31 d’octubre, 2009

Aclaparats.

Escric poc. Aquests dies em fa basarda* posar-m’hi.

*Basarda: Feredat, sentiment de depressió que s’empara de nosaltres en presència de quelcom que fa pensar en possibles perills contra els quals ens sentim indefensos, que evoca en nosaltres, idees de perills, damnatges, mals, etc. (Diccionari Fabra).



Fort. Des de dimarts passat, amb una llosa al damunt. Santa Coloma de Gramenet, el municipi més pobre de l’àrea metropolitana amb un alcalde socialista ric, està al centre de la notícia, i ja sabem que les noticies no són quasi bé mai positives. “No news, good news”, no diu així la dita periodística?

No per menys possible, fins i tot escassament probable, ens ha deixat de colpir. De fet, ja fa tres anys vaig fer una intervenció pública cridant l’atenció sobre aquesta qüestió que no va ser gens ben rebuda. “Que n’ets d’inoportú, Manel! No era el lloc de dir aquestes coses!”. Sí, potser vaig ser inoportú, com tantes altres vegades (fet que sembla que em caracteritza), però ningú negarà la necessitat de dir les coses que s’han de dir malgrat no sigui el moment, ja que moltes vegades, per alguns, mai hi ha el moment adient per dir-les.

En Ramon m’ha refrescat històries antigues, de deu anys enrere, quan vaig acabar davant d’un jutge, sortosament sense conseqüències, pels tèrbols negocis d’un personatge que ara torna a estar al centre d’aquest entrellat.

Però hem de mirar cap endavant.

L’urbanisme novament en el centre d’activitats corruptes. D’aquí n’infereixen alguns la necessitat de treure aquesta responsabilitat del món local. Com si en d’altres esferes de l’administració pública n’estiguessin lliures de caure en aital perill! Probablement hauríem en aquest aspecte de centrar la reflexió sobre dos aspectes: 1) el dels mínims que ha de tenir una administració per ser considerada com a tal i 2) els límits de l’autonomia local i la necessitat dels contrapesos (que no controls) convenients i efectivament realitzats.

Però, vaja. Segurament, ara es tornarà a centrar la reflexió en parlar de la necessitat de reformar les normatives sobre els controls i la transparència dels electes i dels que exerceixen càrrecs públics. Però, potser fora també el moment de reflexionar sobre la conveniència d’obrir una via nova al si dels propis partits polítics, dels partits polítics que ho vulguin i ho creguin convenient, per tal de guanyar credibilitat de cara a la ciutadania d’una forma directa, sense cap imposició normativa.

Sí, ja sé que el PSC, per exemple, disposa d’un codi ètic (que no sé pas si s’aplica gaire), però, i perquè no crea un departament d’afers interns, a semblança del que tenen tots els cossos policials seriosos arreu del món, per supervisar als seus càrrecs orgànics i institucionals? És molt agosarada aquesta proposta? Em passo d’atrevit? Té, o pot tenir, molts inconvenients que ara, aclaparat, no sé veure? És impensable per la pròpia estructura dels partits? Potser té perills stalinistes o maccartystes? No ho sé, però alguna cosa haurem de fer abans que els ciutadans/es tips de l’actual situació siguin temptats per cants de sirenes populistes que poden conduir a la societat a derives perilloses.

Art. 13 del Codi ètic del PSC aprovat al 11è Congrés:

La generalització d’una consciència crítica i d’una desconfiança progressiva envers els partits polítics obliga tots els afiliats i afiliades del PSC a treballar per fer-lo mereixedor d’una nova credibilitat, que eviti caure en inèrcies burocràtiques i oligàrquiques, i que el potenciï com a instrument adequat per col•laborar a resoldre els reptes que té plantejats la societat.


Mataró, 31 d’octubre.
Bé, acabo de trobar algú que fa el mateix plantejament. Potser no vaig tan errat.

23 d’octubre, 2009

El pressupost per l’any 10. 2- Inconsciència o incontinència?

Tot just es van saber les primeres línies del projecte de Pressupost per l’any que ve es varen començar a alçar veus de diversos col·lectius que consideraven que la disminució de recursos que se’ls augurava era perjudicial per les necessitats del país i, òbviament, per ells.

Els que de moment s’han mogut més són els membres de la comunitat científica i investigadora. Però també els components de les Corporacions Locals i d’altres col·lectius s’estan queixant. Per la part de la pujada d’alguns impostos, afectats varis, l’hostaleria i el turisme, per exemple, també rondinen, i ara, alguns, veuen amb més bons ulls la deducció famosa dels 400 € que va ser tant blasmada.

Moltes d’aquestes qüestions es varen sentir la setmana passada a la tribuna del Congrés en el debat de les esmenes a la totalitat al projecte de P.G.E. ’10 que varen presentar diversos grups (PP, CiU, ERC-IU-ICV, i part del Mixt, BNG, UPyD). En el “totum revolutum” d’aquest debat, amb posicionaments contradictoris, lògics, entre les diferents opcions, però a vegades incongruents en el sí de la mateixa opció, es va fer poc esment, o millor dit, es va fer servir poc per l’anàlisi de la situació i per establir propostes de sortida, a l’estat actual de les finances de l’Estat. Val a dir que, potser, tampoc el Govern hi va insistir gaire.

Amb les dades publicades i accessibles a la pàgina web del Ministeri d’Economia i Hisenda he confegit el quadre següent de les liquidacions de les operacions no financeres dels pressupostos de l’Estat dels darrers anys, sense els OO.AA (Organismes autònoms). No els pressupostos, que es discuteixen cada any i les modificacions que desprès s’hi van incorporant, sinó les liquidacions realitzades. Evidentment la corresponent a l’any passat, 2008, és l’avanç, i les dues xifres del 2009 corresponen a la previsió inicial (el pressupost) i a la previsió que he extrapolat a partir de les dades conegudes de liquidació d’ingressos i despeses fins al mes d’agost.

Quadre 1. Dades en milions €. Font IGAE.


Bé, ja es veu. És bastant clar. Les xifres són molt bones fins al 2007. No estan malament el 2008, podríem assimilar-les al 2002 en que hi va haver una lleugera recessió, i es malmeten totalment el 2009.

Tot això és força conegut. D’una part els estabilitzadors automàtics han comportat més despesa i menys ingrés, el que ajuntat amb les decisions polítiques d’estimular l’economia i mantenir la necessària protecció als més afectats, ja sigui treballadors o sectors empresarials, ha disparat el dèficit. El fet no és específicament espanyol, ni la causa ni els efectes i el seu volum. Eurostat acaba de fer pública una nota en la que 20 dels 27 països de la U.E. no compleixen els criteris del Pacte d’Estabilitat i Creixement en quant al dèficit i al deute públic acumulat.

I crec que és a partir d’aquesta situació que hem de fer el debat de la política pressupostaria que permet veure quin joc vol fer cada opció política.

Què representa gastar menys? Perquè ha de ser molt menys, no?

Què representa “collar” més als rics? Perquè ha de ser collar-los molt més, no?

Què vol dir endeutar-se més ja que tenim, encara, poc deute? Perquè ha de ser un endeutament ja superior als ingressos tributaris, no?

O, en tot cas, quina combinació es proposa de les tres variables?

De moment el Govern, en el convenciment (i/o la confiança) de que la situació econòmica s’estabilitzarà a partir d’ara, que vol dir que no empitjorarà més, no que millorarà substancialment per tornar als nivells anteriors, presenta un mix (una barreja, en llenguatge normal) de contenir la despesa, augmentar alguns ingressos i apostar per un dèficit encara assumible.

L’esforç d’explicació ha de partir de les dades del quadre, que no és el mateix quadre del any passat, també cal dir-ho. No pot ser que es facin discursos, propostes i demandes sense tenir-lo present. Les “virolles” són les que són i, a menys que siguem inconscients o incontinents, ens hem de moure a partir de la realitat i assumir-la i remarcar una i altra vegada que no és genuïnament nostra. Sols cal donar-se un vol pels debats pressupostaris dels nostres veïns. Tot plegat, un exercici de realisme.

Mataró, 22 d’octubre.

22 d’octubre, 2009

L’Orfeó Català, ... i d’altres.

Al damunt dels nostres cants,
aixequem una Cartera
que els farà més triomfants.


Ferreres a El Periódico.
"Que una planta com Millet aparegui no és estrany, al cap i a la fi la cobdícia forma part de la naturalesa humana, però per a què una planta així creixi tan ufana i esponerosa cal que el terreny on està plantada estigui molt ben adobat, és a dir, que hi hagi al voltant molt fem."

Xavier Pujol. “Una història trista” al Quadern de El País d’avui.
------------
Sense deixar la música. A l’altra punta d’Espanya. A ningú (no el poble ras, sinó aquesta plèiade d’analistes, comentaristes i tertulians que pul·lulen pels nostres mitjans) li va estranyar que els Rolling Stones anessin a El Ejido? Reunia les condicions idònies! Ara, "The place is empty".
Mataró, 22 d'octubre.

17 d’octubre, 2009

Manifestació.

“Retumban en este siglo las palabras más retrógradas; podría ser la hora de la revancha de todos los que, desde siempre, aborrecen la liberación del hombre, y más aún de la mujer, de todos los que desconfían de la ciencia, del arte, de la literatura tanto como de la filosofía, de quienes querrían conducir a esa muchedumbre desorientada que formamos, como si fuera un rebaño dócil, hacia el cercado tranquilizador de las tiranías morales seculares. Y, sin embargo, si hay un descarrío, no tiene nada que ver con el camino que trazaron nuestros padres, sino con el camino que nosotros teníamos que haber abierto para nuestros hijos, un camino que generación alguna anterior a la nuestra tuvo la oportunidad de intuir, ni, por lo demás, necesitó de forma tan vital.”

Aquesta tarda hi ha una manifestació a Madrid. Compte amb la reflexió d’Amin Maalouf. El desajuste del mundo Alianza Ed. M-2009.



(Rarindra Prakarsa. Una poesía visual.)

Mataró, 17 d’octubre.

16 d’octubre, 2009

De demografia.

L’única dada que ens diferencia a Espanya de l’evolució econòmica dels països del nostre entorn del mateix nivell és l’elevat volum de desocupació. Ara, la darrera dada, 18,9 %, front a la mitjana de la U.E. a 15 de 9,3 %. ¿Com és possible que amb la mateixa caiguda del P.I.B., o menor, que Alemanya, França o el Regne Unit, nosaltres tinguem el doble de taxa d’atur? Clar que quan les coses anaven bé i varem registrar la taxa més baixa d’atur de tots els temps, 8,3 % a finals de l’any 2007 (just ara fa dos anys!), en havíem acostat força a la mitjana europea (7,- %) però encara estàvem per sobre.

Sempre s’explica que la causa principal és la concentració d’activitat en determinats sectors, la construcció, l’hostaleria,..., molt intensius amb mà d’obra poc qualificada.

M’ha intrigat, ja fa un temps, el fort creixement que ha tingut de la població activa espanyola en els darrers anys i vaig voler comparar-lo amb el de països semblants. El següent quadre és una elaboració pròpia a partir de dades extretes d’Eurostat i per tant sembla que, a menys que jo m’hagi equivocat en alguna cosa, són correctes.

Font: Eurostat. Les dades de població són en milers. El interval 1997-2008 respon a la disponibilitat de les dades. Els països escollits ho són en virtut de la seva grandària i proximitat tant geogràfica com socioeconòmica.

A primera vista salten algunes coses:

1. El creixement de la població total. Fet força conegut: Espanya ha tingut el creixement més elevat, d’un 15,69 %, més del doble del següent que és França, degut al allau migratori que s’ha produït en aquests anys. Encara que la comparació revela ja un gran creixement.


2. El creixement de la població activa. Espectacular en el cas espanyol, el 41,64 %!! Els altres països també han crescut, però més moderadament. El doble factor de la immigració, ja comentat, i la incorporació de la dona al mercat de treball explica aquesta elevada taxa. També és conegut. El que no sé si s’ha ressaltat prou és la brutalitat del increment. Que en dotze anys un país incrementi la seva població activa més d’un 40 % deu ser per explicar en els llibres d’història econòmica. Les taxes d’altres països entorn el 7-8 % deuen ser molt més normals.


3. La relació població activa/ població total. Lògica derivada de les dades anteriors: Ja estem al 50,41 %. Hem augmentat més de 9 p.p. en aquest període, triplicant el que en ve darrere que és Alemanya i quasi bé arribant al seu nivell. Curiosa, o no, la baixa taxa italiana, 42,29 %.

A partit d’aquí, algun dubte. Respecte al tipus d’ocupació que teníem i les causes del creixement del P.I.B. Potser sols és que n’érem molts més, no? Respecte a les possibilitats d’absorció a curt termini de la gran massa de desocupats que s’ha produït en tant poc temps. Sembla difícil. Els canvis de model econòmic, si són possibles, requereixen temps.

Llavors, el problema de l’elevada taxa de desocupació va per llarg? Segurament

I si el plantejament fos un altre? Si la dada fixa, o més rígida, en la situació actual fos l’economia i no la població? Podríem ajustar-la aquesta darrera? És un plantejament impossible. La dada de la població és tant o més rígida que l’economia avui. Fins i tot el component immigració és, crec, irreversible, àdhuc per raons morals. (gràcies per l’observació, Esperança).

Llavors (altra vegada), quines polítiques de convivència hem de bastir per que la situació social no se’n vagi de les mans? Camp per córrer en el debat polític. Atenció!

Demano que no sigui mal interpretat el vídeo amb que cloc aquesta entrada.





El gran combo.

Mataró, 16 d’octubre.

Tècniques potineres.

Potinejar: Manejar barroerament alguna cosa. (Dic. Fabra)

M’assento en el meu escó disposat a escoltar el debat final sobre el projecte de Llei que regula les SOCIMIN (Societats anònimes cotitzades d’inversió en el mercat immobiliari). Es tracta d’un nou instrument d’inversió col·lectiva en el camp immobiliari. Tema interessant en aquests moments malgrat els dubtes que es puguin tenir donades les característiques específiques (que hi són) d’aquest mercat en el nostre país, especialment aquelles lligades amb la concepció instal·lada en la psicologia social respecte a la propietat.

El tema ha fet el seu tràmit. Va sortir del Congrés cap al Senat i ara torna al Palau de la Carrera de San Jerónimo amb unes quantes esmenes que allà es van introduir i que la seva consideració avui pel cós dels diputats/es portarà a la conclusió del procés legislatiu.

La sorpresa salta de seguida ja que els oradors/es que en nom dels grups parlamentaris prenen la paraula a la tribuna no parlen del que és l’objecte de la Llei, el tema immobiliari, sinó que fan referència a d’altres qüestions i molt especialment a determinada regulació de les energies renovables.

Què ha passat per que es produeixi aquesta deriva? Doncs que s’ha utilitzat per part del Govern una llei que estava en tramitació per introduir modificacions, com a disposicions addicionals, d’altres lleis que no tenen res a veure amb aquesta que s’està considerant. Aquest fet, que està previst que pugui donar-se, però que hauria de ser excepcional motivat per circumstàncies de força major o d’urgència, distorsiona completament el procediment legislatiu i condueix a una forta confusió normativa a la ciutadania.

Tant difícil és per part del Govern de proposar les modificacions normatives a través dels camins procedimentals normals sense recórrer a dreceres que esdevenen tresqueres?

Tant difícil és per part de Les Corts i els seus grups parlamentaris de rebutjar aquesta mena de propostes procedimentals potineres?

Tanta culpa té el que proposa com el que entra al drap i accepta el debat sobre la proposta. Els usos i costums establerts a vegades són dolents. Avui en lloc de parlar de l’immobiliari s’ha parlat d’energia termosolar.


Madrid, 15 d’octubre.

10 d’octubre, 2009

El Pressupost per l’any 10. 1-El tràiler.


Malgrat no sóc membre de la Comissió de Pressupostos la “superioritat” m’encarrega la defensa de la posició del GPS a la compareixença de la Secretaria General d’Hisenda en les sessions explicatives prèvies als primers debats sobre el projecte de pressupostos pel 2010.

La compareixença és a petició sols del grup Popular i cap més grup parlamentari s’interessa per la mateixa. Després de la intervenció de la diputada popular càntabra Ana Madrazo i de la resposta de Secretaria General, Sra. Lola Beato, la diputada popular no exerceix el torn de rèplica i el President en funcions en aquell moment em dona la paraula per un temps màxim de cinc minuts per exposar la nostra posició. Són quasi bé les tres de la tarda, tothom té ganes d’anar a dinar ja que la sessió dura des de les 10 del matí i crec que en total, a part de la Mesa, molt disminuïda, i els dos que intervenim, sols resten tres diputats més.

La funció de la Secretaria General d’Hisenda dins del Ministeri és la de formular les propostes relatives als impostos i d’això va la compareixença: les modificacions tributaries pel 2010 (està explicat a l’enllaç anterior). Però la meva intervenció arrenca explicant que la part dels ingressos sols és una de les tres parts de la política pressupostaria, ja que hi ha la política de despeses i la del dèficit com a diferència entre els uns i les altres. Que la política pressupostaria sols és una part de la política econòmica que pot fer el Govern i que cal tenir present, per exemple, la futura Llei de l’Economia sostenible. Que la política econòmica es fa en funció de les perspectives d’evolució que es poden albirar en la marxa econòmica i que aquestes venen determinades per on estem en aquests moments que no és el mateix que fa un any quan discutíem el pressupost del 2009. Llavors, per acabar, és quan i com justifico la proposta que tenim entre mans.

És a dir, es tracta valorar el que es proposa a la llum de la situació actual i les seves perspectives, no del que es veia i del que es deia temps endarrere. La vida (i l’economia) és dinàmica i el que potser era bo per ahir o abans d’ahir no ho és per l’actualitat i si no ho tenim present no farem una valoració correcte de les mesures que ara es proposen. El problema és que hi ha massa xerrameca i massa bocamoll en aquests temes.

Aquest és l’esquema que penso desenvolupar en l’explicació de les propostes pressupostaries per a 2010. Començar per on estem, per anar a les perspectives que s’entreveuen i veure si les mesures que es proposen són adequades. Llavors parlarem del dèficit i el seu volum i pervivència, de les despeses necessàries per atendre a tots els que demanen i dels ingressos per cobrir-les. Vaja!: d’allà d’on han de sortir les misses.

Si no ho fem així, si sols ens quedem amb els titulars de si s’apugen els impostos, del retall de les despeses, de si el deute és sostenible o augmentable, si l’austeritat és possible, ens podem posar molt nerviosos i crítics però no entendrem el problema que tenim al davant per intentar resoldre.

Els companys del Masnou ja m’avancen que volen que els hi vagi a explicar. Intentaré fer-ho així.


Mataró, 10 d’octubre.

09 d’octubre, 2009

Collioure.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.


(Joan Oliver, Pere Quart. Corrandes del exili. 1947)

Enguany fa ja setanta anys que molts republicans espanyols enfilaren l’exili. Pels Pirineus sortiren els que restaven a Catalunya. Pere Quart ho va descriure magistralment en el poema que encapçala aquesta entrada.

Tothom té les seves arrels, encara que Amin Maalouf (Orígenes, Alianza Ed. 2004) no li plagui la paraula ja que prefereix camins. Doncs bé, camins, mites, dèries, deutes, ... Els meus són amb els perdedors de la Guerra Civil. La família, la classe social, les institucions, ...

Feia temps que tenia ganes d’anar a Collioure a veure la tomba d’Antonio Machado i vaig creure que no podia passar d’aquest aniversari.


Una escapada d’anar i tornar en aquests primers dies de tardor. Encara fa calor però al poble ja sols s’entreveuen les restes de la saison vacancière, jubilats, tercera edat, qualcun que altre endarrerit, els comerços de temporada de cap per baix,... L’indret és bonic i està ben endreçat. Entrem a la primera floristeria que trobem.

-“Une rose, madame, c’est pour la tombe de Machado”
-“Rouge?”
-“Bien sûr.”

El cementiri vell està al bell mig del poble i tot entrant, a la dreta, ja es veu la tomba del poeta i de la seva mare, guarnida de records que els visitants hi van deixant, molts d’escoles (un deu pels mestres). Nosaltres hi dipositem la nostra rosa i tenim un record pels seus versos que és el que ens queda d’ell.

Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontrareís a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.

Un del llibres més antics que m’acompanya és el volum de les “Poesías completas” de Machado de la mítica colecció Austral, la dotzena edició de l’any 69. I no pas gaire més tard en Serrat amb el seu Homenaje.

Mataró, 9 d’octubre.

06 d’octubre, 2009

Fòssil


Com un trilobit exposat en un museu paleontològic. Gràcies, Joan. Malgrat tot és un reconeixement.

Mataró, 6 d’octubre.

02 d’octubre, 2009

Ruiz Gallardón.

Escric aquesta entrada mentre s’està desenvolupant la votació final sobre quina ciutat ha d’organitzar els Jocs Olímpics de 2016. Els finalistes són Río de Janeiro i Madrid.

Aquest matí, a la ràdio, m’han preguntat que pensava del possible daltabaix polític que podia haver-hi si Madrid no era la ciutat nominada. Confesso que m’ha emprenyat la pregunta (pas culpa del locutor que sols em llegia el que deia un diari).

En el món que vivim, i especialment en la política d’escassa volada en què ens movem (arreu), sols es valora el resultat final. El treball, l’il·lusió, l’esforç pera aconseguir una meta, la que sigui; els intents per reeixir, a vegades no assolits no pas per culpa pròpia sinó perquè els altres també juguen, no compten. Sols el resultat final. I si aquest no és favorable ja pots tenir per ben segur que es cau al pou de l’oblit quan no en el del menyspreu. No és just!

A qui cridarem per competir, per presentar alternatives, quan el llistó és tant alt que el que no guanyi serà bandejat i potser fins i tot se li podran demanar responsabilitats? Qui es voldrà apuntar a aquest joc diabòlic? Per què arriscar-se si, de no assolir la victòria final, encara t’ho retrauran?

No els cau la cara de vergonya als que especulen amb els que s’esforcen i lluiten per un ideal o una il·lusió? En sabran més o menys, seran o no els millors, tindran els vents de la sort de cara o d’esquena… Però hi són, s’hi posen, fan el possible.

D’aquí una mica el resultat. Sigui quin sigui avanço la meva felicitació a Madrid, al seu poble, al seu Alcalde i a totes les institucions que els han recolzat. Els llorers no són sols del guanyador. Per a mi, els treballadors sempre en porten de llorers.

Mataró, 2 d’octubre.

Indicis.

Tot i tothom comença a apuntar que hi ha indicis de que hem tocat fons en la davallada de l’evolució del P.I.B., en la crisi. No vol dir que ja anem bé, sinó que –sembla- que no continuarem pitjor.

La dada de les vendes d’automòbils del passat setembre registrada per l’ANFAC, sembla ser un d’aquests indicis (evidentment estimulada pels ajuts públics)





















Continuant l’elaboració i presentació que vaig fer el mes de maig es veu no es confirmen les projeccions més pessimistes i s’observa que la tendència a la baixa s’esmorteix. Esperem la continuïtat i una certa, malgrat sigui lleugera, remuntada. La xifra total continua sent baixa respecte a la de temps enrere (890.000 vehicles/any), encara que potser ens hi hem d’anar acostumant.

S’ha fet tot l’ajustament corresponent a l’oferta en aquest sector d’activitat? O, encara queda per fer? La SEAT va anunciar fa poc que deixava de fer el TOLEDO (per cert, no he sabut veure encara cap EXEO). Ara és la PSA-Citroën que anuncia el mateix amb el C-2 i el 1007. Què passarà amb Figueruelas? Crec que això tot just comença.

Mataró, 2 d’octubre.

01 d’octubre, 2009

Octubre.

Els "maños".
Mataró, 1 d'octubre.