El conill.

He de manifestar que aquesta setmana al debats al Congrés no entenia les continuades referències que els del PP feien en les seves intervencions a una pretesa crida del Govern per que la gent mengés conill. Fins i tot, la meva veïna d’escó, Carmeli Hermosín, em va preguntar si sabia de què anava la història ja que ella també es sorprenia del tema.

Amb la meva inveterada poca dedicació als mitjans no m’havia assabentat de les declaracions de Josep Puxeu de les que vaig tenir coneixement ahir. Aquest alt càrrec (català) del Ministeri d’Agricultura, que no conec personalment, però del que corren molt bones referències per Madrid, en una campanya de promoció d’aquest producte va fer una lloança a la seva bondat i al seu bon preu proposant-lo com alternativa a taula.

Coincideixo amb ell. És un dels meus plats favorits, encara que jo el refereixo rostit al forn ben sequet. Segurament aquesta preferència ve de la meva infantesa on a ca’ls meus avis pagesos, a Cabrils, era el tall dels diumenges (ah! I la sang es menjava fregida per sopar els dissabtes). Mai em deixo escapar els ronyons i el fetge, a més de les espatlles.

Ja sé que en la cuina moderna és un plat poc valorat, però quan anava a veure en Jordi Valls a Manresa sempre li demanava que em portés a un dels pocs restaurants que encara el serveixen. A Mataró durant alguns anys, ja fa temps, vam organitzar Cuniexpo que no es va consolidar.

(el famós conill, o potser és una llebre?, de Durero)

Mataró, 23 de desembre