres ciutadans/es (4.700)  ja ho han fet a la seva manera Qui ha de despertar-se, deixant de pensar que viu a Xauxa, o somniant en l’Arcàdia feliç, o pensant que arribarà a Shangri-la, són els partits i organitzacions progressistes locals abans que no els que els facin fora de l’Ajuntament els xenòfobs. Mireu Badalona.

Obriu els ulls! Desperteu-vos, companys/es!

L’Escala, 19 de juny.

16 de juny, 2011

Aneu jugant, aneu.

L’exercici de funambulisme, passant la maroma, els uns i els altres, ha acabat malament. Els equilibristes han caigut daltabaix. Cal comprendre les causes de la indignació, prudents amb les mogudes. No, sí les manifestacions són pacífiques, llenguatge gestual. I així, fent veure que no veiem el que veiem, el que veiem a venir, tots anàvem passant la maroma.

De cop s’ha trencat el tel i ha aparegut la crua realitat del rovell de l’ou. El que no volem és el sistema! Sols ens queda la repressió! Aquí estem: “¡Que no, que no nos representan!”, “L’àmbit parlamentari és sagrat!”.

Ara cal trobar la sortida. La comprensió ha de deixar pas a la resolució. Probablement caldrà explicar fermament que algunes demandes no tenen solució, no són possibles, malgrat que semblin molt raonables. Que el món dels nostres fills ja no té  gaire a veure amb els nostre. Que cal preparar-los pel nou ordre, sense cotó fluix, que malgrat tot té moltes possibilitats i està en un nivell de desenvolupament molt més gran que el dels nostres pares, però en el que ja no es lliguen els gossos amb llonganisses.

Valentia per dir les veritats. És dur, fa mal, dol. Però cal fer-ho. Sinó, intentar tornar a passar la maroma pot acabar cansant als espectadors que passaran dels artistes i els seus exercicis esdevindran inútils, sense sentit. I, potser, llavors, el públic reclamarà el número següent: el del domador de feres.


Madrid, 16 de juny.

13 de juny, 2011

La tardor en primavera.

El 23 de maig, quan vaig tornar a Madrid desprès del parèntesis de l’activitat del Congrés a causa de la campanya electoral, vaig anar a fer un volt per l’acampada del indignats a la Puerta del Sol. Està a tocar de casa i calia veure-ho en viu i en directe.

Val a dir que el que vaig veure no em va agradar i així ho vaig fer saber a alguns amics i coneguts: “Això no va enlloc i acabarà malament”.

Altres dies hi he tornat, no tant per veure què passava, sinó que passant-hi, fent alguna gestió pels voltants, he aprofitat per observar-ho. Així algun dia vaig veure en directe les rotllanes de gent asseguda al terra debatin com arreglar el món. Vaig pensar que eren d’un entendridora ingenuïtat pròpia d’actituds jovenívoles i quixotesques. No és pas que els temes que mouen als indignats no siguin certs i que sigui errada la seva indignació pel què passa, però em va fer l’efecte que ni l’anàlisi ni les propostes eren correctes per simplistes.

Alguns companys de feina (i de grup) amb qui vaig dialogar sobre el fet i que també varen fer el mateix exercici d’observació pensaven el mateix.

Ara que sembla que ja s’estan acabant les acampades i el moviment es va escolant penso si la meva primera impressió va ser la correcta. Continuo creient que el moviment és una evident expressió de malestar, del malestar d’amples capes socials que no entenen, i/o no accepten, l’evolució actual del món que està donant un gir vertiginós en els darrers anys i llencen el seu crit de queixa inconformista a la societat, però que potser sols es queda en això, en un crit de revolta i res més.

Veurem com continua tot això, si continua, i quines formes pren, si en pren cap. Pot ser un moviment de llarg abast que es cogui lentament  i de traducció llunyana en el temps. Pot ser que es vagui esllanguint. De moment, a curt termini, no sembla pas que tingui gaires oportunitats de reeixir ja que les recents expressions formals dins del sistema van en direcció oposada, al menys això em sembla. Potser haurà estat un foc d’encenalls, potser en quedi una brasa perdurable. No ho sé.

Respecte a si acabaria malament, penso que la paciència i la prudència del sistema, passant la maroma contínuament, ha ajudat a que el restabliment de la “normalitat” s’hagi produït sense necessitat de mals pitjors. Crec que cal celebrar-ho. Viure en col·lectivitat comporta avantatges i inconvenients. Cal menjar-se els talls i els ossos i saber què fer en cada moment, què és el més correcte, sabent que et pots equivocar.

Sí que he de dir que no sé entendre l’acolliment relativament favorable que ha tingut aquesta moguda entre la població i la relativa, també, benevolència que ha gaudit de moltes expressions mediàtiques i acadèmiques que viuen del “sistema”. Compte!, tampoc és que hagi seguit gaire tot el que s’ha dit.

El que em va agradar molt va ser una mirada que vaig llegir feta des de fora, però des del món emergent, des del Brasil. L’article de Cristovam Buarque a El País “La primavera y el otoño”:
"La motivación de los jóvenes árabes es política, la de los españoles es moral.
Este difícil desafío de la imaginación no es más que el primer paso, pues queda levantar un proyecto político: el de difundir las nuevas ideas y conseguir el apoyo de las masas hacia una propuesta que exigirá una nueva mentalidad. Los jóvenes de Tahrir desean un mundo diferente al de sus padres. No se sabe si lo que los indignados españoles desean es un mundo diferente al de sus padres o los privilegios de los que estos gozaron gracias a la euforia del maridaje entre crecimiento económico, democracia y justicia social, que les facilitó el bienestar, un alto consumo y hasta la solidaridad con los inmigrantes. Los jóvenes de Egipto quieren ser incluidos en la política, los de Europa lo que quieren es no quedar excluidos de la economía, sino conservar el bienestar social del consumo, por más que el crecimiento se haya detenido, el empleo escasee y los beneficios sociales se hayan vuelto inviables."
Mataro, 13 de juny.

09 de juny, 2011

Sort que ja estic de retirada.

De disbarat en disbarat. El carro pel pedregar. Si els diputats/es ja teníem una pobra o mala imatge, ara pitjor. Quina vergonya!

Anunci per sorpresa de proposta de reducció de les sessions plenàries al Congrés. Amb l’excusa de la poca activitat legislativa, certa, però normal en un final de mandat, i més del final d’aquest mandat, el President de la Cambra de Diputats llença l’idea de concentrar en dos dies l’activitat setmanal del plenari. Idea lluminosa en els moments actuals! I pels pocs mesos que ja queden, ... si aconseguim arribar fins al final de la legislatura.

Al mateix temps es torna a anunciar per la mateixa boca la celebració de sessions extraordinàries al juliol amb continguts ordinaris, contravenint així el text constitucional (art.73 C.E.). Per amansar la fera mediàtica. Ja es va fer també l’any passat. Cap explicació pedagògica del què és la feina parlamentària, sols la concessió populista contraria a la Política de veritat, no la d’aparador. Equiparar la feina parlamentaria a la presència als plenaris és una molt esbiaixada interpretació de la nostra feina.

Mentre tant, per presentar al Ple del Congrés l’informe sobre el Compte General de l’Estat de l’any 2008 (el darrer efectuat) de la Comissió Mixta per a les relacions amb el Tribunal de Comptes, amb les corresponents propostes de resolució (més de 50), la direcció de la Cambra ens va donar a cada Grup Parlamentari sols 7 minuts a la tribuna. Més o menys, el temps de llegir poc més de dos, encara no tres, folis per una cara amb una lletra de mida 14. Un dels exercicis més importants a debatre, i més ara!, en el funcionament de la democràcia i les garanties de transparència pels ciutadans, es va substanciar cuita corrents, com tant d’altres temes que la seva tramitació parlamentaria s’ha convertit sols en això, en un tràmit.


Madrid, 9 de juny.

05 de juny, 2011

Le temps des cerises.

Un bon amic m’envia -en forma de comentari a la darrera entrada que vaig penjar ahir- la lletra de la cançó “Le temps de cerises”, una de les cançons mítiques de la nostra joventut. Crec que el millor agraïment que li puc fer al meu amic es penjar directament la cançó en la veu de qui ens la va fer estimar, l’Ives Montand.



Gràcies, Joaquín.

Mataró, 5 de juny.

04 de juny, 2011

Juny.

Ens hem de desempallegar
dels costums que mantenim i no ens agraden,
dels desamors que hem de purgar,
de les vergonyes amagades
que ni mengen ni deixen menjar.

Amb els diplomes i els ressentiments
calar foc al bagul de les disfresses.
Escampar les cendres al vent
i rescatar les infanteses
finades prematurament.

Això s'està ensorrant. Afanya't i vine.
Et truco d'una cabina,
l'única que funciona a la ciutat.
Deixa-ho córrer tot. Surt de la petxina
i afanya't, que farem tard.



Serrat: “Això s’està ensorrant.” (1984)


Mataró, 4 de juny

01 de juny, 2011

Babau.

Però, com t’havies il·lusionat i enlluernat pensant que era possible intentar un canvi?
Però, Manel, que no veies que no podia ser? que posaves massa coses i persones en qüestió? No podia pas ser.





Baixo del vaixell de sempre i pujo al petit bot de la meva història i la meva dignitat. Remaré sol, mirant el paisatge: i aniré de branca en branca,...”

Mataró, 1 de juny.