Escric aquesta entrada mentre s’està desenvolupant la votació final sobre quina ciutat ha d’organitzar els Jocs Olímpics de 2016. Els finalistes són Río de Janeiro i Madrid.
Aquest matí, a la ràdio, m’han preguntat que pensava del possible daltabaix polític que podia haver-hi si Madrid no era la ciutat nominada. Confesso que m’ha emprenyat la pregunta (pas culpa del locutor que sols em llegia el que deia un diari).
En el món que vivim, i especialment en la política d’escassa volada en què ens movem (arreu), sols es valora el resultat final. El treball, l’il·lusió, l’esforç pera aconseguir una meta, la que sigui; els intents per reeixir, a vegades no assolits no pas per culpa pròpia sinó perquè els altres també juguen, no compten. Sols el resultat final. I si aquest no és favorable ja pots tenir per ben segur que es cau al pou de l’oblit quan no en el del menyspreu. No és just!
A qui cridarem per competir, per presentar alternatives, quan el llistó és tant alt que el que no guanyi serà bandejat i potser fins i tot se li podran demanar responsabilitats? Qui es voldrà apuntar a aquest joc diabòlic? Per què arriscar-se si, de no assolir la victòria final, encara t’ho retrauran?
No els cau la cara de vergonya als que especulen amb els que s’esforcen i lluiten per un ideal o una il·lusió? En sabran més o menys, seran o no els millors, tindran els vents de la sort de cara o d’esquena… Però hi són, s’hi posen, fan el possible.
D’aquí una mica el resultat. Sigui quin sigui avanço la meva felicitació a Madrid, al seu poble, al seu Alcalde i a totes les institucions que els han recolzat. Els llorers no són sols del guanyador. Per a mi, els treballadors sempre en porten de llorers.
Mataró, 2 d’octubre.
Aquest matí, a la ràdio, m’han preguntat que pensava del possible daltabaix polític que podia haver-hi si Madrid no era la ciutat nominada. Confesso que m’ha emprenyat la pregunta (pas culpa del locutor que sols em llegia el que deia un diari).
En el món que vivim, i especialment en la política d’escassa volada en què ens movem (arreu), sols es valora el resultat final. El treball, l’il·lusió, l’esforç pera aconseguir una meta, la que sigui; els intents per reeixir, a vegades no assolits no pas per culpa pròpia sinó perquè els altres també juguen, no compten. Sols el resultat final. I si aquest no és favorable ja pots tenir per ben segur que es cau al pou de l’oblit quan no en el del menyspreu. No és just!
A qui cridarem per competir, per presentar alternatives, quan el llistó és tant alt que el que no guanyi serà bandejat i potser fins i tot se li podran demanar responsabilitats? Qui es voldrà apuntar a aquest joc diabòlic? Per què arriscar-se si, de no assolir la victòria final, encara t’ho retrauran?
No els cau la cara de vergonya als que especulen amb els que s’esforcen i lluiten per un ideal o una il·lusió? En sabran més o menys, seran o no els millors, tindran els vents de la sort de cara o d’esquena… Però hi són, s’hi posen, fan el possible.
D’aquí una mica el resultat. Sigui quin sigui avanço la meva felicitació a Madrid, al seu poble, al seu Alcalde i a totes les institucions que els han recolzat. Els llorers no són sols del guanyador. Per a mi, els treballadors sempre en porten de llorers.
Mataró, 2 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada