30 de novembre, 2006

Brunetti.

Crec que va ser en Joan qui em va recomanar les novel·les policíaques de Donna Leon.

El seu protagonista, Guido Brunetti, ens passeja per la seva ciutat, Venècia, per les seves gents i les seves particularitats i costums, pels seus paisatges.

I la seva feina, o els seus neguits, ens porten als problemes quotidians de les nostres societats: l’especulació urbanística; el funcionament de l’administració pública; la consideració vers els immigrants; les bambolines del món de la immigració; els restes materials o humans de turbulències històriques; el consum i tràfic de drogues; l’educació dels joves; les accions contra el medi ambient;...

Venècia no és avui una gran urbs, havia estat una potent i històrica Ciutat - Estat, però en tant poc espai s’hi poden donar totes aquelles problemàtiques. És un veritable microcosmos, com tantes altres ciutats.

La darrera novel·la d’aquesta sèrie que he llegit (i gaudit) és “Cristall enverinatEd. 62. B-2006.

Madrid, 30 de novembre.

29 de novembre, 2006

Alícia, te'n recordes?.

Va ser a la presa de possessió de l’Alcaldia del mandat 1999-2003. Vaig acabar el meu discurs d’aquell moment amb la lectura del cant XXIV de La pell de brau de Salvador Espriu:

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions....

En acabar, et vaig donar el llibre a tu que eres la Regidora més jove perquè el guardessis com a mostra per les noves generacions de l’alè que ha inspirat la meva generació.

Ahir, el nou President de la Generalitat, José Montilla, en prendre possessió del seu càrrec també va acabar amb aquest vers del poeta de Sinera. N’estic orgullós de tu, Pepe!

I tota una declaració de principis en el seu breu discurs:
“Vull que el meu Govern tingui com a mots d’ordre els de pensar ordenadament, actuar racionalment i atendre càlidament.”

Quantes esperances hi tenim dipositades!

Madrid, 29 de novembre.

27 de novembre, 2006

Més sobre immigració.

El PP continua agitant la immigració com a espantall per la societat espanyola. A la darrera sessió de control al Govern al Congrés la diputada Salom les va dir de l’alçada d’un campanar.

Res i fa que recents estius acadèmics indiquin quina està sent l’aportació positiva de la immigració a l’economia espanyola. Ni que l’evidència empírica ho posi de relleu contínuament. Sense anar més lluny, avui a Vallderoures, al Matarranya, la cambrera que ens ha servit al hostal, a la pregunta meva d'on era, m’ha contestat que era romanesa. A Alcanyís, al Baix Aragó, negres, moros i llatins formen part del paisatge i del paisanatge.

Ja ho he explicat altres vegades, això és un perill per la societat espanyola, o una benedicció?

Al diari d’avui, en una ressenya del llibre “Inmenso estrecho II” he trobat el que va dir el mestre Galbraith sobre el que representa aquest fet:

“Migrar es la acción más antigua contra la pobreza, selecciona a aquellos que más quieren ayudar; es buena para el país al que van y contribuye a romper el equilibrio de pobreza del país que vienen. ¿Cuál es la perversión del alma humana que hace que la gente se resista tanto a un bien tan obvio?”

Hem pensat que passaria en sectors sencers de l’economia espanyola si desapareguessin de cop totes les persones que hi hem incorporat en els darrers anys?

No és un problema! És una solució! I ho hem d’explicar!!

Alcanyís, 25 de novembre.

En record d'Ernest Lluch i Martín.

L’Ajuntament de Vilassar de Mar i la Fundació Ernest Lluch recorden cada any l’Ernest presentant en un acte públic la publicació d’un grapat dels articles que va publicar a “La Vanguardia”. La selecció ve prologada per algú que el va conèixer que en el acte en fa una glosa i desprès hi ha una segona intervenció sobre el personatge i la seva obra.

Enguany el pròleg el va fer el recentment traspassat Antoni Gutiérrez Díaz. Per aquesta circumstància, els organitzadors van demanar a Salvador Milà, podríem dir deixeble del Guti, que ocupés el seu lloc, i a més, parlés d’ell. A mi em van encarregar la segona part del acte. Tot molt maresmenc: el lloc, els personatges recordats, els intervinents,...

En Salvador va fer una convençuda exposició sobre el Guti: l’ètica com a base del seu compromís polític, el coneixement de la realitat com a base de la seva actuació, la coherència com a norma indefugible i el compromís amb els treballadors.

En la meva intervenció, al marge de les vivències personals amb l’Ernest amb les que vaig començar i acabar, vaig repassar el contingut dels articles publicats aquest any. Vull ara aturar-me sols en tres d’ells.

El primer, perquè acabava de votar-se a José Montilla com a President de la Generalitat (sols feia una hora), el que va publicar el novembre del 96, fa deu anys!!, titulat. “Ni inmigrantes, ni obreros” dedicat a parlar dels “capitans” del PSC de resultes d’una crítica d’en Francesc de Carreras.

El segon, el titulat: “Bendita igualdad”, publicat el gener del 95 sobre com es mesura la igualtat en les societats i quines conseqüències té pel desenvolupament col·lectiu. “La llamada evidencia empírica juega por la igualdad”. Aquest article el destaco ja que és una de les meves obsessions actuals.

El tercer article va d’història: “Libertades y jansenismo” una exposició sobre el paper dels jansenistes a Espanya i a la Nueva Espanya. “Pero haber jansenistas los hubo”, a partir d’un llibre d’Octavio Paz. Ja des del que vaig aprendre a la Facultat sempre ha pensat en les estroncades possibilitats que va tenir el nostre segle XVIII per esdevenir un país modern.

Guardaré un grat record d’aquest acte. Em va fer molta il·lusió que pensessin en mi per intervenir-hi, i vaig tenir el goig d’una bona companyia. Ah!, la Fundació Ernest Lluch ens va obsequiar amb el primer volum de la Miscel·lània que el món universitari li ha dedicat a l’Ernest, i la recopilació de la seva bibliografia. Sols repassar l’índex de la Miscel·lània vaig veure que serà un d’aquells llibres que guardaré preuadament.

Alcanyís, 25 de novembre.

26 de novembre, 2006

Societat escindida (una reflexió).*

*(article per Capgros.com)

Tinc la intuïció, que crec força real, que a les nostres societats opulentes i benestants s’està produint una escissió en el cos social. Hi ha un evident gruix de població que viu bé. Els “signes externs de riquesa” ho indiquen: Cases, cotxes, vacances, restaurants, consum en general,..., van en la marxa general de l’economia, a tota vela. Fins hi tot, publicacions “progressistes” fan obscens suplements de luxe i disbauxa. Però, aquest gruix és molt ample o majoritari? No, ben segur. Paral·lelament, crec que hi ha un altre gruix de població que malgrat tenir resoltes les necessitats primàries, fet no gaire difícil avui en dia, pateix i viu amb angoixa. I creix la mala maror. Pot arribar a produir un esclat? Es manifestarà aïlladament? I si passa, què?

Front aquesta situació, possible o hipotètica, hi ha dues posicions. La que pensa que si creix el conjunt les desigualtats no són un problema, i la que pensa que el manteniment o increment de les desigualtats serà una rèmora pel desenvolupament col·lectiu.

Situat personalment en la segona posició i repassant alguns problemes socials penso que s’hauria d’actuar enèrgicament en alguns fronts. L’Estat del Benestar (ensenyament, sanitat, pensions) està assolit. Però està ben assolit per les condicions del món d’avui? O, està assolit per situacions ja superades? Hi ha noves fronteres a atendre?

La complexa economia del món d’avui té moltes conseqüències més enllà de les estrictes relacions laborals. D’aquestes també caldria parlar-ne molt. Retribucions desiguals segons qualificació; jornades i horaris de treball; inadequació de coneixements; cicles vitals de les empreses; fraccionament de la producció i distribució de bens; aparició de noves activitats;...

Però, voldria apuntar tres aspectes de la vida quotidiana que afecten diferentment al grup al que les coses li van raonablement bé i al grup que no li van tan bé. La diferència està en els recursos econòmics, que disposen els uns i els altres.

La mobilitat obligada com a factor de crispació i enuig social.
L’habitatge com a lloc per desenvolupar la vida més enllà del treball.
L’ensenyament com a necessitat vital, a totes edats, per estar en el món.

De la mateixa manera que temps enrera donar seguretat i oportunitats era convenient per les circumstàncies que hi havia, ara, assolits aquells reptes, hem de fixar-nos en noves fronteres que eixamplin les perspectives dels ciutadans/es i especialment donin esperances i assosseguin als més desafavorits. Si volem una societat en que tots hi siguin, on tothom s’hi senti inclòs, en la hi hagi una gran participació social i política, hem de treure el llast que representa per amples capes de la població els neguits que les afecten més enllà del menjar i el vestir, l’actual escola, la sanitat o les pensions.

El món d’avui és suficient ric per oferir als seus habitants més que la simple supervivència. Els pot donar amples perspectives de realització, però per això ha d’afrontar altres reptes.

No obstant, no deixen de ser paradoxals aquestes preocupacions de les societats riques front la misèria que encara hi ha en gran part del planeta, o les conseqüències ambientals que es deriven del nostre model de societat. Aquests són altres temes a afegir.

Madrid, 22 de novembre.

24 de novembre, 2006

Farts de "dutxa escocesa".

La primera reacció, a cop calent, de CiU al discurs d’en Montilla en el debat d’investidura ha estat (per boca de Felip Puig): “És el discurs d’un President d’una autonomia i no el de President d’una nació”.

Al marge de que a alguns (més dels que volen i diuen) ja ens va bé que el futur President vulgui ser el que ha de ser i no una altra cosa, la reacció de CiU torna a ser d’una de freda i una de calenta. I penso que els ciutadans/es comencen a afartar-se’n.

En la discussió del Estatut, en un moment determinat els de CiU van adoptar (per motius tàctics) abrandades posicions soberanistes, per acabar (altra cop per motius tàctics) rebaixant substancialment els plantejaments en la famosa foto de Mas amb Zapatero.

(foto El Periodico)

Amb el resultat electorals a la mà (per motius egoistes) van jugar totes les cartes. De la pretensió que el PSOE sotmetés al “sucursalista” PSC, a que els d’ERC podien fer un front nacionalista amb ells, per acabar ara tornant a fer la declaració que exposava de que cal tenir el President d’una Nació.

Una mica fart n’estem alguns d’aquest joc. Ens convé un temps de tranquil·litat, bona gestió, resoldre els problemes dels ciutadans/es i parlar menys, poc si pot ser, del “país” o de la “nació”.

Això comporta que ens endinsem en temps de clarificació. Veurem.

Madrid. 23 de novembre.

23 de novembre, 2006

Els drets dels electes locals.

Ara, quan em toqui, podré jubilar-me com qualsevol treballador. Avui al Ple del Congrés ha aprovat definitivament, i per unanimitat, el projecte de Llei que regula l’atur dels electes locals i representants sindicals amb les esmenes que ha vingut del Senat.

Vaig tenir l’honor de participar en nom del meu grup en el començament del debat de la proposició de Llei conjunta de tots els grups parlamentaris sobre aquest tema. En el tràmit parlamentari s’ha millorat el text inicial. S’han afegit càrrecs locals que inicialment no estaven contemplats, i sobre tot, s’ha corregit la injusta situació derivada de la no cotització per jubilació dels primers anys del ajuntaments democràtics. (Toni Farrés, al final s’ha aconseguit!!)

Ho explico: quan cada any el Ministeri de Treball i Afers Socials m’envia la meva història laboral constatava que en ella hi ha un forat negre. Bé, negre, negre no ho és ja que les hemeroteques i en la memòria dels ciutadans/es està ben clar a que em dedicava en aquells anys. Del 79 al 87 era regidor i després Alcalde de la meva Ciutat.

Vaig començar a cotitzar l’any 72, ja fa 34 anys, però n’hi ha set que no hi sóc. Ara es podrà corregir aquesta anòmala situació, i quan em toqui jubilar-me (espero arribar-hi), no hauré de patir per si tinc, o no tinc, els anys de cotització necessaris per fer-ho amb els mateixos drets de qualsevol treballador.

No crec que siguem gaires en aquesta situació, però per tots ells ha de ser una satisfacció.

Des de la tribuna, en Carles Campuzano, de CiU, m’ha anomenat com Alcalde, a dit “històric”, de Mataró. I l’Álvaro Cuesta, que ha tancat el debat en nom del Grup Socialista, m’ha posat com a exemple, com d’altres que també hi ha a la Cambra, de persona a qui s’ha resolt una situació injusta. Gràcies, Carles. Moltes gràcies, Álvaro!.

Madrid, 23 de novembre.

22 de novembre, 2006

Nova Comissió al Congrés.

La Direcció del GPS m’ha assignat a una altre Comissió, la No Permanent sobre seguretat vial i prevenció del accidents de tràfic. Procuraré, en la mesura de les meves disponibilitats, complir amb aquesta tasca que pot ser força interessant.

Presideix aquesta comissió el diputat de CiU Jordi Jané, amb qui tinc una cordial relació, i sovint l’estrella convidada és l’amic Pere Navarro, Director General de Tràfic, a qui conec de fa molts anys.

Avui he estrenat la meva presencia a la Comissió on es discutien cinc proposicions no de llei (encàrrecs d’actuació al Govern) de grups parlamentaris diferents i sobre diversos aspectes de la matèria: sobre els colors dels rotatius dels serveis d’urgències; sobre el control de l’assegurança obligatòria dels vehicles; sobre l’ús del cinturó de seguretat als autocars; sobre la implantació dels sistemes e-calls; i sobre mesures de seguretat en un tram de la carretera N-232.

El contingut de les propostes, i la visió general de la problemàtica, facilita l’acord i les transaccions consensuades entre els grups i les votacions, al menys avui, són totes per unanimitat.

Madrid, 22 de novembre.

21 de novembre, 2006

Formació municipal.

El director de l’ escola de formació Xavier Soto va acceptar la meva disposició de cara a la formació de futurs càrrecs municipals ara que la propera contesa electoral serà la d’aquest nivell d’administració.

De moment m’han enviat a Montmeló, i la setmana vinent em toca Mataró. En ambdós llocs he d’explicar el tema de les finances locals. Un del meus temes històrics.

Ahir a Montmeló vaig començar dient que “el diablo sabe más por viejo que por diablo”, fent referència als llargs anys que vaig passar al món local.

L’esquema de la meva intervenció el vaig articular entorn a quatre tòpics reiterats respecte al treball municipal que vaig matisar convenientment.

1. L’Ajuntament ha de donar resposta a tot el que li plantegen els ciutadans/es.
NO. L’Ajuntament ha de ser sensible als problemes dels ciutadans/es.

2. L’Administració municipal ha de fer-ho tot.
NO. L’Administració municipal ha de cercar la forma de que es faci el que s’ha de fer.

3. Els ajuntaments no tenen prou recursos.
NO. Els ajuntaments han d’aprofitar bé, i sense por, les seves possibilitats, i administrar bé.

4. El meu municipi és el centre del món.
NO. El meu municipi està en un context social, econòmic, geogràfic i polític que defineix el que realment és.

L’alcalde, Manuel Ramal, va acompanyar-me tota la xerrada, acotant, afirmant, o discrepant la meva exposició, el que va comportar l’enriquiment de la mateixa.

Madrid, 21 de novembre.

20 de novembre, 2006

El sopar de bolets.

Una nova edició de la trobada d’amics entorn a la cuina dels bolets. Ja van més de 13 anys que a mig novembre cada parella en fa un plat diferent i els degustem plegats. Mai s’ha repetit cap recepta.

Els hem menjat de totes maneres. Enguany la originalitat va venir de la mà d’en Xavier: una macedònia de “cassoles” amb kiwi amanida amb kirsch per postres. Algú, per si de cas, no la va tastar. Però l’endemà tots seguíem ben vius.

Mataró, 20 de novembre.

19 de novembre, 2006

18 de novembre, 2006

Ferran Ruiz, premi d'assaig Everis 2006.

En Ferran Ruiz, vell i gran amic meu, ha guanyat l’edició del 2006 del premi d’assaig convocat per la Fundació Everis per propiciar la reflexió i la divulgació de les tecnologies de la informació i la comunicació. Everis és una consultora d’abast internacional que els que agafem els avions a la T-4 de Barajas ens preguntem que és ja que la seva propaganda omple el fingers per pujar i baixar del avions.

En Ferran ja fa temps que té el seu blog aturat ja que es va dedicar a plasmar les seves idees en l’assaig que l’ha fet mereixedor del guardó del que parlo. Ara, assolit aquest reconeixement i superat algun ensurt personal i professional, hauria de continuar fet-nos partícips de les seves reflexions per la xarxa.

Amb tal motiu en Ferran, acompanyat de la Nuri, van aprofitar per estar uns dies a Madrid, van hostatjar-se a casa i vaig tenir el goig de mostrar-los el Congrés del Diputats en una ràpida visita. Llàstima, posant-me sectari, que guanyés el premi aquest any, ja que el va rebre de mans de l’Esperança Aguirre. Si hagués estat l’any passat l’hagués rebut de mans d’en Montilla.


La seva reflexió, que fa temps ve desenvolupant, fa referència a l’adequació de l’escola i l’ensenyament al món d'avui. Suposo que editaran l’assaig. De moment sols en tinc una referència en pdf de la que transcric el començament:

"Mientras la sociedad y las actividades laborales y profesionales están cambiando mucho en los últimos años por el impacto de las tecnologías de la información y de la globalización, no lo están haciendo en igual medida las escuelas y otras organizaciones de las que las personas dependen para aprender y orientar su vida. El mundo escolar actual, concebido para el viejo orden industrial de la enseñanza en masa y el aprendizaje estandarizado, no encuentra la manera de atender con éxito a un alumnado diverso, que se ha vuelto más inquieto y complejo, alumnado que ha cambiado mucho más que las instituciones diseñadas hace tiempo para acogerlo."

Felicitacions, Ferran!

Mataró, 18 de novembre.

Una imatge.

Extreta del reportatge de Jan Banning: L’Etat c’est moi. (Gràcies, Josep, per l’informació).


Liberia. Henry D. S. Norton, cap recaptador d’impostos del districte de Kakata , al comptat de Margibi.

Fixeu-vos’hi! Sols té una bossa!

Mataró, 17 de novembre.

17 de novembre, 2006

Algunes coses d'economia.

L’economia va a tota vela. Les darreres dades ho indiquen de ple. Es revisa el creixement a l’alça. La inflació va a la baixa. Augmenten les exportacions i es redueix el creixement del dèficit comercial. La borsa puja sense aturador.

Dimecres, al Congrés, vam aprovar els Pressupostos de l'Estat pel 2007 i van sortir cap al Senat a continuar el seu tràmit. Sols els vots en contra del PP. CiU, ERC i IV van coincidir en l’abstenció final. Vaig tenir l’honor (?) de dir la darrera paraula al debat des de la tribuna. Resulta que per una sèrie de caramboles la secció 20, que era la que em tocava defensar, va ser la darrera en discutir-se, i com que el grup del Govern és el darrer en intervenir vaig cloure formalment el debat abans de les votacions.

No ha estat difícil, fins ara, defensar el pressupost del recuperat ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç. Els seus creixements, en les partides claus per la millora de les condicions de l’economia espanyola, són forts i constants. D’altra banda, les esmenes parcials que s’hi fan no són tampoc difícils de rebatre.

Ahir vaig llegir unes declaracions de Miguel Sebastián, suposo que acomiadant-se del seu càrrec de Director de l’oficina econòmica del President del Govern, que parlava de les perspectives del mercat del habitatge en la mateixa línia de les consideracions que jo feia dies enrera en l’article que vaig publicar a Noticias.com.

"Puntualizó que el "flujo de compra" de viviendas "no parece que se vaya a desacelerar en los próximos años", debido a que la demanda seguirá fuerte por la adquisición de segundas viviendas, la formación de nuevos hogares, y la inmigración".

Sembla que no vaig errat.

Mataró, 17 de novembre.

Davant la mort.

Poc a poc, de cop en cop,
la vida, el que som, el que vam ser,
es va aprimant.

I esdevé història. Records que s’aniran esllanguint
fins desaparèixer del tot amb nosaltres.

He conegut el traspàs del Sr. Albert per les esqueles de la porta de Sant Josep. Era el pare d’un company d’escola i amic amb qui fa anys el meu pare va tenir tractes comercials trescanant bitlles de fil per la seva fàbrica de mitjons. Això és el que resta en el meu record.
Mataró, 17 de novembre.

15 de novembre, 2006

La foto d'en Chus.

Al final l'he pogut penjar!

Madrid, 15 de novembre.

14 de novembre, 2006

Agrupació socialista de Ciudad Lineal (Madrid).

L’amic i company Pancho López Romito, amb qui vaig treballar a l’UGT a finals dels llunyans anys 70, em convida a participar a un acte de la seva agrupació del PSOE a Madrid per explicar el meu parer sobre les eleccions catalanes.

Tots els dilluns al vespre a les vuit, els membres que volen d’aquesta agrupació es troben al local social per parlar de política, ja siguin temes de política menuda (del seu districte de Ciudad Lineal), o grossa (la situació mundial).

Obre la sessió la secretaria d’organització que explica els debats haguts a la darrera Junta de Districte i el poc cas que els fan als membres socialistes que no deixen de fer proposicions de temes que els proposen els veïns i fer les pertinents preguntes. Solars abandonats, gestió dels equipaments públics, invasió pels cotxes de zones verdes,… els típics de la vida municipal.

Després em conviden a prendre la paraula per exposar el tema que m’ha portat allà. Començo explicant breument els resultats, que són coneguts, i les causes, al meu parer, de la davallada. Esgotament pel tema estatutari, canvi de candidat, nul·la visualització de l’acció de govern,… Explico els errors comesos en els darrers tres anys amb especial referència al error clau que per a mi va representar no tenir present el canvi de l’Aznar per en Zapatero i la seva proposta de l’Espanya plural. Els dic que Catalunya està abstreta en sí mateixa i no s’ha adonat dels canvis que la democràcia a portat a Espanya. Acabo exposant que l’única sortida de Govern per nosaltres és reeditar una Entesa i confiar que sabrem, de la mà d‘en Montilla, fer-ho millor que la vegada passada.

El debat dura més del doble del temps de la meva intervenció. D’entrada tothom m’agraeix la meva presència i explicació. Els dic que això crec que hauria de ser normal però que la direcció del partit mai ho ha considerat com una possibilitat a explorar. Molta preocupació pel tema dels Ciutadans, a Madrid els han venut molt aquesta “moto”. Si podem refiar-nos d’ERC. Si CiU ha tocat sostre. No comprenen perquè el PSOE no ha estat més favorable al nou tripartit. Si comprenen bé , ells, el tema de la independència del PSC. Els agrada la explicació que faig sobre l’abstenció com a manifestació d’una societat escindida no per temes d’origen o de llengua sinó per situació de classe social, els que no poden seguir. Tots els que intervenen són favorables a intentar un nou Govern d’esquerres. Em demanen que hi torni i els dic que encantat, quan ells vulguin.

La foto que pretenia penjar l’hauré de posar al Flirck ja que al Blogger no hi ha forma. És d’en Chus Greciet de les Joventuts socialistes que em va preguntar si jo era el pare de l’Eulàlia....Bons jans aquests joves.

Madrid, 14 de novembre.

Penjar-se les medalles.

La tardor parlamentaria és temps del debat pressupostari. Presentació del projecte que proposa el Govern. Compareixences dels alts càrrecs. Debat a la totalitat. Uns milers d’esmenes parcials. Debat en Comissió i debat en Ple.

Penso que el procediment del debat és farragós i amb poca utilització dels mitjans tecnològics que es poden utilitzar avui en dia. Molt paper, fotocopies, correccions a mà, dificultats per saber què discutim i què votem de cert,... Amb la part que em toca, la secció 20 (Indústria, Turisme i Comerç, unes 140 esmenes) el primer que faig és un Excel per ordenar-les. Però això ja ens hauria de venir fet pels serveis de la Cambra, i els Diputats/es ja hauríem de treballar directament sobre aquest format. Costa, costa la utilització de les NNTT en el treball de l’Administració pública, també en el Congrés, malgrat les eines que ja disposem.

Les esmenes parcials, ja ho vaig explicar l’any passat, serveixen per intentar introduir per part dels grups parlamentaris qüestions puntuals i concretes. Després cal vendre si s’han aconseguir introduir. Gràcies a nosaltres (tal o qual Grup) es farà aquella obra d’aquell poble! Però obliden dir a continuació amb quins vots s’introdueix l’esmena. És amb el recolzament dels grups grans, i especialment del Grup del Govern, que s’aconsegueix.

Un company d’un poble em truca esverat. Els de CiU diuen que gràcies a ells es farà l’arranjament de la costa! Home! Si el Govern i el Grup parlamentari que el recolza, donessin un Pressupost tancat serien criticats per intransigents i prepotents. Si accepten esmenes els trunfos són dels altres!

La Direcció del Grup Parlamentari Socialista em va preguntar que em semblaven determinades esmenes que feien referència a temes concrets de la costa del Maresme. La meva resposta va ser que si era possible acceptar-les, si hi havia recursos per atendre-les, calia fer-ho ja que generalment actuacions concretes sempre són bones.

Per tant, medalles pels que proposen les actuacions, però també medalles pels que les accepten ja que sense ells l’acció dels primers seria estèril.

Madrid, 14 de novembre.

13 de novembre, 2006

Nova col·laboració periodística.

El Director de Noticias.com, Humberto Salerno, em demana si puc col·laborar de tant en tant en el seu mitjà amb un article d’opinió sobre aspectes de economia i societat. Amb molt de gust.
Aquesta és la primera tramesa que els envio i em publiquen.


La demanda de vivienda.


El elevado ritmo de la construcción en España es motivo de continuadas dudas. ¿Es excesivo? ¿Ha tocado techo? ¿Hay sobre valoración en los precios? ¿La burbuja está a punto de estallar? Y muchas más preguntas: sobre endeudamiento de las familias, sobre ocupación efectiva de las nuevas viviendas,… al margen de las derivadas sobre la ocupación de suelo, quizá abusiva o excesiva.

No se vislumbran respuestas ciertas y a mi parecer este ritmo va a continuar. El elevado volumen de la riqueza acumulada y el también elevado nivel de renta alcanzado en nuestras ricas sociedades occidentales, medido en términos globales, unido a las condiciones financieras existentes, (bajos tipos de interés y largos plazos de amortización) favorecen la demanda. Pero hay que añadir más factores.

Demográficos: El incremento de población en España en los últimos años, debido en gran parte a la inmigración, se ha producido sin tensiones especiales en la vivienda. En otras palabras no hemos visto crecimientos chabolistas como hubiera podido esperarse. Se ha producido una movilización, o rentabilización, de capitales que seguramente estaban desaprovechados, que probablemente en gran parte, se están reinvirtiendo en el propio sector.

Sociológicos: La decidida reducción del núcleo familiar derivada de los nuevos conceptos de convivencia independiente. Los mayores se quedan solos, los jóvenes, que pueden, que los hay, se establecen por su cuenta, familias monoparentales,…Esto conlleva que con la misma población el número de viviendas crece, y puede que mucho. Pasar de 4 habitantes por vivienda a 3, como exponen algunas estadísticas, representa que puede haber un 25% más de viviendas con la misma población.

También en el ámbito sociológico hay que considerar la demanda de vivienda por parte de extranjeros, mejor dicho no nacionales españoles, que desean, como primera, o como segunda vivienda, tener un lugar al sol de España. Las posibilidades son numerosas una vez alcanzado el umbral de riqueza y renta que disponen amplias capas de la población de la Unión Europea.

Psicológicos: La vivienda como reserva de activos seguros. La piedra siempre estará allí donde se construya, incluso si baja de valor, hecho que históricamente no se ha producido. Aquí podríamos justificar desde la reconstrucción de pueblos y aldeas originarios, a las nuevas construcciones de complejos residenciales de esparcimiento y ocio.

Como la base de estos factores, y otros más que se podrían considerar (el debate sobre los factores de especulación también hemos de tenerlo presente), está en el volumen de renta, nivel de riqueza y reparto de las mismas que existe en la actualidad en nuestras sociedades, creo que difícilmente van a desaparecer las causas que empujan la demanda de vivienda en nuestro país.

Es cierto que la desigual disposición de renta y riqueza entre la población genera problemas, importantes, en determinadas capas de población que no pueden seguir el ritmo, o no pueden tener las mismas oportunidades de estar en este mercado. Pero tenemos que separar convenientemente los segmentos para comprender la dinámica del fenómeno analizado. Crecientes capas de población, que por algún motivo u otro pueden presionar, o acceder con una cierta facilidad al mercado inmobiliario, y otras capas, que no sé si estamos en condiciones de evaluar exactamente, más allá de los titulares periodísticos, que no pueden acceder a él.

Pero la consideración de los que no pueden acceder ha de ser motivo de otro tipo de análisis, seguramente de políticas públicas sobre el tema, más allá del mercado propiamente dicho y sus factores de evolución.

Madrid, 8 de noviembre.

12 de novembre, 2006

Reptes i oportunitats.*

*(article per Capgros.com)

Els ciutadans ja han parlat. Anant a votar, o no anant-hi. Mantenint, o canviant el vot d’altres vegades. Afavorint o castigant les opcions que es presentaven. Ja tenim en procés de proclamació i constitució la nova composició del Parlament de Catalunya. Ara, assosseguem-nos una mica que fins a la setmana del tres dijous no hem de ser continuada portada fixa dels mitjans.

Era d’esperar amb molta certesa que el resultat conduïria a la necessitat de coalicions per governar. La mateixa nit electoral les teníem sobre la taula. Amb el resultat conegut, un possible govern en minoria s’havia esvaït. De les coalicions possibles, tres, els partits d’esquerres han optat per repetir la fórmula que ja van assajar el 2003. I està naixent l’Entesa, una nova Entesa. (segons el Fabra, entesa és el fet d’entendre’s amb algú).

A Madrid, i també aquí, han traduït entesa per “entendimiento”. Crec que fora més encertat “acuerdo” que és la primera traducció que fa el diccionari català castellà de l’Enciclopèdia. Hi ha un nou acord entre PSC, ERC i ICV-EUA. 70 diputats sobre els 135 de la Cambra catalana, suficients per governar front els 48 de CiU, els 14 del PP i els 3 dels Ciutadans, que difícilment poden coincidir gaire.

Aquesta opció té reptes i oportunitats. El repte principal que té és la superació del mal funcionament de la vegada passada. No tant de gestió, que tothom coincideix com a bona i que va quedar emmascarada pels sorolls i rebomboris, sinó per la visualització de la mateixa. Del futur President de la Generalitat i del socis coaligats serà la responsabilitat de la seva superació. No crec que sigui fàcil. Caldran molts esforços, i el que apunten els mitjans aquests dies és positiu i esperançador. Jo, no és cap secret, confio en Montilla. Aquest repte pot veure’s des de dues perspectives: l’optimista, que diu que dels errors se’n aprèn; i la pessimista, que diu que gat escaldat fuig de l’aigua tèbia. Cal apostar fort per l’optimista, encara que ja sabeu que un pessimista és un optimista informat. Si fracassa aquesta segona temptativa la patacada per l’esquerra (tota l’esquerra) pot ser descomunal, i tal com va el món d’avui no ens ho podem permetre.

Les oportunitats venen de la possibilitat de desenvolupar una acció de govern que s’havia quedat a mitges i demostrar a la ciutadania que es pot estar realment pels problemes de la gent (l’educació, l’habitatge, l’economia, la immigració i la nova ciutadania, la mobilitat, la cohesió social,...) Hi ha molta feina a fer, i ara no cal en molt de temps pensar en el marc que l’hem de fer. El nou Estatut és l’eina que hem de desenvolupar per poder fer aquesta feina, però ja no hem de discutir gaire més sobre el mateix. Ho entén tothom de la mateixa manera?

Però, més enllà de l’acció de govern immediata, crec que aquests darrers anys han portat un clímax de debat identitari que ha tocat sostre. Ja em vaig preguntar fa un temps si no n’hi havia prou, si no calia repensar-se el camí iniciat ara fa 150 anys pels que van començar a reflexionar sobre el que érem i cap a on anàvem els catalans/es. Estem en altres coordenades. El món es mou i canvia a velocitat de vertigen. Les societats i les economies es disloquen brutalment. Ara cal, més que mai, tornar a reflexionar sobre cap a on anem. Però no com a petites col·lectivitats d’un racó de la Mediterrània occidental, sinó com a elements d’un conjunt universal interrelacionat. La seguretat, el medi ambient, l’energia, els mecanismes de control i de domini, les desigualtats, les immenses possibilitats de la ciència i la tècnica, la necessitat de nous instruments polítics, la comunicació, la manipulació,... Tot a una altra escala.

Hem de mirar més el món i menys a nosaltres mateixos.

Mataró, 10 de novembre.

11 de novembre, 2006

Canvis al GdPSC.


En un senzill acte amb els Diputats/es i Senadors/es dels Socialistes de Catalunya a la seu del Carrer Nicaragua, en José Montilla ens va comunicar que havia presentat la renúncia a la seva acta de Diputat al Congrés, per raons òbvies, i que per tant calia procedir al seu relleu a la Presidència del Grup. Va proposar, i tothom va assentir, que fos la companya Carme Chacón qui el substituís.

La Carme té prou experiència parlamentària i rellevància com a Vice-presidenta 1era. del Congrés per fer-ho bé i encapçalar-nos degudament.

Ambdós, tan en la renúncia de l’un com en l’acceptació del altre, van fer un breu repàs de la feina feta fins ara en aquesta legislatura a Madrid i el que ens queda per fer que és prou important i interessant, alhora que ens van agrair el nostre treball quotidià. Van fer especial incidència en el fet de cercar, tant abans com també d’ara en endavant, el màxim consens possible amb d’altres forces parlamentaries per aconseguir treure els projectes legislatius.

Les fotos són de la campanya de les eleccions del 2004. Amb en Montilla al acte de Mataró, al Monumental, i amb la Carme al Mercat de Tordera.

Mataró, 11 de novembre

09 de novembre, 2006

World Travel Market '06.

El Ministre Clos convida a una delegació de portaveus del Congrés i del Senat de la Comissió corresponent a acompanyar-lo a Londres al World Travel Market, una de les principals fires mundials de turisme.

El viatge fou accidentat. La sortida de Madrid havia de ser a les 9,45h. del matí del dilluns. Per aquest motiu vaig anar a dormir el dia abans a Madrid per no tenir problemes de connexió. El dilluns era, a més, el dia que es posava en funcionament les noves regles de control de líquids i envasos en l’equipatge de mà. Bé, per congestió de tràfic aeri l’avió va retardar la sortida fins quatre hores més tard. Vam arribar a Londres després de dinar, però sols amb un lleuger esmorzar a l’estómac. L’endemà, per tornar, ens van suspendre el vol que teníem i desprès de canviar-lo, previ pagament individual del nou bitllet, vam aconseguir pels pèls tornar a casa. Del funcionament de la mobilitat aèria n’haurem que parlar ja que cada dia és més complexa.

En resum, no més de 24 hores a Londres. No vam poder fer el programa de la tarda del dilluns, un Country Briefing sobre el canvis en el mercat turístic anglès, però si que vam poder assistir al sopar que el diari Sur de Màlaga va oferir a un grapat de participants a l’esdeveniment. El lloc del sopar va ser la seu de l’associació de faroners anglesos. que la lloguen per celebracions d’aquesta mena. El lloc s’ho mereixia, el sopar molt anglès, no tant.

L’endemà vam ser traslladats a la fira. Llarg desplaçament pels carrers de Londres, fet que ens va permetre des del microbús observar aspectes de la vida quotidiana de la ciutat: botigues, espais públics, transports col·lectius, mobilitat,...Però, el fet que la ciutat no disposi de vies ràpides, per la seva estructura i els seu procés de desenvolupament urbanístic, i la ubicació de la Fira, fa que els trajectes s’allarguin molt, massa.

La Fira, com totes les d’aquesta mena. La presencia espanyola, rellevant, ja que és una component molt important per la nostra economia. A més del stand oficial de Turespaña, les principals zones turístiques molt visibles: Catalunya, Andalusia, les illes Balears, les Canàries,... amb destacats representants autonòmics i municipals al davant.

Al Ministre també li van cancel·lar el vol previst, i la roda de premsa pels mitjans espanyols la va fer el Secretari d’Estat de Comerç i Turisme, Pedro Mejía. Quan va arribar a la Fira, vam tenir temps de saludar-lo i acomiadar-nos ja que teníem un dinar amb representants d’empreses espanyoles establertes al Regne Unit. Llàstima que vam disposar de poc temps per estar amb ells ja que tots els membres de la delegació vam coincidir que va ser el més interessant del viatge. Bancs com el Santander, el BBVA, el Sabadell; empreses com Ferrovial, Porcelanosa, Lladró, Telefónica; importadors, com United Wineries; professionals com IDOM, o Gallardo Advocats, ens van fer tot un recital de les seves experiències de les que ens vam quedar amb la mel a la boca per l’interès que tenien.

No aprofitem prou el que ens poden explicar les oficines comercials i turístiques espanyoles a l’exterior per comprendre per on va el món, les seves possibilitats i el que en treuen les nostres empreses.

Mataró, 9 de novembre.

Parèntesi.

Un amic que segueix aquest blog (no sé si en són gaires) em comenta que fa uns quants dies que no l’actualitzo. És cert. Suposo que espera que comenti l’actualitat política catalana. El que ha passat és que la meva feina no m’ha permès estar pel tema.

Avui, que és festa a Madrid, ja que és la Verge de l’Almudena, puc tornar-m’hi a posar.

Aquesta setmana hem discutit en Comissió les esmenes que han presentat els grups parlamentaris al projecte de Pressupostos pel 2007. La preparació de la resposta a les que em va correspondre em va ocupar tot el cap de setmana passat. I els primers dies d’aquesta setmana vaig estar en un viatge llampec a Londres acompanyant al Ministre Clos a la Fira del Turisme. D’ambdues coses intentaré parlar-ne en altres entrades. Ahir, al Congrés, va ser el torn de la meva porció del Pressupost, pel que malgrat em rondaven algunes coses per explicar no havia tingut la tranquil·litat per fer-ho.

Bé, de l’actualitat política catalana crec que vaig encertar bastant en les imatges que vaig col·locar per obrir la campanya electoral, de la jornada de reflexió i de la postal del calendari del mes que hem començat. Reitero que em va agradar el comentari d’urgència de Nou Cicle, i penso que deu haver caigut en el buit la recomanació del llibre que vaig fer. Més enllà de les vicissituds de la conjuntura, que crec que es porten raonablement bé, com era d’esperar pels que confiem amb en Montilla, que contenen molts riscs però també moltes oportunitats, cal pensar a més llarg termini.

Sobre com encarar la conjuntura ja vaig escriure alguna cosa a l’article pel Capgros.com Cultura de coalició, i pel que fa a mirar més enllà, també al mateix mitjà, Repensar el catalanisme. Confio que avançarem. La comunitat ho necessita.

Perdoneu l’autocita, però és que no tinc gaires coses més a dir-hi.

Mataró, 9 de novembre.

03 de novembre, 2006

Paint el resultat.

Això no ha anat bé. Si la participació ja va ser baixa en anteriors convocatòries electorals catalanes, aquesta vegada ha estat pitjor. Quasi bé sis punts menys.

(dades extretes dels diaris d'ahir)

Els quatre primers partits perden vots. Socialistes, republicans i populars a raig. Els convergents menys, però també. Sols guanyen els ecosocialistes que rentabilitzen la seva imatge assenyada i de “país” (?). Els Ciutadans antinacionalistes s’estrenen recollint unes 90.000 paperetes.

La política, o l’expressió electoral de la mateixa, té una certa lògica. El que la gent vagi o no a votar, el que recolzi a unes opcions o deixi de recolzar a d’altres té un sentit. Saber llegir bé aquesta lògica és cabdal per entendre els resultats i plantejar-se les expectatives que cadascú té.

Suposo que els meus sabran fer bé aquesta lectura.

De moment el panorama es presenta complicat, molt complicat, sigui quina sigui la sortida que al final –de aquí un mes calculo – haurà de prendre el Parlament de Catalunya.

Madrid, 2 de novembre.

Molt bé l'editorial "Cinc comentaris d'urgència sobre els resultats electorals" que publica avui Nou Cicle.

Postals: Calendari. Novembre.

Convé relaxar-se.
Mataró, 2 de novembre.