El 23 de maig, quan vaig tornar a Madrid desprès del parèntesis de l’activitat del Congrés a causa de la campanya electoral, vaig anar a fer un volt per l’acampada del indignats a la Puerta del Sol. Està a tocar de casa i calia veure-ho en viu i en directe.
Val a dir que el que vaig veure no em va agradar i així ho vaig fer saber a alguns amics i coneguts: “Això no va enlloc i acabarà malament”.
Altres dies hi he tornat, no tant per veure què passava, sinó que passant-hi, fent alguna gestió pels voltants, he aprofitat per observar-ho. Així algun dia vaig veure en directe les rotllanes de gent asseguda al terra debatin com arreglar el món. Vaig pensar que eren d’un entendridora ingenuïtat pròpia d’actituds jovenívoles i quixotesques. No és pas que els temes que mouen als indignats no siguin certs i que sigui errada la seva indignació pel què passa, però em va fer l’efecte que ni l’anàlisi ni les propostes eren correctes per simplistes.
Alguns companys de feina (i de grup) amb qui vaig dialogar sobre el fet i que també varen fer el mateix exercici d’observació pensaven el mateix.
Ara que sembla que ja s’estan acabant les acampades i el moviment es va escolant penso si la meva primera impressió va ser la correcta. Continuo creient que el moviment és una evident expressió de malestar, del malestar d’amples capes socials que no entenen, i/o no accepten, l’evolució actual del món que està donant un gir vertiginós en els darrers anys i llencen el seu crit de queixa inconformista a la societat, però que potser sols es queda en això, en un crit de revolta i res més.
Veurem com continua tot això, si continua, i quines formes pren, si en pren cap. Pot ser un moviment de llarg abast que es cogui lentament i de traducció llunyana en el temps. Pot ser que es vagui esllanguint. De moment, a curt termini, no sembla pas que tingui gaires oportunitats de reeixir ja que les recents expressions formals dins del sistema van en direcció oposada, al menys això em sembla. Potser haurà estat un foc d’encenalls, potser en quedi una brasa perdurable. No ho sé.
Respecte a si acabaria malament, penso que la paciència i la prudència del sistema, passant la maroma contínuament, ha ajudat a que el restabliment de la “normalitat” s’hagi produït sense necessitat de mals pitjors. Crec que cal celebrar-ho. Viure en col·lectivitat comporta avantatges i inconvenients. Cal menjar-se els talls i els ossos i saber què fer en cada moment, què és el més correcte, sabent que et pots equivocar.
Sí que he de dir que no sé entendre l’acolliment relativament favorable que ha tingut aquesta moguda entre la població i la relativa, també, benevolència que ha gaudit de moltes expressions mediàtiques i acadèmiques que viuen del “sistema”. Compte!, tampoc és que hagi seguit gaire tot el que s’ha dit.
El que em va agradar molt va ser una mirada que vaig llegir feta des de fora, però des del món emergent, des del Brasil. L’article de Cristovam Buarque a El País “La primavera y el otoño”:
"La motivación de los jóvenes árabes es política, la de los españoles es moral.
Este difícil desafío de la imaginación no es más que el primer paso, pues queda levantar un proyecto político: el de difundir las nuevas ideas y conseguir el apoyo de las masas hacia una propuesta que exigirá una nueva mentalidad. Los jóvenes de Tahrir desean un mundo diferente al de sus padres. No se sabe si lo que los indignados españoles desean es un mundo diferente al de sus padres o los privilegios de los que estos gozaron gracias a la euforia del maridaje entre crecimiento económico, democracia y justicia social, que les facilitó el bienestar, un alto consumo y hasta la solidaridad con los inmigrantes. Los jóvenes de Egipto quieren ser incluidos en la política, los de Europa lo que quieren es no quedar excluidos de la economía, sino conservar el bienestar social del consumo, por más que el crecimiento se haya detenido, el empleo escasee y los beneficios sociales se hayan vuelto inviables."
Mataro, 13 de juny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada