tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
(Joan Oliver, Pere Quart. Corrandes del exili. 1947)
Enguany fa ja setanta anys que molts republicans espanyols enfilaren l’exili. Pels Pirineus sortiren els que restaven a Catalunya. Pere Quart ho va descriure magistralment en el poema que encapçala aquesta entrada.
Tothom té les seves arrels, encara que Amin Maalouf (Orígenes, Alianza Ed. 2004) no li plagui la paraula ja que prefereix camins. Doncs bé, camins, mites, dèries, deutes, ... Els meus són amb els perdedors de la Guerra Civil. La família, la classe social, les institucions, ...
Feia temps que tenia ganes d’anar a Collioure a veure la tomba d’Antonio Machado i vaig creure que no podia passar d’aquest aniversari.
Una escapada d’anar i tornar en aquests primers dies de tardor. Encara fa calor però al poble ja sols s’entreveuen les restes de la saison vacancière, jubilats, tercera edat, qualcun que altre endarrerit, els comerços de temporada de cap per baix,... L’indret és bonic i està ben endreçat. Entrem a la primera floristeria que trobem.
-“Une rose, madame, c’est pour la tombe de Machado”
-“Rouge?”
-“Bien sûr.”
El cementiri vell està al bell mig del poble i tot entrant, a la dreta, ja es veu la tomba del poeta i de la seva mare, guarnida de records que els visitants hi van deixant, molts d’escoles (un deu pels mestres). Nosaltres hi dipositem la nostra rosa i tenim un record pels seus versos que és el que ens queda d’ell.
Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontrareís a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.
Un del llibres més antics que m’acompanya és el volum de les “Poesías completas” de Machado de la mítica colecció Austral, la dotzena edició de l’any 69. I no pas gaire més tard en Serrat amb el seu Homenaje.
Mataró, 9 d’octubre.
1 comentari:
Fa uns mesos vaig fer tota una ruta al voltant dels llocs de l'exili. Vaig estar al cementiri de Colliure i sí que és agradable veure les notes que els visitants hi deixen, sobretot quan són escoles. Vaig estar a les platges d'Argelès i al monument que hi ha dins d'el poble en homenatge a la gent que va morir als camps de concentració. Vaig visitar el monument al President Companys que hi ha al Coll de la Manrella. També vaig visitar un monument molt emotiu que hi ha a La Vajol des del que es veu el camí que transitaven els exiliats. Aquest monument es va inspirar en una fotografia en la que es veu un pare i la seva filla camí de l'exili. No fa massa temps va morir aquella nena.
Va ser un dia molt emotiu ja que a França hi tinc enterrats el meu avi i la meva avia i dos oncles que van marxar després de la guerra.
Publica un comentari a l'entrada