30 d’agost, 2011

Nunca es triste la verdad ...

Al final, la manifestació del desconcert i l’emprenyament generalitzats ha aconseguit que se’ns donessin explicacions i arguments per entendre, primer, què està passant i per poder explicar en un o altre sentit, desprès, perquè es fa el què es fa.

Tard, a darrera hora, però s’ha fet. Detallada i raonable explicació i llarg i bon debat posterior. Llàstima que s’ha fet ja al final del temps (potser “dels temps”). De haver-se fet més vegades aquest procés d’explicació i debat amb molts més temes, potser de no tanta importància –certament- com el que ara ens ocupa, haguéssim anat millor.

Sobre les formes, que és el que aixeca més suspicàcies. Sembla que estem molt malament, potser més del què ens pensem. Les explicacions ho avalen, tot ho apunta. Cada pujada d’interessos d'un punt percentual són uns 6.000 milions d’euros més de càrrega financera. El que res ens assegura és que aquesta extrema mesura que anem a prendre resolgui plenament la problemàtica situació. Cal prendre-la inexorablement, sí o sí. I no podem esperar. L’argument sobre la possibilitat de consultar-ho queda en qüestió  perquè comportaria un retràs que no ens podem permetre. Caram!!, estem molt malament, oi? Lo fotut és que no sabem pas si millorarem o empitjorarem, amb o sense accions tant enrevessades com aquesta.

Sobre el fons. Bé, això té en realitat menys debat, està molt clar. A les explicacions que he anat fent en els darrers temps em remeto. Són els 30/20/10: aquests darrers anys el dèficit és la meitat dels ingressos i la tercera part de les despeses. Això ens fa dependents, dependents dels mercats.  No s’hi val blasmar del mercats i desprès anar a demanar-los recursos. Parlem?, és l’anunci de La Caixa. Clar, ells tenen els recursos, però som nosaltres els que anem a demanar. De què voleu parlar, doncs? L’alegria de dir, tots, que no ens agrada pagar impostos, portant l’ingrés públic al descrèdit. La irresponsabilitat de la despesa il·limitada, ho volem tot sense pensar què és possible i què és més prioritari. Criatures. Sols l’ensenyament (les explicacions) ens fa adults. No abandonem l’oportunitat de les explicacions.

No tenim gaire marge, reconeguem-ho, és així. No ens tenen confiança. Oblidem-nos de sí és amb raó o sense. Ens collen fort i no tenim garanties de que demà no ens estrenyin encara més. Valenta papereta com a resultat d’haver estat laxes en l’aplicació del rigor i la disciplina que sempre, sempre, s’ha de mantenir. La pura, p..., i dura realitat.


Madrid, 30 d’agost.