26 de novembre, 2006

Societat escindida (una reflexió).*

*(article per Capgros.com)

Tinc la intuïció, que crec força real, que a les nostres societats opulentes i benestants s’està produint una escissió en el cos social. Hi ha un evident gruix de població que viu bé. Els “signes externs de riquesa” ho indiquen: Cases, cotxes, vacances, restaurants, consum en general,..., van en la marxa general de l’economia, a tota vela. Fins hi tot, publicacions “progressistes” fan obscens suplements de luxe i disbauxa. Però, aquest gruix és molt ample o majoritari? No, ben segur. Paral·lelament, crec que hi ha un altre gruix de població que malgrat tenir resoltes les necessitats primàries, fet no gaire difícil avui en dia, pateix i viu amb angoixa. I creix la mala maror. Pot arribar a produir un esclat? Es manifestarà aïlladament? I si passa, què?

Front aquesta situació, possible o hipotètica, hi ha dues posicions. La que pensa que si creix el conjunt les desigualtats no són un problema, i la que pensa que el manteniment o increment de les desigualtats serà una rèmora pel desenvolupament col·lectiu.

Situat personalment en la segona posició i repassant alguns problemes socials penso que s’hauria d’actuar enèrgicament en alguns fronts. L’Estat del Benestar (ensenyament, sanitat, pensions) està assolit. Però està ben assolit per les condicions del món d’avui? O, està assolit per situacions ja superades? Hi ha noves fronteres a atendre?

La complexa economia del món d’avui té moltes conseqüències més enllà de les estrictes relacions laborals. D’aquestes també caldria parlar-ne molt. Retribucions desiguals segons qualificació; jornades i horaris de treball; inadequació de coneixements; cicles vitals de les empreses; fraccionament de la producció i distribució de bens; aparició de noves activitats;...

Però, voldria apuntar tres aspectes de la vida quotidiana que afecten diferentment al grup al que les coses li van raonablement bé i al grup que no li van tan bé. La diferència està en els recursos econòmics, que disposen els uns i els altres.

La mobilitat obligada com a factor de crispació i enuig social.
L’habitatge com a lloc per desenvolupar la vida més enllà del treball.
L’ensenyament com a necessitat vital, a totes edats, per estar en el món.

De la mateixa manera que temps enrera donar seguretat i oportunitats era convenient per les circumstàncies que hi havia, ara, assolits aquells reptes, hem de fixar-nos en noves fronteres que eixamplin les perspectives dels ciutadans/es i especialment donin esperances i assosseguin als més desafavorits. Si volem una societat en que tots hi siguin, on tothom s’hi senti inclòs, en la hi hagi una gran participació social i política, hem de treure el llast que representa per amples capes de la població els neguits que les afecten més enllà del menjar i el vestir, l’actual escola, la sanitat o les pensions.

El món d’avui és suficient ric per oferir als seus habitants més que la simple supervivència. Els pot donar amples perspectives de realització, però per això ha d’afrontar altres reptes.

No obstant, no deixen de ser paradoxals aquestes preocupacions de les societats riques front la misèria que encara hi ha en gran part del planeta, o les conseqüències ambientals que es deriven del nostre model de societat. Aquests són altres temes a afegir.

Madrid, 22 de novembre.

2 comentaris:

garmir ha dit...

Hola:
El problema radica en que les persones no veuen diferencies entre les esquerres i les dretes quen governen doncs la precarietat laboral la va portar a aquest pais els governs de Gonzalez, s´enrecorda quan deien que els salaris tenien que ser baixos per no fer inflació, i els tipus de interes elevats per que els mercats compressin deute espanyol i no alemany, Espanya i Ctalunya en el meu judici tenen el mal franceés, ho sigui son societats desenvolupades on la clase mitjana es proletaritza i les generacions de joves actuals viuen pitjor que els seus pares-no li recorda aixó les banlieus-a Ctalunya la gent no va a votar per aixó, i els politics aposten per el liberalisme quan haurien de apostar per mes intervencionisme, el model de capitalisme renà per què no se´n parla a Ctalunya? A catalunya també hi ha una societat escindida i si no hi han protestes es per la força de la familia que ajuda als fills precaris i aixi la clase mitjana no es subleva com amb el contracte de primera feina a França i aixó que els salaris catalans son miserables a diferencia de França.

manuel mas ha dit...

Alguna cosa hi ha de tot això que vostè diu i que em va portar a fer la reflexió. No estic d’acord, però, amb la comparació amb França. Allà es barreja el tema de la segona generació d’immigrants derivada de la seva historia colonial que aquí no tenim. No crec tampoc que la classe mitja vagi endarrera, al menys una gran part d’ella que no viu malament, sinó no es donaria el nivell de consumisme que es veu. I tampoc estic d’acord amb que els joves d’ara viuen pitjor que els seus pares. Hem de tenir en compte que hem passat d’una societat industrial, amb restes pre industrials a bona part del país, a una societat de serveis. Hem d’intentar llegir bé el que passa.Jo no tinc pas la certesa de saber-ho fer.