Llegeixo amb atenció el que escriu J.B.Culla. Al seu article “Capitán Fosforito” (El País, 14/12/07, ed. Catalunya) comenta la polèmica suscitada arran de les declaracions del company Joan Ferran. S’atura en la qüestió de fons: la “cosmovisió” de les emissores de la Generalitat, i posa dues objeccions: la primera què vol dir ser nacional sense ser nacionalista, tema escabrós pel PSC, i la segona que la cosmovisió neutra no existeix en els mitjans de comunicació, en el cas català sols pot ser regional o nacional.
Vet aquí que coincideixo amb les seves dues objeccions, que conformen la meva opinió i que , també “voilà tout”, porten a la meva proposta.
Els socialistes catalans sempre ens hem manifestat federalistes dins d’Espanya i aquesta federalista dins d’Europa. D’altres opcions polítiques, legítimament, s’han manifestat unitaries o separatistes en major o menor grau. Els socialistes catalans volem ser espanyols federals (Ep!!! Ja ho has dit!! Espanyols!! Sou espanyolistes!! Doncs sí, sense embuts ni vergonyes, espanyolistes federals) i volem també que els espanyols siguin europeus federals. Ja sé que els vents actuals que bufen tant a Espanya com a Europa no ens són gaire favorables, aquesta és la nostra debilitat. La renacionalització de la política és palesa en aquests temps de pors i incerteses. Aquesta posició no ens fa, doncs, nacionalistes tal com s’entén aquí i allà i caldria d’una vegada per totes desfer tota l’ambigüitat existent sobre la qüestió (interessada i/o subreptícia).
Estic també d’acord amb la impossible neutralitat dels mitjans de comunicació. La seva història, els seus components (propietaris, editors, anunciants, periodistes,....), la visió del món que té cadascú ho impossibilita. Llavors, com pot ser que els mitjans públics siguin realment de tothom? Suposo que en les democràcies madures no és tan difícil (i tots pensem amb la BBC) però en sistemes més tendres que tot just fa poc que han assolit la llibertat és més complicat.
Què fem doncs? Que ho intentin (donant resposta a tothom). Que sigui la visió de la majoria (i els drets de les minories?). Que no n’hi hagi de mitjans públics (va ser la meva pràctica concreta). No ho sé, certament, per això llençava l’altra dia una pregunta. Però el que no trobo de rebut és que amaguem l’ou amb tota una xerrameca de la pretesa neutralitat i objectivitat o de la necessària discriminació positiva per la “reconstrucció nacional” del país. Oi que no demanem pas per exemple a “La Vanguardia” que sigui d’esquerres, o a “El País” que sigui de dretes?
I aquestes reflexions s’ha d’aplicar evidentment a tots, tots, els mitjans de comunicació públics. Llavors el debat és: És possible un servei públic en el camp de la informació amb aquestes dades de partida? Segurament molta gent dirà que si, però convindreu amb mi que és molt difícil.
Mataró, 15 de desembre.
Vet aquí que coincideixo amb les seves dues objeccions, que conformen la meva opinió i que , també “voilà tout”, porten a la meva proposta.
Els socialistes catalans sempre ens hem manifestat federalistes dins d’Espanya i aquesta federalista dins d’Europa. D’altres opcions polítiques, legítimament, s’han manifestat unitaries o separatistes en major o menor grau. Els socialistes catalans volem ser espanyols federals (Ep!!! Ja ho has dit!! Espanyols!! Sou espanyolistes!! Doncs sí, sense embuts ni vergonyes, espanyolistes federals) i volem també que els espanyols siguin europeus federals. Ja sé que els vents actuals que bufen tant a Espanya com a Europa no ens són gaire favorables, aquesta és la nostra debilitat. La renacionalització de la política és palesa en aquests temps de pors i incerteses. Aquesta posició no ens fa, doncs, nacionalistes tal com s’entén aquí i allà i caldria d’una vegada per totes desfer tota l’ambigüitat existent sobre la qüestió (interessada i/o subreptícia).
Estic també d’acord amb la impossible neutralitat dels mitjans de comunicació. La seva història, els seus components (propietaris, editors, anunciants, periodistes,....), la visió del món que té cadascú ho impossibilita. Llavors, com pot ser que els mitjans públics siguin realment de tothom? Suposo que en les democràcies madures no és tan difícil (i tots pensem amb la BBC) però en sistemes més tendres que tot just fa poc que han assolit la llibertat és més complicat.
Què fem doncs? Que ho intentin (donant resposta a tothom). Que sigui la visió de la majoria (i els drets de les minories?). Que no n’hi hagi de mitjans públics (va ser la meva pràctica concreta). No ho sé, certament, per això llençava l’altra dia una pregunta. Però el que no trobo de rebut és que amaguem l’ou amb tota una xerrameca de la pretesa neutralitat i objectivitat o de la necessària discriminació positiva per la “reconstrucció nacional” del país. Oi que no demanem pas per exemple a “La Vanguardia” que sigui d’esquerres, o a “El País” que sigui de dretes?
I aquestes reflexions s’ha d’aplicar evidentment a tots, tots, els mitjans de comunicació públics. Llavors el debat és: És possible un servei públic en el camp de la informació amb aquestes dades de partida? Segurament molta gent dirà que si, però convindreu amb mi que és molt difícil.
Mataró, 15 de desembre.
2 comentaris:
jo això, de vostè, només ho sentit respecte tv3. I, evidenment, per normalitzar el català necessitem emissores i teles en català, no s'hi val que vostès i el pp tanquin tv3 a València a cop de judici.Bé, i que vostès impulsin descaradament cuatro i la sexta, teòricament privades.
Després de 300 anys de persecució, i havent provat totes les formes de relació amb Espanya, un article com el seu només s'entén per ignoràcia absoluta (cosa que no crec d'un economista) o per afany de mantenir els privilegis que dóna ser socialista i controlar fins al més mínim racó del país.
http://generaliter.blogspot.com/
Publica un comentari a l'entrada