*(article per Capgros.com)
Els ciutadans ja han parlat. Anant a votar, o no anant-hi. Mantenint, o canviant el vot d’altres vegades. Afavorint o castigant les opcions que es presentaven. Ja tenim en procés de proclamació i constitució la nova composició del Parlament de Catalunya. Ara, assosseguem-nos una mica que fins a la setmana del tres dijous no hem de ser continuada portada fixa dels mitjans.
Era d’esperar amb molta certesa que el resultat conduïria a la necessitat de coalicions per governar. La mateixa nit electoral les teníem sobre la taula. Amb el resultat conegut, un possible govern en minoria s’havia esvaït. De les coalicions possibles, tres, els partits d’esquerres han optat per repetir la fórmula que ja van assajar el 2003. I està naixent l’Entesa, una nova Entesa. (segons el Fabra, entesa és el fet d’entendre’s amb algú).
A Madrid, i també aquí, han traduït entesa per “entendimiento”. Crec que fora més encertat “acuerdo” que és la primera traducció que fa el diccionari català castellà de l’Enciclopèdia. Hi ha un nou acord entre PSC, ERC i ICV-EUA. 70 diputats sobre els 135 de la Cambra catalana, suficients per governar front els 48 de CiU, els 14 del PP i els 3 dels Ciutadans, que difícilment poden coincidir gaire.
Aquesta opció té reptes i oportunitats. El repte principal que té és la superació del mal funcionament de la vegada passada. No tant de gestió, que tothom coincideix com a bona i que va quedar emmascarada pels sorolls i rebomboris, sinó per la visualització de la mateixa. Del futur President de la Generalitat i del socis coaligats serà la responsabilitat de la seva superació. No crec que sigui fàcil. Caldran molts esforços, i el que apunten els mitjans aquests dies és positiu i esperançador. Jo, no és cap secret, confio en Montilla. Aquest repte pot veure’s des de dues perspectives: l’optimista, que diu que dels errors se’n aprèn; i la pessimista, que diu que gat escaldat fuig de l’aigua tèbia. Cal apostar fort per l’optimista, encara que ja sabeu que un pessimista és un optimista informat. Si fracassa aquesta segona temptativa la patacada per l’esquerra (tota l’esquerra) pot ser descomunal, i tal com va el món d’avui no ens ho podem permetre.
Les oportunitats venen de la possibilitat de desenvolupar una acció de govern que s’havia quedat a mitges i demostrar a la ciutadania que es pot estar realment pels problemes de la gent (l’educació, l’habitatge, l’economia, la immigració i la nova ciutadania, la mobilitat, la cohesió social,...) Hi ha molta feina a fer, i ara no cal en molt de temps pensar en el marc que l’hem de fer. El nou Estatut és l’eina que hem de desenvolupar per poder fer aquesta feina, però ja no hem de discutir gaire més sobre el mateix. Ho entén tothom de la mateixa manera?
Però, més enllà de l’acció de govern immediata, crec que aquests darrers anys han portat un clímax de debat identitari que ha tocat sostre. Ja em vaig preguntar fa un temps si no n’hi havia prou, si no calia repensar-se el camí iniciat ara fa 150 anys pels que van començar a reflexionar sobre el que érem i cap a on anàvem els catalans/es. Estem en altres coordenades. El món es mou i canvia a velocitat de vertigen. Les societats i les economies es disloquen brutalment. Ara cal, més que mai, tornar a reflexionar sobre cap a on anem. Però no com a petites col·lectivitats d’un racó de la Mediterrània occidental, sinó com a elements d’un conjunt universal interrelacionat. La seguretat, el medi ambient, l’energia, els mecanismes de control i de domini, les desigualtats, les immenses possibilitats de la ciència i la tècnica, la necessitat de nous instruments polítics, la comunicació, la manipulació,... Tot a una altra escala.
Hem de mirar més el món i menys a nosaltres mateixos.
Mataró, 10 de novembre.
Els ciutadans ja han parlat. Anant a votar, o no anant-hi. Mantenint, o canviant el vot d’altres vegades. Afavorint o castigant les opcions que es presentaven. Ja tenim en procés de proclamació i constitució la nova composició del Parlament de Catalunya. Ara, assosseguem-nos una mica que fins a la setmana del tres dijous no hem de ser continuada portada fixa dels mitjans.
Era d’esperar amb molta certesa que el resultat conduïria a la necessitat de coalicions per governar. La mateixa nit electoral les teníem sobre la taula. Amb el resultat conegut, un possible govern en minoria s’havia esvaït. De les coalicions possibles, tres, els partits d’esquerres han optat per repetir la fórmula que ja van assajar el 2003. I està naixent l’Entesa, una nova Entesa. (segons el Fabra, entesa és el fet d’entendre’s amb algú).
A Madrid, i també aquí, han traduït entesa per “entendimiento”. Crec que fora més encertat “acuerdo” que és la primera traducció que fa el diccionari català castellà de l’Enciclopèdia. Hi ha un nou acord entre PSC, ERC i ICV-EUA. 70 diputats sobre els 135 de la Cambra catalana, suficients per governar front els 48 de CiU, els 14 del PP i els 3 dels Ciutadans, que difícilment poden coincidir gaire.
Aquesta opció té reptes i oportunitats. El repte principal que té és la superació del mal funcionament de la vegada passada. No tant de gestió, que tothom coincideix com a bona i que va quedar emmascarada pels sorolls i rebomboris, sinó per la visualització de la mateixa. Del futur President de la Generalitat i del socis coaligats serà la responsabilitat de la seva superació. No crec que sigui fàcil. Caldran molts esforços, i el que apunten els mitjans aquests dies és positiu i esperançador. Jo, no és cap secret, confio en Montilla. Aquest repte pot veure’s des de dues perspectives: l’optimista, que diu que dels errors se’n aprèn; i la pessimista, que diu que gat escaldat fuig de l’aigua tèbia. Cal apostar fort per l’optimista, encara que ja sabeu que un pessimista és un optimista informat. Si fracassa aquesta segona temptativa la patacada per l’esquerra (tota l’esquerra) pot ser descomunal, i tal com va el món d’avui no ens ho podem permetre.
Les oportunitats venen de la possibilitat de desenvolupar una acció de govern que s’havia quedat a mitges i demostrar a la ciutadania que es pot estar realment pels problemes de la gent (l’educació, l’habitatge, l’economia, la immigració i la nova ciutadania, la mobilitat, la cohesió social,...) Hi ha molta feina a fer, i ara no cal en molt de temps pensar en el marc que l’hem de fer. El nou Estatut és l’eina que hem de desenvolupar per poder fer aquesta feina, però ja no hem de discutir gaire més sobre el mateix. Ho entén tothom de la mateixa manera?
Però, més enllà de l’acció de govern immediata, crec que aquests darrers anys han portat un clímax de debat identitari que ha tocat sostre. Ja em vaig preguntar fa un temps si no n’hi havia prou, si no calia repensar-se el camí iniciat ara fa 150 anys pels que van començar a reflexionar sobre el que érem i cap a on anàvem els catalans/es. Estem en altres coordenades. El món es mou i canvia a velocitat de vertigen. Les societats i les economies es disloquen brutalment. Ara cal, més que mai, tornar a reflexionar sobre cap a on anem. Però no com a petites col·lectivitats d’un racó de la Mediterrània occidental, sinó com a elements d’un conjunt universal interrelacionat. La seguretat, el medi ambient, l’energia, els mecanismes de control i de domini, les desigualtats, les immenses possibilitats de la ciència i la tècnica, la necessitat de nous instruments polítics, la comunicació, la manipulació,... Tot a una altra escala.
Hem de mirar més el món i menys a nosaltres mateixos.
Mataró, 10 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada