31 de desembre, 2007

Tancament de l'any.

En les hores que s’escolen de l’any que ara s’acaba vull apuntar algunes entrades que tenia previstes per desenvolupar. El millor és cremar-les per començar l’any que ve amb foc nou, encara que algunes retornaran inexorablement ja que no hi ha fronteres que separin les convencions que ens hem dotat per contar el nostre pas per la vida.

1, Volia referir-me als comiats d’alguns diputats al Congrés que van fer la darrera setmana de sessions tot aprofitant que tenien l’ús de la paraula. Generalment són dels grups petits que tenen molt de joc a la tribuna. Els dels dos grans grups tenen menys oportunitats per expressar-se, llevat de les figures. Així el canari Mardones s’acomiadava de la Cambra desprès de vint-i-cinc anys i més de 4.500 intervencions. La Begoña Lasagabaster, una de les “chicas bascas”, se’n torna a casa. Ens diu adéu el que crec que era el darrer diputat marxista-leninista que hi havia, en Paco Rodríguez del BNG, encara que ell és més concretament de la UPG, i també el inefable Labordeta que ens explicà en privat que es retira a Altafulla, "ahora seré catalán", en diu. Penjo del Flickr la foto que tinc amb ell una vegada que va venir a cantar a Mataró ja fa trenta anys. També plega en Pere Grau, bon jan, lleidatà de CiU, emocionat. Ànims, Pere!, i la Rosa Bonàs d'ERC (germana d’en Vicenç) que ens ha presidit a la Comissió de Medi Ambient que se’n va a fer de tinent d’Alcalde a Santa Perpètua, aquí al costat. Tothom va tenir bones paraules pel President Marín (quan ja era mort el combregaren), i en els grups grans la pregunta: ¿Tú continuaràs, no? I cares per tots els gustos. Guardaré molt bon record del company Ricard Torres, excel·lent portaveu a la Comissió d’Economia, que ha treballat de valent i el trobaran a faltar, però que les lluites valencianes el sacrifiquen.

2. L’arquebisbe de Barcelona es queixa dels Pastorets que van fer al Polònia. Home, té raó!. Mira que treure l’Acebes fent de Mare de Déu! Però més enllà de la polèmica, que m’interessa relativament poc, el que em fa gràcia son les reaccions que produeix aquest retret. Que si els Pastorets són transgressors per ells mateixos, que si és teatre popular, i coses pel estil. No sé, la meva visió d’aquest espectacle segurament ve mediatitzada pel que conec i he assumit dels de casa meva. “Els Pastorets de Mataró”, patrimoni cultural de la ciutat des de l’any 1981. Sempre he cregut que és un espectacle religiós. Els àngels i els dimonis, el Bé i el Mal, el cel i l’infern, el fill pròdig, el cicle del Nen Jesús: el casament de Maria, l’Anunciació, el bon Josep, l’anada a Betlem, el naixement a l’establia, la Nunciata, l’adoració dels pastors i els Mags, i el triomf sobre el dimoni: Satanàs, genolls en terra!! a l’apoteosi final. I entre mig, en Jonàs i en Matatíes farcint l’obra com a complement graciós per ajudar a empassar millor el missatge, al estil de les sarsueles. Sí, ja sé que què deuen entendre els infants d’avui que de la Història Sagrada no en saben res. Si, ja sé que els dos pastors sempre hi posen “butifarres” d’actualitat i collita pròpia Si, ja sé que ha estat el bressol d’actors i actrius. Jo també hi vaig sortir, com tants d’altres, fent de pastor mut o al cor: “Pastorets amb alegria correm tots cap a Betlem...”, encara la canto cada any per Nadal. Però es fa a la Sala Cabanyes del Cercle Catòlic d’obrers de Sant Josep de Calasanz que forma part d’una construcció ideològica de començaments del segle XX. En fi, no sé si un ínclit i conegut marxista-leninista encara en fa de tramoista i si el director del muntatge és tan descregut (penso que no) com ho va ser el de no fa pas gaire. És la modernitat que tot ho disfressa i que tot ho aprofita oblidant-se del seu sentit originari.

3. Darrera manifestació de l’any (i espero que també de la temporada, abans de les eleccions) de la dreta a Madrid en defensa de la família tradicional. Però, quins collons té aquest bisbe de València proclamant “la dissolució de la democràcia si continua el laïcisme radical”. El que em revolta no és la seva història i que es manifestin, tothom té dret a expressar les seves idees. El que m’emprenya és que un alt càrrec d’una organització teocràtica (L’església catòlica romana) i Príncep d’una potència autocràtica (L’Estat del Vaticà) pretengui donar-nos lliçons de democràcia. S’ha acabat, ho entenen? S’ha acabat! Amb tot el respecte tant per les seves idees com per la nostra tradició cultural, fins hi tot pels orígens polítics de molts de nosaltres. Vostès són ben lliures de defensar i lluitar per les seves idees, però no per imposar-nos-les als que no som de la seva organització. Millor que pensin quines perspectives tenen. Ja hi ha més casaments civils que religiosos i pel camí que anem hi deu haver més rejuntats (que es deia abans) que casats.

4. Si el mestre Galbraith aixequés el cap podria incorporar un nou capítol a la seva “Breve historia de la euforia financiera”. El boom de l’economia de la construcció residencial a Espanya s’ha acabat. Els mitjans en van plens. Empreses que tanquen, que s’arrosseguen amb dificultats, gran patrons(?) del pelotazo que han de desaparèixer, perspectives que els bancs i les caixes tornin a disposar de un volum important d’actius immobiliaris: de terrenys, d’habitatges,de promocions en marxa,... que hauran d’intentar realitzar per recuperar les alegres disposicions que van permetre. Tant d’esprémer el mercat ajudats pel sistema financer: interessos baixos, terminis més llargs i oferint cada vegada menys (en lloc de pisos, caus) a preus cada vegada més alts ha acabar eixugant la mamella. S’ha exhaurit la possible demanda solvent. Apa! Com sempre, ara que siguin les administracions que afrontin el problema. Com diu el diari d’ahir: “Porque, a fin de cuentas, los activos inmobiliarios no valen lo que se pide por ellos, sino lo que alguien está dispuesto a pagar.”

5. Andrea Camilleri, sorprenent. “Las ovejas y el pastor” Ed. Destino. Barcelona-2007. La darrera obra, crec, del sicilià que ha arribat a les llibreries. No es tracta de cap nou Montalbano, ni de cap historia de carabinieri de la seva terra. Partint del descobriment que fa d’una carta que l’abadessa del monestir benedictí de Palma de Montechiaro escriu al bisbe d’Agrigento, Giovanni Battista Peruzzo, l’any 1956, té coneixement d’un fet d’onze anys abans en que en paraules de l’abadessa: Cuando S.E. recibió aquel fusilazo y estaba a punto de morir, esta comunidad ofreció la vida de diez monjas para salvar la vida del pastor. El Señor aceptó la ofrenda y el cambio: diez monjas, las más jóvenes, dejaron la vida para prolongar la de su bien amado pastor”. El tema dona per molt des del punt de vista del fet en si. El sacrifici, suïcidi(?), a un Ser superior que disposa de les vides, per tal que en mantingui una d’especialment rellevant. Però el que vull remarcar d’aquesta obra de Camilleri, d’altra banda força breu, és l’explicació detallada del context que pot ajudar en entendre el fet. No donant-lo per sabut amb quatre tòpics coneguts: la superstició, la ignorància, la alienació,... sinó explicant com es forma, quan i perquè el convent, qui era i què pensava el bisbe, com sorgeix el lloc dels fets, com era l’ambient polític i social en que va passar l’acció. Tot això amanit amb la presència del Príncep de Lampedusa, el del Gatopardo.

6. Descans. Aquesta és l’entrada 701.
De la sèrie “Una poesia visual” del fotògraf indonesi Rarindra Prakarsa. De les que ja n’havia seleccionat alguna altra.


Bon any 2008!.



Mataró, 31 de desembre.

27 de desembre, 2007

Un día de cólera.

Recupero el costum de llegir una novel·la d’acció (negre, històrica,…/ Vázquez Montalbán, Camilleri, Moncada,…) entre els dies de Nadal i Sant Esteve.

Just acabada de publicar, però ja va per la tercera edició segons veig avui al diari: “Un día de cólera” de Arturo Pérez-Reverte. Alfaguara-2007. És el relat novel·lat de la insurrecció del 2 de maig de 1808 a Madrid contra els francesos, avançant-se a la commemoració dels seus 200 anys que suposo que amb visions patrioteres, culturals, polítiques o acadèmiques es celebrarà l’any vinent.

Detallades descripcions, dels edificis,carrers i places per on passen els fets. Dels oficis, ocupacions i vestits del revoltats civils. De les jerarquies, enquadraments i uniformes dels militars dels dos bàndols. De les armes i eines emprades en l’aixecament i la seva repressió. De les tàctiques organitzades dels uns (els militars) i de les accions espontànies dels altres (els civils). Dels noms i edats dels implicats en l’esdeveniment. De les suposades, o no, reflexions personals i polítiques dels actors i figurants. Del resultat sagnant i balanç tràgic de la jornada.

“Sin embargo, en un Madrid desgarrado por la barbarie de unos y otros, la fina inteligencia de Blanco White sospecha que una oportunidad histórica acaba de perderse entre el fragor de las descargas francesas y los navajazos del pueblo inculto. Él mismo, hombre lúcido, ilustrado, más anglófilo que francófilo, en todo caso partidario de la razón libre y el progreso, se debate entre dos sentimientos que serán el drama amargo de su generación: unirse a los enemigos del papa, de la Inquisición y de la familia real más vil y despreciable de Europa, o seguir la simple línea de conducta que, dejando aparte lo demás, permite a un hombre honrado elegir entre un ejército extranjero y sus compatriotas naturales.”


(Francisco de Goya. El 3 de mayo en Madrid: los fusilamientos en la montaña del Príncipe Pío)


Pérez-Reverte és un mestre en aquesta mena de relats. He gaudit amb l’Alatriste i vaig xalar, no em canso de recomanar-lo, amb “La sombra del àguila”, sense oblidar la tensió de “La Reina del Sur”.

Mataró, 27 de desembre.

25 de desembre, 2007

L'esperit del Nadal

Em conviden, pel carrer i a casa, a trobar l’esperit del Nadal (?). No sé si acostar-me a la parròquia de Sant Josep o anar fins al centre comercial Mataró-Parc a buscar-lo.



Mataró, 25 de desembre.

Nadala

Mataró, 25 de desembre.



24 de desembre, 2007

Art pel Nadal.

En els meus viatges a les botigues dels museus o pel carrer compro postals diverses que desprès utilitzo moltes vegades per il·lustrar les entrades del blog. També per desitjar les bones festes de Nadal i Cap d’Any als meus amics/es, companys/es i coneguts/des.

Enguany, per Nadal, a l’hora de la tria final tenia aquestes quatre:

Una imatge de la Mare de Déu amb el nen, la famosa Madonna Nicopeia portada de Constantinopla, a la basílica de Sant Marc de Venècia, del segle X.


El detall d’uns àngels d’un tríptic o políptic de Rogier van der Weyden de la primera meitat del s. XV del que no en tinc més referències.



Una Mare de Déu amb el nen acompanyada de vuit angels, de Boticelli, del darrer terç del segle XV, que està a la Gamäldegalerie de Berlin, de la que en vaig seleccionar un detall.



I una Mare de Déu i el nen amb una poma d’Albretcht Dürer de començaments del s.XVI que està al Kunsthistoriches Museum de Viena.



Mataró, Nadal ’07.

23 de desembre, 2007

El conill.

He de manifestar que aquesta setmana al debats al Congrés no entenia les continuades referències que els del PP feien en les seves intervencions a una pretesa crida del Govern per que la gent mengés conill. Fins i tot, la meva veïna d’escó, Carmeli Hermosín, em va preguntar si sabia de què anava la història ja que ella també es sorprenia del tema.

Amb la meva inveterada poca dedicació als mitjans no m’havia assabentat de les declaracions de Josep Puxeu de les que vaig tenir coneixement ahir. Aquest alt càrrec (català) del Ministeri d’Agricultura, que no conec personalment, però del que corren molt bones referències per Madrid, en una campanya de promoció d’aquest producte va fer una lloança a la seva bondat i al seu bon preu proposant-lo com alternativa a taula.

Coincideixo amb ell. És un dels meus plats favorits, encara que jo el refereixo rostit al forn ben sequet. Segurament aquesta preferència ve de la meva infantesa on a ca’ls meus avis pagesos, a Cabrils, era el tall dels diumenges (ah! I la sang es menjava fregida per sopar els dissabtes). Mai em deixo escapar els ronyons i el fetge, a més de les espatlles.

Ja sé que en la cuina moderna és un plat poc valorat, però quan anava a veure en Jordi Valls a Manresa sempre li demanava que em portés a un dels pocs restaurants que encara el serveixen. A Mataró durant alguns anys, ja fa temps, vam organitzar Cuniexpo que no es va consolidar.




(el famós conill, o potser és una llebre?, de Durero)



Mataró, 23 de desembre

Ara que canvia la tendència.*

*(article per Capgros.com)

La gràfica de l’evolució trimestral de les taxes de creixement anual del P.I.B. espanyol ens indica que desprès d’un creixement continuat des del 2002 fins arribar al primer trimestre d’aquest any al 4,1%, ara comença a baixar.


(Font: INE)


Des de la crisi de les hipoteques subprime del EUA al passat estiu el debat és encès sobre la intensitat de la crisi que s’albirava. Ara ja comencem a tenir-ne algunes dades concretes que indiquen tendències, però el debat continua. Caurà en picat, o serà un aterratge suau? He apostat pel segon escenari. Crec que cal tenir més confiança en el país i en la seva gent per sobre de les crítiques catastrofistes que generen desconfiança. És lògic que jo pensi així, com també ho deu ser que l’oposició, i més en període electoral, manifesti que creu en l’altra alternativa.

En aquest panorama cal ressenyar algunes dades, tres concretament:

1. Les conseqüències de l’estabilitat pressupostaria al llarg del cicle permeten afrontar un nou període de menor creixement (que no recessió, cal dir-ho i recordar-ho) amb un del percentatges més baixos de deute pública sobre el PIB del països de la Unió Europea. El 36,2%, previsió al final d’aquest any. També cal parlar del Fons de Reserva de les pensions de la Seguretat Social que serà a finals de l’any que ve de més de 52,3 mil milions d’euros.
2. L’aportació de la formació bruta de capital fix en béns d’equip al creixement del PIB del darrers temps amb taxes trimestrals de creixement de més del 10% (10,5% en promig en el darrers tres anys). Això és indicatiu de la confiança del emprenedors i empresaris en el potencial de la nostra economia i que s’haurà de traduir en futurs creixements o manteniment de la taxa de creixement del PIB.
3. Les aportacions pressupostaries d’aquests darrers anys a les partides de R+D+i. De 2,9 mil milions d’euros al 2004 als 7,7 mil milions que hi ha previstos al pressupost del 2008, el que representa haver augmentat aquestes partides en 2,6 vegades. De l’aprofitament correcte d’aquestes quantitats se’n haurà de deduir més endavant més solidesa i un canvi del patró de creixement de la nostra economia fent-la més competitiva.

Tot això en les perspectives de futur. Mentre tant, en el present, la situació presenta alguna que altra dada econòmica que cal també ressenyar:

1. Acabem de passar a Itàlia en renta per càpita.
2. L’any passat, 2006, Espanya va ser el tercer inversor mundial a l’exterior i el novè en rebre inversions exteriors.
3. Fruit de la situació econòmica anirem a les eleccions amb debat sobre les despeses i els ingressos pressupostaris, com correspon.

Crec, com he tingut ocasió de dir varies vegades en seu parlamentaria, que el Govern, el grup parlamentari que el recolza i del que en formo part tenen confiança en el país i la seva gent.

Desterrem vells tòpics i llocs comuns sobre el què som i el què podem fer col·lectivament. Sense decaure l’atenció o caure en la complaença. Mirant cap endavant refiats que tenim capacitat per resoldre els problemes –que n’hi ha- que pateixen avui o tindran en el futur els nostres conciutadans/es. Molts ens miren amb enveja.

Madrid, 19 de desembre.

M'identifico.

(de Forges, a El Páís)

Mataró, 23 de desembre.


21 de desembre, 2007

L'Ernest Benito i l'Andreu Nin. Nadala.

Una de les coses bones que em va comportar el canvi de responsabilitats polítiques, ara ja farà quatre anys, va ser l’obertura a nous àmbits temàtics i territorials. Això m’ha permès enriquir-me amb el coneixement i l’amistat de moltes persones que provenien d’altres espais i amb d’altres centres d’interès.

Una d’aquestes persones és l’Ernest Benito. Company de grup, vendrellenc, si fa no fa de la meva mateixa generació, docent, també amb antecedents municipalistes. Ara, que no repeteix de Diputat per culpa de les cròniques batalles orgàniques tarragonines, ens ha ofert un bon obsequi a tall de comiat. Fa temps que venia treballant en el recull d’un aspecte desconegut o poc estudiat d’un vendrellenc il·lustre: l’Andreu Nin.

I n’ha reeixit a publicar un llibre amb els seus escrits periodístics de joventut. (Ed. Llibres de matrícula. Calafell-2007).

Ja he explicat la tirada sentimental que tinc pel P.O.U.M. i la seva historia ja que amb ella rememoro la figura del meu pare que en va ser membre. També en la construcció del Partit dels Socialistes de Catalunya hi ha aportacions de l’evolució a la postguerra civil d’aquesta construcció política, alguns membres del qual provinents del M.S.C. vaig arribar a conèixer als anys setanta i que mica en mica ens van deixant. Recordo amb especial “carinyo” a en Pep Jai (Josep Vidal). Recordes, Josep Rius? Gràcies.

L’Ernest ens ha regalat el llibre amb una curta dedicatoria i ens l’ha tramés amb la seva nadala aprofitant les dates ens que ens trobem. La nadala juga externament amb la lletra N, però el millor és que a dins amb el tradicional “Bones Festes” reprodueix un article de l’Andreu Nin titulat “Nadalenca” que va publicar el 24 de desembre de 1909 (és a dir, aviat farà 100 anys) quan sols tenia 15 anys!!

Transcric un tros de l’article:

“I, per una no menys inexplicable paradoxa, els que no es vanten d’anomenar-se cristians, els que ells qualifiquen d’incrèduls, impius, han de recordar-los que, avui fa segles, un dels més grans homes dictà al “ramat de llops” que el venia a pacificar, la màxima “Estimeu-vos uns als altres”. “

Víctor Alba, un altra poumiste ja traspassat, va ser a temps de fer-li a l’Ernest una presentació pel llibre i parla de la Catalunya en que Nin va començar a escriure.

“Era una Catalunya plena de viles, cadascuna de les quals era un petit món. Vull dir que hi havia de tot: penyes, ateneus, periòdics, partits i sindicats, cooperatives, discussions, casinos dels rics i cafès dels pobres.”

On hi havia gent que : “...pensaven, escrivien, discutien, tractaven de trobar un camí, d’orientar-se entre les idees i les ideologies i entre fets i fantasies.”

“És un passat que potser a molts els sembla llunyà i a molts d’altres ininmaginable,...”

Gràcies Ernest, per ajudar-nos a tornar a trobar la nostra vera història.


Mataró, 21 de desembre.

Hivern.

Ara ve Nadal, matarem el gall...

Mataró, 21 de desembre.


Atenció: s'acosta el Nadal!

Des de la Comissió de Seguretat Vial hauríem d’haver proposat una nova senyal de trànsit.





Alguns i algunes ja estan a punt de ser embolicats i embolicades altre cop.





Però el més genial, com sempre: Kukuxumusu.






Mataró, 21 de desembre.

P’08. Aprovats!!

(a ADN)

Mataró, 21 de desembre.


19 de desembre, 2007

Darrera intervenció de la legislatura.

Per circumstàncies personals la portaveu del GPS de Comerç i Turisme no pot assistir a la compareixença del Secretari d’Estat de Turisme i Comerç a la Comissió d’Indústria per fer balanç de la seva actuació durant aquest període legislatiu que ara s’acaba. Em demanen que en atenció a les meves anteriors responsabilitats en aquesta matèria les reprengui i porti la veu del GPS en aquesta sessió. Vet aquí fent, doncs, la meva darrera intervenció a la Cambra de Diputats abans de plegar per Nadal i cloure’s la legislatura.

La intervenció del secretari d’Estat, Pedro Mejía, no aporta gaires novetats respecte al que s’ha explicat i debatut a la Comissió del tema de les relacions exteriors de l’economia espanyola.

El manteniment del dèficit estructural de la balança comercial. La pèrdua de rellevància d’aquest fet des de la nostra integració a la Unió Monetària Europea. Els instruments posats en marxa pel Govern, no sols per corregir la situació, sinó per situar la nostra economia en la globalització: nous mercats; més valor afegit als productes; manteniment del liderat en turisme; inversions de capital de i cap al nostre país; creixement de les remeses dels emigrants establerts aquí; revisió del instruments de les Administracions a l’exterior;...

Dos convenciments que ja no són discutits. Els canvis en l’economia mundial: la internacionalització accentuada i irreversible. I la necessitat d’avaluar els resultats de les polítiques que s’adopten a mig i llarg termini.

Com ja és habitual en aquest darrers mesos de la legislatura molt pocs diputats assistents i sols quatre grups en el debat (socialista, popular, de CiU i del PNV) Les posicions de tots ells tampoc són cap sorpresa. No diuen, diem, res de nou respecte al que hem dit al llarg del quatre anys.

Front a les visions crítiques, fins i tot catastrofistes, de l’oposició les dades de la marxa de l’economia espanyola són inqüestionables: creixement, ocupació, endeutament públic, inversió privada,... N’hem parlat a l’abast.

Algunes dades més: l’any passat, el 2006, Espanya va ser el tercer inversor al món darrera els EUA i França. Rellevant, no? I també, Espanya va ser el novè país del món en rebre inversions estrangeres. Aquestes dues dades indiquen el nivell i la internacionalització de la nostra economia. Podem afegir que ja es comencen a veure resultats del PIDM,s, o el manteniment de la nostra posició en el mercat del turisme (Pla 2020), en l’any de celebració dels 25 anys del ICEX.

Cal, però, no baixar la tensió per estar als mercats mundials ja que la dinàmica és molt forta i qualsevol dubte o complaença comporta inexorablement retrocessos.

Em crida l’atenció la correlació entre l’evolució de les aportacions de la demanda nacional (interna) i la demanda externa (saldo de la balança comercial) a la formació del PIB espanyol que reflexa el quadre següent:


Quadre: La pinça de la demanda. Font: INE


Els portaveus dels grups presents clouen les seves intervencions, jo també ho faig, felicitant-se pels treballs efectuats per aquesta Comissió i pel to dels debats. Hem fet més de 60 sessions en aquest període, clar que toquem molts temes: indústria, noves tecnologies i societat de la informació, energia, comerç, turisme,... La contraposició de les posicions no ha estat obstacle per la correcció en la seva exposició i per establir entre nosaltres una relació, no d’amistat, però si de respecte i reconeixement mutu. Agraïm també a la Presidència i a la Mesa la conducció dels treballs i debats.

Et voilà! Crec que hem assistit i debatut una etapa de l’economia espanyola en la que hem assumit tots plegats la seva nova situació en l’economia mundial de la que ja no podrem sostreure’ns i que, malgrat “agoreres” prediccions i tòpiques i superades visions, Espanya s’ha situat en posicions capdavanteres socials i econòmiques en el món d’avui.

Madrid, 19 de desembre.

Més fred.

Torna a fer uns dies de força fred i encara no ha arribar l’hivern. Els “micos” estan així.


Madrid, 19 de desembre.

18 de desembre, 2007

La inflació.

La inflació està experimentant un creixement notable en el mesos d’aquesta tardor.

Cal, però, veure els quadres següents per intentar comprendre millor el que passa.

Quadre 1. Evolució mensual de la taxa de creixement anual del IPC i de la inflació subjacent*. Font: INE.



*Inflació subjacent: Valor de l'IPC deduint l'increment dels preus energètics i dels aliments frescos no elaborats. La inflació subjacent es considera el nucli estructural de la inflació i marca la tendència de la mateixa a mitjà termini .

Alguns comentaris:
1. Tornem als nivells de gener del 2006, és a dir, no estem en una situació gaire novedosa.
2. El punt més baix de l’evolució va ser just al final de l’estiu després d’una contínua davallada.
3. La inflació subjacent és força estable.
4. L’evolució dels components volàtils té la seva lògica influència en la tendència de fons (costos de transport per ex.)

Quadre 2. Comparació de les evolucions de la inflació espanyola amb la del conjunt de la euro-zona. Font: INE.

Comentaris:
1.Les corbes evolucionen en paral·lel, essent la nostra més elevada.
2.Quan augmenta, augmentem més i quan es redueix també reduïm més la diferència.
3. Consegüentment, el diferencial entre les dues es manté força constant.
4. Per tant, s’evidencia l’influencia de components externs sobre els mercats europeus.
5. Les variacions externes aniran produint escalons de pujada i baixada segons la seva evolució.

Madrid, 18 de desembre.

16 de desembre, 2007

Avui hem canviar Espriu per Pere Quart.

Massa vegades davant el panorama que es desenvolupa als nostres ulls en han vingut al cap els versos del “Assaig del càntic en el temple” de Salvador Espriu. El pessimisme de la raó i l’estima dolorida per la nostra comunitat.

Avui, a l’escenari de la proclamació de la Carme Chacón el lema era “La Catalunya optimista”. L’optimisme de la voluntat i l’estima confiada en les nostres possibilitats col·lectives.

I aquí, els versos que Pere Quart va dedicar, conyón com era, al sempre admirat Salvador Espriu; si cal, amb disculpes”, “Assaig de plagi a la taverna” i que acaben així:

I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva –i nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.


(amb la Carme fent campanya al Mercat de Tordera a les eleccions del 2004)


Mataró, 16 de desembre.

Sobre la "cosmovisió".

Llegeixo amb atenció el que escriu J.B.Culla. Al seu article “Capitán Fosforito” (El País, 14/12/07, ed. Catalunya) comenta la polèmica suscitada arran de les declaracions del company Joan Ferran. S’atura en la qüestió de fons: la “cosmovisió” de les emissores de la Generalitat, i posa dues objeccions: la primera què vol dir ser nacional sense ser nacionalista, tema escabrós pel PSC, i la segona que la cosmovisió neutra no existeix en els mitjans de comunicació, en el cas català sols pot ser regional o nacional.

Vet aquí que coincideixo amb les seves dues objeccions, que conformen la meva opinió i que , també “voilà tout”, porten a la meva proposta.

Els socialistes catalans sempre ens hem manifestat federalistes dins d’Espanya i aquesta federalista dins d’Europa. D’altres opcions polítiques, legítimament, s’han manifestat unitaries o separatistes en major o menor grau. Els socialistes catalans volem ser espanyols federals (Ep!!! Ja ho has dit!! Espanyols!! Sou espanyolistes!! Doncs sí, sense embuts ni vergonyes, espanyolistes federals) i volem també que els espanyols siguin europeus federals. Ja sé que els vents actuals que bufen tant a Espanya com a Europa no ens són gaire favorables, aquesta és la nostra debilitat. La renacionalització de la política és palesa en aquests temps de pors i incerteses. Aquesta posició no ens fa, doncs, nacionalistes tal com s’entén aquí i allà i caldria d’una vegada per totes desfer tota l’ambigüitat existent sobre la qüestió (interessada i/o subreptícia).

Estic també d’acord amb la impossible neutralitat dels mitjans de comunicació. La seva història, els seus components (propietaris, editors, anunciants, periodistes,....), la visió del món que té cadascú ho impossibilita. Llavors, com pot ser que els mitjans públics siguin realment de tothom? Suposo que en les democràcies madures no és tan difícil (i tots pensem amb la BBC) però en sistemes més tendres que tot just fa poc que han assolit la llibertat és més complicat.

Què fem doncs? Que ho intentin (donant resposta a tothom). Que sigui la visió de la majoria (i els drets de les minories?). Que no n’hi hagi de mitjans públics (va ser la meva pràctica concreta). No ho sé, certament, per això llençava l’altra dia una pregunta. Però el que no trobo de rebut és que amaguem l’ou amb tota una xerrameca de la pretesa neutralitat i objectivitat o de la necessària discriminació positiva per la “reconstrucció nacional” del país. Oi que no demanem pas per exemple a “La Vanguardia” que sigui d’esquerres, o a “El País” que sigui de dretes?

I aquestes reflexions s’ha d’aplicar evidentment a tots, tots, els mitjans de comunicació públics. Llavors el debat és: És possible un servei públic en el camp de la informació amb aquestes dades de partida? Segurament molta gent dirà que si, però convindreu amb mi que és molt difícil.

Mataró, 15 de desembre.

15 de desembre, 2007

Pel dret a decidir.

Baixo de l’avió després del meu període setmanal aclaparat per la premsa “local” (local de Madrid) i poso, anat cap a casa, la ràdio “nacional” (nacional de Catalunya). Noticia destacada i curiosa a l’informatiu de les comarques barcelonines (sic) encara que no novedosa: Moguda cívica i institucional per aconseguir el reconeixement d’una vegueria pel Gran Penedès. “Ara l’àmbit de planificació. Demà la vegueria pròpia”

Bé, se’n parla i des de fa temps de l’establiment de vegueries (a afegir a la ja complexa organització administrativa de Catalunya). De fet l’Estatut recull la figura:

ARTICLE 90. LA VEGUERIA
1. La vegueria és l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l’organització territorial dels seus serveis.
La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d’autonomia per a la gestió dels seus interessos.

Però que jo sàpiga no hi ha encara cap proposta oficial sobre la taula. S’està estudiant, ja que s’ha de desenvolupar el que diu l’Estatut:

Article 91.

4. La creació, la modificació i la supressió, i també el desplegament del règim jurídic de les vegueries, són regulats per llei del Parlament. L’alteració dels límits provincials, si s’escau, s’ha de portar a terme d’acord amb el que estableix l’article 141.1 de la Constitució.

Fins ara, la única divisió normativitzada d’aquest tema està continguda al Pla territorial general de Catalunya que defineix els àmbits de planificació. D’aquí la proposta d’establir el Gran Penedès com a àmbit de planificació.

A Wiquipèdia ja hi ha una entrada sobre el Gran Penedès. Curiosa l’explicació de com es va avortar la seva possibilitat l’any 1938. No sé, cap explicació de la divisió comarcal de Pau Vila al temps de la República. Tot és culpa de l’Estat i del franquisme. El perill de la falta de rigor a Wiquipèdia.

D’aquest article salto a la web pròpia del impulsors del tema. Molta unanimitat institucional. Molta participació de la nostra extensa i heterogènia societat civil. Molta voluntat de ser. Però, més enllà de velles històries, poca explicació de quina administració s’ha de bastir per servir als ciutadans/es.

El manifest del 2005 comença així:

Els sotasignants manifestem públicament davant del poble català, del Govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, la nostra ferma voluntat de constituir una vegueria pròpia que abasti les comarques de l’Anoia, l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, en el marc de la nova divisió territorial del nostre país.

Considerem que cal aprofitar l’oportunitat històrica, única i irrepetible que se’ns presenta, per a debatre i decidir sobre el nostre futur comunitari i el nostre encaix dins l’organització territorial de Catalunya. És l’hora de fer realitat les nostres demandes d’unitat i d’autonomia
.

Més endavant descriu les avantatges que comportaria:

La recuperació d’una vegueria pròpia comportaria avantatges molt importants:

· Refermaria la nostra capacitat de decisió a l’hora de definir les grans línies estratègiques del nostre territori, que, per la situació geogràfica que té, pateix les pressions metropolitanes.

· Permetria gestionar millor els serveis públics i les infraestructures, així com l’ús dels recursos públics en general, en apropar la gestió a la ciutadania.

· Ens donaria força i sobirania a l’hora de participar en les decisions de futur del país, en poder disposar d’una veu pròpia i deixaríem de ser un mer receptacle de decisions preses en instàncies foranes.

· Reforçaria els llaços socials i culturals que han anat forjant la nostra identitat, contribuint a una millor qualitat de vida.

(Els ressaltats són meus)

No sé, tot això és una música bastant estesa i que em (ens) sona força.

Hi ha molts precedents de propostes d’aquesta mena en els moments que s’estableix una nova organització territorial a qualsevol nivell. Quan es va fer el mapa de les CCAA a Espanya va sortir La Rioja o Cantabria, i no va sortir Lleó , per exemple. Quan es va fer les comarques a Catalunya va sortir el Pla de l’Estany o l’Alta Ribagorça, i no va sortir el Moianès o el Lluçanès per exemple. Quant qualsevol municipi gran fa una delimitació de barris o de districtes sempre hi ha problemes, greuges i queixes. Ara, una hipotètica creació de vegueries aflora novament aquesta mena de sentiments de pertinença.

Massa història. Massa passat i poc futur! No hem superat, pel que es veu, la divisió del segle XIX entre carlins i liberals.

Mataró, 13 de desembre.

Dedicat.

Mataró, 15 de desembre.

13 de desembre, 2007

Madonna della Strada.

Temps de balanç. S’acaba la legislatura i a la Comissió de Seguretat Vial compareix l’amic Pere Navarro, Director General de Trànsit, per repassar l’actuació feta en la seves competències en els darrers quatre anys.

A partir de la creació del Observatori Nacional de la Seguretat Vial creat per R.D. 1599/2004 de 2 de juliol, centre de referència per dades i investigació, indicatiu del de pressa que es va posar mans a l’obra, repassa les mesures bàsiques empreses:

-Campanyes informatives de vigilància i control del alcohol en la conducció.
-Campanyes sobre l’ús dels cinturons de seguretat.
-Consideració de les distraccions en la conducció (telèfons mòbil, fumar, navegadors,...)
-Controls i reducció de la velocitat. Resultats de les actuacions.
-Implantació del permís per punts. Tema rellevant d’aquesta legislatura.
-Utilització del Codi Penal després d’esgotar la via administrativa recentment aprovat.
-Introducció de la seguretat vial a l’assignatura d’ educació per a la ciutadania.
-Millora de les infraestructures, amb especial esment a les barreres segures pels motoristes.

Especial apartat d’un Pla de Motos. El seu ús augmentarà. Risc de mortalitat per cilindrades. El parc de motos ha crescut entre 2003 i 2006 en un 35% (el de cotxes, un 10%).

Acaba exposant el molt que queda per fer. Sobre accés a la conducció; sobre formació; sobre infraestructures (especialment als guardarrails i als punts de risc); millores als vehicles; equips de control i millores de senyalització; campanyes de conscienciació, vigilància i control. Exposa fins a 19 punts de properes actuacions necessàries.

Acaba manifestant la seva satisfacció pel bon treball fet amb la Comissió on hi ha hagut una ample entesa. “Hemos caminado juntos y los ciudadanos nos han seguido”.

Penso, al acabar, que sempre calen noves mesures i actuacions atenent noves condicions i circumstàncies. Sobre tot no baixar la guàrdia per millorar la seguretat vial.

I per últim encomanar-nos a la Mare de Déu de la carretera.

Madonna della Strada.
Roma. Església del Gesú.
Fresc. Inici del s.XIV

Mataró, 13 de desembre.

Reaccions/Precisions.

Dec haver trepitjat un ull de poll. No hi ha res com fer algun comentari iconoclasta per aixecar enceses reaccions. Mai una entrada d’aquest blog havia provocat tants comentaris ni interès mediàtic com el que vaig dedicar a la CCRTV. Em recorda la reacció que vaig provocar ja fa temps al titllar de “carlinada”una determinada actuació governamental. He de dir que he conegut coses curioses que no sabia (que vaig estar en determinades travesses. Si, per això estava en aquells temps!) i interpretacions exactament contraries al que volia dir (la causa de la determinant del mercat) suposo que perquè no hem vaig saber explicar prou bé.

Vull fer, però, algunes precisions.

1. Malgrat la meva condició de militant socialista les opinions que expresso en el meu blog son completament personals i no tenen perquè reflectir posicions orgàniques i públiques del meu partit, el PSC. (Lamento Carme, l’embolic en que et vas trobar ahir per culpa meva) N’hi ha prou mostres d’aquesta afirmació en el propi blog. Crec que el blog és una eina d’expressió que permet vesar públicament (encara que de circulació més informal que els mitjans de comunicació, que evidentment no poden ni ho han de fer) pensaments, reflexions i opinions sense cap voluntat d’assentar càtedra, fins i tot en el convenciment de que la seva exposició pot comportar respostes que les modifiquin. Per mi és més un mitjà personal que al ser públic esdevé més un mitjà d’expressió.

2. Respecte al tema que ens ocupa (la CCRTV). Continuo pensant que una cosa és el que hauria de ser i una altra és el que és. Però aquesta meva opinió no és res més que això: meva i opinió. Ni pretenc que sigui compartida, ja que comprenc la pluralitat de tota col·lectivitat, ni pretenc que sigui cap dogma ni teoria ja sols és fruit de percepcions subjectives. Partint d’aquest fet, agreixo tots els comentaris que s’hi ha fet (i els que es faran) encara que lamento el to d’alguns ja que penso que el debat s’ha de fer amb respecte.

3. La conclusió final de l’entrada en qüestió està formulada en forma d’interrogació i no d’afirmació. És a dir, a partir d’un anàlisi -que pot estar equivocat- obro la porta a una nova reflexió en clau irònica. Vaja!, així esperava que s’entengués, encara que tal com està el pati entenc que hi ha poc sentit del humor. Som tant seriosos, i tot és tant transcendent... Noi, és que ens hi va el SER i el ESSER!!

4. I precisament la reflexió que pretenc està en base del debat democràtic de com ha de ser un servei públic d’informació. És arribant a una hipotètica conclusió de la seva impossibilitat és quant proposo l’abandonament del servei públic ja que crec que no es poden (no s’han de) sufragar amb diners públics (del comú) actuacions fraccionals. Aquest debat el considero summament important ja que també opino que en les nostres col·lectivitats democràtiques hi ha persones i grups que monopolitzen i segresten parcel·les col·lectives amb interessos personals i/o gremials pròpis. Evidentment aquests grups reaccionen ensenyant dents i urpes davant la possibilitat de perdre les seves privilegiades posicions. Debat important, aquest, en el món d’avui.

5. I no os hi molesteu massa, que haureu d’anar a cal apotecari a cuidar-vos la nafra d’estómac.

Mataró, 13 de gener.

Santa Llúcia.

Perquè avui és Santa Llúcia
dia del any gloriós,
pels vols de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira,
amiga anem-hi de jorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats da molça
i una enramada d'arboç,
i una blanca molinera
i una ovella i un pastor.
Ho posarem a migdia
dins el nostre menjador
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos
que una mica de muntanya
ens faci'l menjar més dolç.

Perquè avui es Santa Llúcia
dia del any gloriós
tals paraules m'acudien
quan he vist la meva amor.

(Josep Mª de Sagarra)


Que Santa Llúcia ens conservi la vista!!

Mataró, 13 de desembre.


11 de desembre, 2007

P'08. Les darreres vicissituds.

En el seu pas pel Senat el P’08 ha sofert (?) un entrebanc. Ha triomfat un veto promogut per CiU a la secció 27 (Ministeri d’Habitatge) amb els vots dels senadors del PP, d’ERC, de CC i algun altre.

Pel procediment reglamentari establert ara els pressupostos tornaran al Congrés igual com van sortir a finals de novembre sense cap esmena que podien haver incorporat els senadors/es. I al Congrés sols s’haurà de votar, això si per majoria absoluta, si s’aixeca el veto i surten definitivament els pressupostos. Sembla, per manifestacions que ja han efectuat els grups, que no hi haurà dificultat en aconseguir-ho.

Llavors, si això fins i tot afavoreix al Govern ja que li fa el darrer tràmit més fàcil, perquè CiU i els que s’hi ha sumat, ha proposat aquest veto? Per marcar diferències ja que s’acosten eleccions? Per fer un càstig al Govern amb uns quants titulars als medis de comunicació dels que demà ja no se’n recordarà ningú, però que hauran deixat pòsit? Per castigar la titular del Ministeri en clau electoral? Per cansament del final de la legislatura i ganes d’acabar aviat? Per –com alguns han insinuat- problemes i baralles internes dins de la coalició de CiU? Certament, a vegades no entenc les tàctiques parlamentaries.

Pel cantó d’ERC: clar que ja estan molt distanciats del Govern; que també van presentar una esmena a la totalitat al començament de la tramitació; que no van rascar res en tot el procés posterior; que també tenen ganes de castigar al Govern socialista. Però, i com deixen l’Entesa, el grup del Senat, del que formen part a semblança del tres (très?) partit que governa la Generalitat?

I tot, i tots, per res. Gestos i paraules sense cap efectivitat de cara als ciutadans/es. Sols per consum intern. Tot això ajuda a que ens entenguin i comprenguin millor la nostra feina?

La setmana que ve, el dia 20, la resolució final d’aquest llarg procés. Tres mesos.

Madrid, 11 de desembre.

09 de desembre, 2007

Privatitzar la CCRTV.

Molts companys en privat, i ara ja alguns en públic, qüestionen la línia informativa de les emissores de la Corporació catalana de ràdio i televisió. Creuen que és anti- governamental. Jo crec que més que això és que sols respon a la visió “nacionalista”. Quina gran contradicció de i entre el tri partit (o sigui, tres partits o partit en tres)!! Llavors, no és que sigui anti-governamental, és sols d’una part del govern ( i també sols d’una part dels de fora del govern) amb el consegüent neguit de l’altra part que no se sent representada.

Em sembla que, malgrat tot, té lògica que sigui així, no crec pas que pugui ser d’altra manera. Per motius històrics: la seva creació i desenvolupament. És una criatura pujoliana. Per motius personals: els seus professionals i la seva forma de pensar. Formen part del pensament abassegadorament dominant a la societat oficial (que no real) catalana. Però sobre tot crec que és per motius de mercat.

Veureu. Per exemple, TV3 no és l’emissora líder a Catalunya. La líder és Tele5 (això fa mal, oi?)!! TV3 viu, a més del pressupost públic, de la publicitat que posen els anunciants. I aquests, més enllà del que pensen, volen resultats en la demanda dels seus productes. Per tant, TV3 ha de lluitar per aconseguir la màxima quota d’audiència, possible. Sobre tot això, possible. I la realitat de la societat catalana és la que és. Els “almogàvers” existeixen, i oblidar-ho o no tenir-ho present, i obrir-se a d’altres sectors socials és entrar en concurrència amb altres agents que lluiten per l’audiència. Seria, a més, anar a enfrontar-se amb la realitat lingüística i ideològica catalana que el món “nacionalista” s’entesta en amagar fent veure que no existeix (Els famosos 10 milions de catalano parlants, per ex. ). Els mitjans privats escrits bé prou que ho saben i no gosen pas ficar-se en aquest perillós terreny. La història de l’Avui és paradigmàtica, sense oblidar la premsa esportiva.

En aquest panorama és també lògic que els que no som nacionalistes ens desagradi la línia informativa i ideològica del centres de la CCRTV. No tenim altra sortida que comprendre-la, decodificar-la, o senzillament ignorar-la. En tot mercat, i el de la informació també n’és de mercat, la demanda pot ignorar, o rebutjar, la oferta existent si aquesta no li agrada. El mercat és lliure (diuen).

Però aquí hi ha el problema. Resulta que la CCRTV és un instrument (?) públic. La gran contradicció és l’existència d’una única línia determinada de pensament en una societat complexa i diversa. És evident que pensar en uns mitjans públics plurals, més enllà del nacionalisme, a casa nostra avui és un desideràtum impossible. Ens podem imaginar els esgarips i estripades que hi hauria entre els grups nacionalistes si es qüestionés l’actual línia que els és favorable. Queda l’opció d’ignorar-los si hi estem en desacord. El mercat, en fi.

Encara que llavors, si hem de pensar en termes de mercat, perquè no privatitzem la CCRTV?.

Roma, 4 de desembre.

07 de desembre, 2007

Roma, altra volta.

El grup d’amistat parlamentaria amb Itàlia em convida novament a participar en una de les seves reunions, la XIII à. La possibilitat d’anar a Roma no s’ha de rebutjar mai. Com que la trobada és el dilluns i el dimarts, volem el dissabte a Florència, intentant aprofitar 24 hores allà.

Entrem a la Galleria degli Uffizi ja de fosc, mitja hora abans de tancar. Sols tenim temps de veure, cuita corrent, algunes de les obres mestres exposades. Giotto, Botticelli (com no!), della Francesca, Rafael, Miquel Angel, Tiziano, Caravaggio,...

Passejar per aquella ciutat a qualsevol hora és un goig. L’endemà em torna a meravellar l’interior de la cúpula del baptisteri del Duomo. Amb el temps just, anem a rendir els honors a la tomba de Maquiavel a l’església de la Santa Croce, on entre d’altres, també hi ha les tombes de Miquel Àngel i de Galileo Galilei. Tot una concentració d’història!!

A la tarda trasllat a Roma amb l’Eurostar en poc més d’una hora de trajecte. Hotel a tocar del Panteon. Vint segles dempeus en mig d’un barri controlat per esglésies jesuítiques de la Contrarreforma.

En dilluns a Montecitorio, seu de la Camera dei Deputati, obre la sessió el President Betinotti (de Refundació Comunista), donant-nos la benvinguda. Primer tema de debat: els treballs legislatius sobre el tema de violència contra les dones. Entenc que els italians ho tenen més ”pelut” que nosaltres, al menys pel que fa a les xifres i a comportaments socials. Debat sobre el paper dels mitjans de comunicació i de les conseqüències jurídiques de la consideració diferenciada d’aquests delictes.

Després de dinar a la mateixa Cambra exposicions sobre el paper i les perspectives del sistema bicameral. El relator italià (de la Lega Norte) ens presenta el tema d’una forma semblant al debat que tenim a Espanya sobre el Senat en tant que Cambra territorial i acaba amb una deriva cap el sistema electoral, tema que allà està sobre la taula altra vegada. Els ponents espanyols exposen la imperfecció, o asimetria, del nostre sistema a favor del Congrés.

El tercer tema de la reunió és força tècnic, ens afecta als dos països i personalment no hi entenc gens: la reforma comunitària del subsector agrícola del vi. Acord de posicions i cap debat. El tema és molt àrid i ja portem forces hores de sessió.

El quart tema, ja dimarts, és sobre la cooperació parlamentaria als països mediterranis, la crisi del Orient Mitjà i el paper de la Unió Europea. Sempre he tingut prevenció en aquests debats (no sóc gens expert en temes internacionals) ja que dubto de la seva eficàcia. Reunions, discursos, propostes, però pocs resultats. Encara que si es van repetint per alguna cosa deuen servir. Moltes referències al procés de Barcelona de l’any 95.

La trobada inter- parlamentaria es clou amb una ràpida visita i explicació de la Cambra i amb una reunió amb la Comissió d’Assumptes Exteriors, just un dia abans de la trobada governamental entre Zapatero i Prodi a Nàpols.

Tant ahir com avui a la porta del Palau de Montecitorio hi ha manifestacions de protesta. Ja ho tenen ben organitzat: la distància a l’entrada; la barana per col·locar les pancartes; les banderes i els símbols dels manifestants; la discreta protecció policial; el soroll que arriba a les sales de reunió;...Avui són els vigilants de seguretat privats, ahir els administratius del sistema escolar. Els d’avui, més sorollosos.

Sopar a la residència del ambaixador espanyol, al Gianícolo, amb una vista espectacular sobre la ciutat, i visita ja closa la trobada a l’ambaixada d’Espanya al Vaticà, on el vell col·lega i company Paco Vázquez ens fa els honors i ens ensenya la més vella ambaixada del món en un palau romà del segle XVII, ple d’art i d’història, que ha aconseguit que Amancio Ortega (Zara) li pagués la seva restauració i Endesa la il·luminació .

Roma, 4 de desembre.

04 de desembre, 2007

Adriana.


Lucas Cranach, el vell
Malenconia


Benvinguda
(Però sempre seràs la segona Josep Mas de la família)
Mataró, 4 de desembre.

01 de desembre, 2007

Postals: Calendari. Desembre.


Menjars tradicionals.
Mataró, 1 de desembre.

28 de novembre, 2007

Parèntesi.

Imatge extreta del treball “Una poesia visual” del fotògraf indonesi Rarindra Prakarsa.
(gràcies Xavier)
No dic el que penso. No ho puc dir. Em mossego els llavis. Compto fins a deu, fins a cent.
Cal assossegar-se. Empassar-se el gripau, els gripaus. Aguantar, aguantar, aguantar,…

Veurem. Millor no pensar-hi. Surto a passejar. Que em toqui l’aire.
Demà serà un nou dia i tornarà a sortir el sol. Tot plegat... Hi ha setmanes dolentes.


Madrid, 28 de novembre.

25 de novembre, 2007

El debat de la N-II. Els meus arguments.

Vaig anunciar una entrada sobre els arguments que em van portar a fer una contraproposta en el debat que va haver-hi a la Comissió de Foment i Habitatge del Congrés sobre la PNL presentada per ERC relativa al trasllat de la N-II al seu pas per el Maresme. Contraproposta que va ser retocada primer pel Ministeri de Foment i desprès transaccionada amb els proponents tal com vaig explicar. Els argument en els quals em vaig basar per fer la proposta inicial són els següents:

1. Cal pensar en treure del Maresme la carretera de “Madrid a Francia por la Junquera”. Quan la van fer arribava a Barcelona, la travessava i sortia cap al Maresme. Ara, arriba a la conurbació barcelonina, es perd i com el Guadiana i torna aparèixer a Montgat on pretén fer els seu secular camí en una zona densament urbanitzada. No hi ha lloc aquí per una carretera Nacional.

2. Cal incrementar l’oferta de infraestructures de comunicacions viàries i ferroviàries al Maresme, ja que és insuficient per atendre la demanda generada per la seva població actual i la mobilitat que avui en dia genera.

3. Els darrers increments d’infraestructures de mobilitat al Maresme són de fa temps: la C-32 de finals dels anys seixanta, 40 anys; els desdoblament fe la línia fèrria entre Mataró i Arenys, de meitat dels anys vuitanta, 20 anys; la Ronda de Mataró i la prolongació de la C-32 fins a Palafolls, dels anys noranta, més de 10 anys. Les darreres mesures que s’estan portant a terme pacifiquen el trànsit per la N-II, però alhora el fan menys fluït

4. La comarca ha passat de uns 180.000 habitants als anys seixanta del segle passat als 410.000 habitants que té en l’actualitat amb tendència al creixement. Aquest creixement s’ha fet en forma d’urbanització dispersa en moltes de les seves poblacions en les que molts dels nous habitants són “commuters”, encara que les més grans ho han fet en forma compacta.

5. Les institucions de la comarca, especialment el Consell Comarcal, han debatut força el problema que representa l’estat actual de les comunicacions, arribant a documents consensuats, com el del 2004, malgrat que val a dir que és molt difícil mantenir el consens donades les visions existents, moltes vegades contraposades, entre les formacions polítiques i les institucions municipals derivades de les seves diferents perspectives molt difícils d’harmonitzar.

6. La proposta d’ERC (que també sustenten d’altres forces politiques que diuen el mateix) que vam debatre la setmana passada al Congrés no comporta incrementar l’oferta d’infraestructures, sinó que fins i tot pot representar alhora un increment de la demanda al canalitzar trànsit per la C-32 gratuïtament cap a més enllà de la comarca.

7. L’exemple més clar del punt anterior es dóna a Mataró a on des de fa temps s’ha treballat i aconseguit que l’antiga travessia de la N-II sigui una via urbana: rotondes, semàfors, passos de vianants superiors, voreres amples, paredes d’autobusos urbans, palmeres al mig i al costat de la via,...Al mateix temps, la Ronda de Mataró, entre els dos trams de la C-32, és lliure de peatge. Ambdós trams presenten molts moments de congestió, malgrat l’augment d’oferta que va representar la Ronda de Mataró al seu moment. No donen abast a la creixent demanda de mobilitat derivada de les noves circumstàncies.

8. L’increment d’oferta en freqüències del pas de trens entre Mataró i Barcelona a comportat la supressió dels directes i semidirectes que hi havia anteriorment a la línia C-1 de rodalies des de Mataró, i els nous baixadors i els futurs comporten, lògicament, alhora que un increment del servei als possibles usuaris, un increment del temps emprat en el recorregut fins arribar a Barcelona.

9. Cal, doncs, anar cap a un augment de l’oferta i aquí és “on pateix la criatura”. Les propostes de solució tenen moltes dificultats d’acceptació, són costoses i llargues d’execució, requeriran imaginació i comportaran costos territorials evidents. No cal oblidar que la principal línia de la demanda és cap al nucli central de la metròpoli. Les actuacions perifèriques (“l’orbital”) són necessàries però no suficients (ni al meu mode de veure prioritàries. Vid.:Pla estratègic Maresme 2015).


Mataró, 25 de novembre.

Ei, Pepe! El copyright!

El PSOE deixa enrere la Z. Millor. No m’agraden les campanyes personalistes. Per sobre les persones hi han els projectes. Això dels líders que tant s’estila ara deu ser un invent dels que enyoren els pastors de ramats. Home, mesells en som força però ens agradaria que quants més millor ho deixéssim de ser.

Ara s’anuncia un nou eslògan: “La mirada positiva”. Ep!!, això em sona! Fa unes quantes setmanes, des de finals de setembre, m’estic passejant per les agrupacions socialistes de la meva Federació (El Maresme) fent una xerrada que des de la primera vaig titular “Espanya, amb una altra mirada”. Tordera, Argentona, St. Cebrià de Vallalta, Dosrius, St. Vicenç de Montalt, Mataró. I en tinc emparaulades a Cabrera de Mar, Canet de Mar, Sant Pol de Mar, Vilassar de Mar,... La sinopsi és senzilla: una altra mirada al exterior, i una altra mirada cap al interior, al territori, a la gent, a l’administració, a la política, a l’economia. Una altra mirada a la Pau.


Pepiño! Royalties, please!

Mataró, 25 de novembre.

24 de novembre, 2007

Entendre la Catalunya d'avui.

S’ha mort, se’ns ha mort, en Paco Candel.

Llegeixo un article sobre el fet d’en Guillem Martínez a El País d’avui, dissabte: “Con sencillez y humildad”.
El busco a l’edició digital per poder reproduir-ne un tros que m’ha agradat. No hi és. Sols ha sortit, sembla, a l’edició impresa de Catalunya. Llàstima, a la resta d’Espanya es perdran una oportunitat per entendre’ns millor, per entendre millor la nostra realitat social i lingüística. Espero que a Catalunya, al menys, s’entengui el seu llegat.

Transcric el paràgraf: “Su libro más representativo fue, sin duda, Els altres catalans (1964), un fenómeno editorial y sociológico que abrió una nueva percepción ante la inmigración y la sociedad que la recibía, una suerte de espejo que excitó a la sociedad a mirarse tal como era, y a explorar su transversalidad. En su elaboración fue importante la participación de Jordi Pujol, que aportó mucha información, así como la Joan Reventós, futuro líder del PSC, quien consideró la redacción del libro tan importante como para facilitar a Candel 12.000 pesetas de la época para que sólo se concentrara en el proyecto. El libro también le supuso el primer viaje al extranjero, a Francia. El PSUC le pagó el billete para explicar al exilio una sociedad que no veía desde hacia 25 años.”

No tinc clar si les actuals generacions, econòmiques, socials i polítiques, estan en la mateixa onda que les dels anys aquells. En tot cas m’agradaria que n’aprenguessin les seves lliçons.

Mataró, 24 de novembre.

23 de novembre, 2007

La N-II al Maresme altre cop a debat al Congrés.*

*(enviada a Capgros.com per la seva publicació)
Aquesta setmana a la Comissió de Foment i Habitatge del Congrés dels Diputats es va veure i fer el debat corresponent d’una Proposició No de Llei que ERC va presentar el passat 18 de maig relativa al funcionament i trasllat de la N-II entre Montgat i Cabrera.

El grup proponent proposava quatre punts que en resum deien (a l’enllaç anterior hi ha el text complert):

1.Convertir la N-II en via urbana i traslladar la N-II a la C-32 i que aquesta fos gratuïta.
2.Incloure al Pressupost del 2008 una partida per estudiar el punt anterior.
3.Actuar per millorar el servei ferroviari.
4. Executar l’abaixador de Premià de Mar.

El portaveu del Grup Parlamentari Socialista a la Comissió em va passar el tema per tal que articulés la resposta adient (val a dir que jo no sóc membre d’aquesta Comissió). Vist el contingut de la Proposició No de Llei, i recuperada la documentació existent sobre el tema, bàsicament els treballs del Consell Comarcal del Maresme, vaig creure convenient proposar una esmena de substitució del text presentat que intentés recollir l’esperit que estava contingut en el document “Mobilitat i infrastructures del Maresme” aprovat per unanimitat pel Ple de Consell i ratificat després pel Consell d’Alcaldes a la primavera de l’any 2004. Per recolzar la meva argumentació vaig fer servir el contingut del recentment publicat “Pla Estratègic del Maresme 2015”.

L'esmena de substitució, un cop contrastada amb els criteris del Ministeri de Foment en un tens estira i afluixa, fent valer el meu coneixement de la problemàtica, va quedar resumida en sis punts:

1. Accelerar la decisió sobre les alternatives previstes pel Ministeri.
2. Afavorir la conversió de la N-II en via urbana
3. Millorar el servei ferroviari en freqüències i unitats de servei.
4. Proposar noves vies ferroviàries.
5. Executar l’abaixador de Premià de Mar (coincident amb la proposta d’ERC).
6. Valorar favorablement la supressió selectiva de peatges a la C-32. (Aquest darrer punt a part dels anteriors ja que la competència d’aquesta via és de la Generalitat i per tant no podíem dirigir-nos al Govern Central).

Així es va registrar la contra proposta el dia abans del debat i vaig enviar-la a tots els portaveus dels grups parlamentaris de la Comissió de Foment.

El següent pas va ser determinar amb el grup proponent (ERC) si hi havia possibilitat d’acceptació o de transacció sobre l’esmena, ja que de no ser així sols es podia votar, a favor o en contra, de la proposició inicial. En Joan Tardà es va avenir a parlar-ne, i va començar una nova negociació sobre les respectives posicions que es va perllongar fins deu minuts abans del debat i que encara es va modificar en el transcurs del mateix.

El text final, que es va aprovar per unanimitat, fet del que n’estic molt content, incorpora punts i posicions de les dues propostes: l’inicial d’ERC i la de substitució del grup socialista. A l’enllaç es pot veure el text íntegre que es va acordar i que en resum diu:

1. Accelerar la decisió sobre totes les alternatives que hi ha sobre la taula. (és a dir, ni sols les de Foment, ni sols les d’alliberar el peatge)
2. afavorir la conversió de la N-II en via cívica (tal com ja existeix a la travessia de Mataró)
3. Actuar en la millora del transport ferroviari. (agafant íntegre el text inicial d’ERC)
4. Proposar noves vies de transport ferroviari.
5. Executar l’abaixador de Premià de Mar (en que coincidíem les dues posicions)
6. Valorar favorablement la supressió de peatges.

Aquest és el treball, moltes vegades de fer puntes de boixets, per acostar posicions i assolir unanimitats que donen més força a les resolucions enlloc de ser acceptades o rebutjades per fraccions polítiques.
Madrid, 22 de novembre.

Utilitats del blog.

L’entrada anterior era nua. Una simple transcripció d’un acord parlamentari sense explicacions, acotacions ni comentaris

Per explicar el debat que va tenir lloc ahir a la Comissió de Foment i Habitatge entorn a una PNL d’ERC sobre la N-II al seu pas pel Maresme necessitava que a la xarxa ja hi hagués penjada la resolució final a que vam aprovar per unanimitat i així poder fer l’enllaç per hipervincle. Com que l'esmentada resolució encara tardarà dies en estar a la web del Congrés vaig optar pel mètode ràpid de penjar-la en el meu propi blog i a partir d’ell possibilitar l’enllaç.

A l’entrada següent penjaré tota l’explicació del debat (i en una altra entrada l’argumentari que vaig fer servir) amb els enllaços que permetin conèixer-ho completament.

Per alguns, fer política és enviar una nota de premsa, o fer unes declaracions, amb el seu punt de vista en el convenciment que els mitjans ho publicaran sense esbrinar res més tot citant-ne la font. Crec que l’explicació que hi haurà a l’article és més pedagògica, encara que no sé si més política (tal com la política s’entén avui i aquí).

Madrid, 22 de novembre.

22 de novembre, 2007

Resolució sobre la N-II al Congrés.

ENMIENDA DE SUSTITUCIÓN (Transaccionada) A LA PNL DE ERC-3.

A la vista del contenido expositivo y dispositivo de la Proposición no de Ley presentada por el Grupo Parlamentario de ERC el 18 de mayo de 2007, nº 161/002301, el grupo parlamentario socialista presenta la siguiente propuesta de enmienda de sustitución:

El Congreso de los Diputados insta al Gobierno a:

1. Acelerar la decisión, conjuntamente con el Gobierno de la Generalitat de Catalunya, sobre las alternativas diversas propuestas por el Ministerio de Fomento u otras instituciones en relación al posible traslado de la N-II a su paso por El Maresme.

2. Favorecer las políticas municipales que tiendan a convertir la actual carretera N-II en una vía urbana tal como se ha hecho a su paso por el municipio de Mataró.

3. Actuar de manera decidida a favor de la mejora del servicio ferroviario de cercanías, publicitando el alcance y el calendario de las obras e inversiones comprometidas.

4. Proponer nuevas vías de transporte ferroviario para atender convenientemente las necesidades del transporte colectivo de la comarca de El Maresme.

5. Ejecutar, de acuerdo con el Ayuntamiento de Premià de Mar, el proyecto de nueva estación Premià-Camp de Mar al objeto de poder utilizar las partidas presupuestarias previstas y no ejecutadas en los últimos años

El Congreso de los Diputados, asimismo, valora favorablemente la política de supresión paulatina y selectiva de las barreras de peajes secundarios de la Autopista C-32 y espera su continuidad.


Madrid, 21 de noviembre de 2007.

17 de novembre, 2007

Fred.


En aquests temps de canvi climàtic no estem acostumats que en mig de la tardor vingui una onada de fred. Segurament no fa tants anys hagués estat més normal, però ara ens ha agafat en ple canvi de la roba del armari i ens ha sorprès.

Mataró, 17 de novembre.