03 d’octubre, 2011

Comiat i tancament.*

La M. Antònia va arrufar el nas quan li vaig dir. No és que li hagi agradat mai gaire el blog i el que hi he posat, però que pensa que em rendeixo. És veritat. Estic cansat.

Ha arribat l’hora de baixar la persiana i tancar la botigueta, de tancar aquest blog. Vaig obrir-lo ja fa més de sis anys. Llavors deia que veuríem com s’aniria desenvolupant. “Se hace camino al andar...”

Aquest diari ha recollit moltes coses de la meva vida: activitat personal, professional i política; pensaments i reflexions; fets i coses que m’han cridat l’atenció; he retallat i enganxat. En un moment determinat, ja no recordo quan, a la vista del què anava esdevenint el que hi posava, vaig creure més convenient titular-lo Diari, al estil dels diaris personals, ja que era més adient.

Més de 1.500 entrades de tota mena (amb aquesta 1.529). Pràcticament els anys que he desenvolupat la meva vida política i professional de Diputat al Congrés a Madrid. Vaig començar-lo a l’any de ser-hi, el 2005, ja assentat en la nova feina, coincidint amb l’eclosió d’aquesta nova possibilitat de comunicació. El tanco ara quant l’actual mandat legislatiu s’ha esgotat. I també quan ja ha passat el bon moment d’aquest mitjà. Ja no està tant de moda, han aparegut noves eines que no sé si són més bones. No m’hi he ficat.

Primer va estar obert completament als comentaris, però a la vista de com s’entén la interrelació a la xarxa els vaig anar restringint, controlant i garbellant. He deixat dit el què penso sobre aquest fet. Que un diari personal sigui públic no vol dir pas que sigui del públic. És personal. Si a algú li agrada, bé. Sinó, no cal que s’hi aturin. El gust és lliure i no obligatori.

Estic satisfet del que he fet, molt. M’ha portat alguns disgustos, és cert. Però pocs i els normals. Els normals de l’exercici lliure de l’opinió –qui té boca s’equivoca- en una feina com la que he exercit. També m’ha portat alguns reconeixements, menys. Els agraeixo. Crec que el conjunt, les 1.529 entrades, em reflecteixen força bé, amb els meus defectes i virtuts si en tinc. M’ha servit per molt, principalment per ordenar el què pensava i per deixar constància del què feia. També per veure les meves mancances en el meu propi idioma, que vaig aprendre per transmissió oral com corresponia als de la meva edat, i desprès d’una forma molt defectuosa, de la que en sóc molt conscient, autodidàcticament. Tot això m’ha servit. M’ha anat bé.

Vaig intentar complementar-lo amb un altre blog en castellà, que per manca de temps i, suposo, de ganes, no ha tingut continuïtat i ha acabat estroncat. Des de Madrid, allà on he estat treballant aquest temps, potser hagués estat millor fer-ho més en castellà, però un dels objectius era tenir presència a casa, allà on visc i d’allà on sortia la meva representació i per tant la meva feina.

Algunes entrades han causat rebombori, però més soroll que no pas nous. Hi ha gent que salta per un no res. Algunes opinions punyents han aixecat ampolles. Pell fina que tenen alguns. Potser m’he fet alguns enemics, no ho crec pas; he perdut alguns amics, això em sap més greu; gent que ha canviat per bé o per mal la percepció que tenia de mi; o s’ha creat una opinió negativa segons el què ha llegit, o ha interpretat del que he escrit, o potser al revés, fins i tot algú, també crec que pocs, li ha agradat el què deia i com ho deia.

Però en la meva actual perspectiva vital, personal, és estèril pretendre que el que digui o deixi de dir serveixi per res. Per tant, l’esforç que representa mantenir l’objectiu amb el que vaig obrir aquest diari, i que he anat desenvolupant en tot aquest temps que ha estat viu, és perfectament estalviable. Pot dedicar-se aquest esforç  cap a d’altres coses per a mi més profitoses en les meves actuals circumstàncies.

No tot el que he escrit i pensat en aquests sis anys està en aquest diari. He explicat alguna vegada que hi havia una llibreta amagada. Bé, una llibreta i alguns quaderns començats que ara serà bo que ordeni juntament amb altres escrits públics apareguts per aquí i per allà, alguns fins i tot abans de la data de començament del blog. Tot plegat configura un bon gruix de lletres que no sé pas si pot ser de l’interès d’algú, però sí que ho és per a mi.

Al baixar la persiana penso sí cal alhora eliminar-lo. Sols és un clic al Blogger i ja està. També puc deixar-lo penjat aquí. Bé, no sé quant temps durarà això en el ciberespai. Serà perdurable? Ni idea. Pel que pugui passar ja he trobat la forma de preservar-lo, sembla, en un arxiu informàtic que guardaré a casa. Espero que serveixi per traslladar-ho als meus descendents. D’ells serà el problema decidir què fer-ne. Ja ho decidiran. El que sigui. Jo ja no hi seré.

De  moment  deixaré la persiana baixada, però no hi posaré ni pany ni clau. Si algú vol aixecar-la i entrar a dins que ho faci. Clar que amb el temps tot això s’anirà omplint de pols i teranyines, ... i fantasmes.

Obriré una altra botigueta? Probablement. Però en tot cas tindrà un altre caire, uns altres  objectius.

Zasss! Raaaac!! Avall!! Adéu-siau!! Bon dia!!



Madrid, Dalmàcia, Mataró. Juny, juliol, agost de ’11.

*Aquesta entrada la dedico a tots aquells/es que han estat seguint, de forma constant o esporàdica, aquest blog. Els que l’han seguit amb preocupació, que n’hi ha, ja no la tindran. Mereixen viure més feliços. Els que l’han seguit per obligació, que també n’hi ha, tindran una feina menys. Llàstima!, ara tampoc n’hi ha tanta. Els que l’han seguit per curiositat que no pateixin, hi ha moltes coses més interessants per entretenir-se. Continueu mirant al vostre entorn. Ho lamento per aquells/es als que potser els interessava de veritat, estant-hi o no d’acord. Tampoc deuen ser tants, algun petit grapat. Els dono vivament les gràcies pel seu interès.

Vaig consultar aquesta entrada de comiat, quan era un projecte, a les Meritxells, la Batet i la Cabezón, companyes a Madrid. Els va saber greu i varen creure que potser seria millor fer-la en el moment de plegar de la feina. Total eren pocs mesos. Els vaig fer cas. Gràcies pel vostre consell, mosses!

02 d’octubre, 2011

En Pep Monrós.

En Pep és un amic amb qui compartim –entre d’altres coses- any rere any un sensacional sopar de bolets ara a la tardor.

Ell és molt aficionat a la fotografia i amb les possibilitats de les tècniques d’avui en dia en gaudeix molt. Té la costum d’enviar per mail als amics –generalment a altes hores de la nit- acudits, reculls de fotos, vídeos curiosos i tota mena de material que corre per la xarxa. Cada matí, al obrir l’ordinador, em trobo alguna de les seves trameses. A vegades no coincideixo amb alguna apreciació seva, especialment de política, i li faig saber la meva discrepància.

És un dels meus proveïdors d’imatges. Crec que alguna vegada ja ho he explicat. He obert un parell de carpetes on hi vaig emmagatzemant moltes de les coses que m’envia i el que també m’envia altre gent: parents, amics i coneguts, i desprès d’aquí n’extrec moltes de les il·lustracions que han acompanyat els escrits d’aquest blog. Coincidim en que ens agraden les senyores maques i els paisatges tardorencs i acolorits.

Ara que això ja s’acaba, vull penjar una foto molt bonica que venia dins d’un recull que em va enviar com a agraïment i reconeixement de la seva consideració. Gràcies, Pep. Espero continuar rebent molt temps més el que creguis oportú enviar-me per poder-ne continuar gaudint.



Mataró, 1 d’octubre.

01 d’octubre, 2011

Ucronía. En defensa de Rodríguez Zapatero.

Ucronía: f. cult. Reconstrucción lógica, aplicada a la historia, dando por supuestos acontecimientos no sucedidos, pero que habrían podido suceder. (R.A.E.)

A la última reunió de la Comité Permanent del GPS (que aplega, junt amb la Direcció del Grup, tots els portaveus a les Comissions) vaig parlar del Idus de maig". (De maig i no de març, vaig aclarir). Feia referència a les decisions que el President del Govern va portar a la Cambra dels Diputats el maig de l’any passat desprès de la turmentosa reunió del Ecofin del 9 de maig i que van representar un gir total en la política econòmica que el Govern havia intentat portar fins aquella data i tot el que va venir desprès, reforma de la Constitució inclosa.

Llegeixo ara que el cap del PP, Mariano Rajoy, al ser preguntat sobre què farà si arriba a La Moncloa desprès del 20-N, contesta: “Todo depende de cómo esté la situación de la economía en este momento”. (http://www.elpais.com/articulo/espana/Rajoy/decidira/mantiene/recortes/funcion/economia/elpepunac/20110927elpepinac_2/Tes.)

Aquesta frase no és traduïble, com fa trapellejant l’entradeta de la portada del diari, per  “Rajoy vincula sus futuros ajustes a la herencia que reciba de Zapatero”. Són coses ben diferents. L’herència que deixarà l’actual Govern és ben coneguda. Se’n ha parlat a l’abast i s’ha utilitzat amb totes les interpretacions possibles. El que diu Rajoy és una altra cosa: “Depèn. Depèn de com estigui l’economia en aquell moment”. Que, aclarim-ho ràpidament, és com estarà el pati del nostre entorn econòmic a finals d’any i com ens repercutirà a nosaltres. És a dir, depèn de si està millor o pitjor. Que tot pot ser.

Pujaran o abaixaran els impostos? Depèn. Mantindran o reduiran les pensions? Depèn. Congelaran o abaixaran els sous dels funcionaris públics? Depèn. Faran més o menys inversions? Depèn. Collaran més o menys els comptes de les CC.AA.? Depèn.

Depèn, depèn. Depende, ¿De què depende ? que cantava Jarabe de palo.

Ara bé, això, l’adaptació de la política econòmica a les circumstàncies vertiginosament canviants, ¿no és el que ha vingut fent el Govern socialista des que va esclatar la crisi?

Llavors, què se’ns proposa per part de la dreta?  ”¡Quítate tú que me pongo yo!”

La darrera presentació pública que he fet d’aquesta evolució està en la següent diapositiva.


Si els més negres auguris s’arribessin a complir, el “Depende”, ¿no comportaria un govern de salvació nacional? Clar, depèn. “Depende”.

El mes de maig de l’any passat el President del Govern tenia algunes alternatives possibles a prendre.

Dimitir. Explicar a la població que ell no estava disposat a fer el que se li demanava que fes des de les instàncies comunitàries. Això podia tenir algunes variants. Un nou Govern amb la mateixa majoria parlamentària, un nou cap de Govern. Però, ¿qui del GPS podia entomar tal repte, si el Secretari General dels socialistes deia que ell no ho feia per anar contra els seus principis? Això obria un període de convulsió fenomenal que, donades les circumstàncies, no era gens aconsellable. També es podia haver donat una majoria parlamentaria diferent, encara que era pràcticament impossible atesa la composició de la Cambra. Un Govern de transició tècnic, també.

Convocar eleccions anticipades. Aquesta és la proposta que -a toro passat- ha apuntat molta gent. Ja que les circumstàncies eren diferents de les del març del 2008, moment de les darreres eleccions generals, convenia convocar  a la ciutadania. Però, quina oferta electoral haguessin fet les formacions polítiques als electors? “Miri, hem d’aplicar el que ens imposen. O, miri, no volem aplicar el que ens diuen”. Però, com explicar la complicació del moment al ciutadans? Tres mesos de debats públics, mentre els mercats apressaven per prendre solucions. Perquè el problema estava, i encara està, en la necessitat de cobrir el forat entre les despeses i els ingressos.


Liquidacions en termes de comptabilitat pública de les operacions no financeres de l’AGE. En milions d’euros. Font IGAE.

El que no vol, o es resisteix, entendre l’esquerra “de debò”, els sindicats, els indignats, molts columnistes i tertulians xerrameques (però que cobren per garlar), la ciutadania que creu que viu a Xauxa, la gent senzilla, és la dura realitat que fa que haguem d’anar continuadament a buscar qui ens deixi els diners per arribar a final de mes. Ja no tenim la màquina de fer bitllets i amagar el problema creant massa monetària, i inflació. La caixa s’omple amb el que hi aportem i el que ens deixen. Hem d’anar als “mercats”. “Els rics, s’escapoleixen!” D’acord, aquí hem fallat. Però hem d’aprofundir també en allò de “Amb IVA, o sense IVA?”, i amb els beneficis que hem aconseguit demanant-ho tot ara i aquí, per què ho vull, ho necessito i em fa falta. http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Politicos/contables/elpepiespcat/20110930elpcat_7/Tes.

La tercera opció és la que va prendre Rodríguez Zapatero. Coneixedor de l’escàs marge que tenia va tirar pel dret. És aquella frase seva: “Cueste lo que cueste, me cueste lo que me cueste” Rostit, n’ha quedat rostit. Ell, el seu Govern i l’opció política que li hem donat suport. Sí, ara es parla de retallades, massa retallades pel broc gros, sense “finezza”, encara que no sé si és gaire possible tenir “finezza” en aquesta situació. Però expliquem les coses ben explicades: la meitat dels 60.000 milions de dèficit dels dos darrers anys se’ls ha emportat la partida de prestacions als aturats que és de més de 30.000 milions. Política antisocial? Au, home, au! Feu-vos ho mirar. Segons què decideixi la ciutadania el proper 20-N ja veureu què seran les polítiques antisocials.

Potser si que hauria pogut haver-hi una quarta solució, variant de la tercera. Una explicació més acurada de la situació i una presència més convincent del President, del Govern i del Partit exposant les alternatives possibles i les seves conseqüències. Potser sí. Però l’opció que va prendre Rodríguez Zapatero va ser una decisió responsable. Ja ho he dit alguna altra vegada: L’important no és mantenir-se de qualsevol manera portant el vaixell, sinó que aquest no s’enfonsi i s’aguanti surant en mig de la tempesta, que és encara molt forta. Perdre la cadira no és el més greu en un polític. És part del joc.


President Rodríguez Zapatero, moltes gràcies! Ha estat dur aquests darrers temps que t’he acompanyat i t’he recolzat, però tenies, teníem, poques alternatives. Les generacions futures valoraran la teva feina. Segur que hi ha coses que s’haguessin pogut fer diferent i potser millor. D’elles, de les generacions futures, serà destriar-les, aprendre’n i actuar en conseqüència. No ploreu pas sobre la llet vessada.

Mataró, 1 d’octubre.

Octubre.

Menjar plegats.

Mataró, 1 d'octubre.