Dubrovnik / Ragusa.

“ I és que Venècia no estava sola en aquesta mena de món a part que constitueix el corredor adriàtic. Dubrovnik era ahir una altra ciutat Estat lliure i pròspera, Ragusa, com s’anomenava, aristòcrata república de mercaders. Llàstima que el terratrèmol que la va devastar el 1667, i que no solament va danyar els seus antics monuments, sinó que a més va arruïnar bona part de la seva prosperitat i va aniquilar la meitat de la seva població

....

Ragusa fou molt més modesta que Venècia, per la qual cosa encarna encara més aquesta condició per excel·lència de l’esperit mediterrani: resistència i adaptació. Sense deixar de ser gairebé mai una vila que conservà un alt grau d’independència, s’amotllà sempre a l’enorme pressió amb que la condicionaren uns veïns abassegadorament poderosos.”

“Mediterrània, onatges tumultuosos”. Baltasar Porcel, Ed. Proa, B-1996.

Última etapa del viatge, arribem a primera hora de la tarda. Sorpresa: L’hotel escollit és excel·lent, tant per la ubicació, ben a prop del centre històric, com pels serveis, de luxe. Dinem una amanida al jardí de la piscina de l’hotel, arran de mar. Em banyaré a l’Adriàtic, aigua neta i transparent. Segona sorpresa: això és un parc temàtic històric a lo “bèstia”, tant per l’estructura urbana, com pels visitants. Viuen sols del turisme i a fe que s’hi aboquen. Malgrat que a molts indrets de la ciutat hi ha mapes amb la indicació dels llocs on varen caure les bombes de la guerra de l’any 1991, tot està ja ben reconstruït (mai tant ben dit això de reconstruït, i el manteniment dels mapes hores d’ara no m’agrada). La nou que conforma el cercle de muralles (uns dos quilòmetres el perímetre del recinte) llueix com si estigués acabada de fer. L’Stradum, de porta a porta, estructura la ciutat. Les figures de Sant Blai, el seu sant patró, omnipresents: a les façanes, a les esglésies, a les muralles, a les portes, arreu,... Botigues, moltes joieries (suposem que pels russos), bars, restaurants, records i artesania. Tot pels turistes. Els creuers, atracats a distància, configuren el paisatge. Petites embarcacions “navette” van i vénen des d’aquests “monstres” fins al port, desembarcant ramats de viatgers que sols estaran unes hores rodant per aquests carrers mig artificials, amb una càmera de retratar a la mà i un gelat a l’altra.

Malgrat aquest “panorama”, la ciutat s’ho val. Clar, és l’estructura antiga modelada per la història i remodelada per les guerres, els desastres naturals, i l’oportunitat de treure’n suc. El cercle de muralles ben conservat, o refet, amb els seus bastions i fortaleses Va fer-nos molta calor aquests darrers dies del viatge, i no obstant començar a caminar a les deu del matí, a les onze ja estàvem amarats de suor passejant-hi. Val la pena pagar els 10,-€ que més o menys val l’entrada per cap. Els edificis civils, el Palau del Governador, les portes de les muralles (la de Pile i la de Ploce), la duana (palau Sponza), avui Memorial de la guerra, les fonts (la gran d’Onofre i la petita), les drassanes, els molls del vell port, la plaça de la Lògia, amb la torre del rellotge, on al vespre del darrer dia varem poder veure l’obertura dels reconeguts festivals d’estiu de la localitat. Els edificis religiosos, estratègicament situats, els de les ordres mendicants, els franciscans en una entrada, els dominics i el seu museu a l’altra, amb els seus claustres medievals que a les hores del sol eren una delícia per estar-s’hi una bona estona a la fresca. La catedral i l’església de Sant Blai, al mig, i els jesuïtes, a un costat però a dalt, en emplaçament elevat, totes elles ja ben barroques i contrareformistes, la renaixentista de Sant Salvador fora de servei i seu de manifestacions artístiques (pintura, música), l’ortodoxa, ben polida, ...

A la nit, assentar-se a qualsevol terrassa d’un bar era tot un espectacle. Les jovenetes feien girar el cap de lo “pimpollades” que anaven. La gent, en general, arreglada. Soroll de música discotequera, que es feia molesta tot sopant al mig del carrer en un dels nombrosos restaurants de peix del carrer Prijeko quina perspectiva es tanca amb la façana de petita església de Sant Nicolau amb una taula parada al davant.

Amb un parell de dies, no cal més, es pot veure bé tota la ciutat i fer-se una idea cabal de la seva història i de la seva importància. Ara bé, passar-s’hi un cap de setmana llarg, diletant, gaudint de l’oferta, cultural, o simplement visual, de paisatge i paisanatge també deu ser bonic. Potser l’agost deu ser insuportable de curull, però fora de temporada, pel maig per exemple, pot estar bé. Ara que hi ha línia aèria directa des de Barcelona, valdrà la pena pensar en tornar-hi calmadament,  amb els preus assequibles. No és pas que sigui car, tampoc és barat, però aprofiten les temporades.

Què n’hi ha de coses per veure al món! Quantes n’hem vist, i quantes en deixem enrere per veure, o que no veurem mai! Interessant ensumar la història i observar els comportaments socials dels nostres coetanis, els d’allà on vagis i els que hi van allà com nosaltres. Viure i veure. Tornar a casa amb la ment més oberta, els ulls més plens i amb  bon regust de boca.

Mataró, 15 d’agost.