Tornant a la dura realitat.

Bé, ja han sortit les dades del creixement econòmic del darrer trimestre (2on. Trim. 2011), i no són per tirar coets.

El creixement no progressa, s’estanca a Espanya, cau al conjunt d’Europa en mig de tamborinades financeres cada cop més grans. Què està passant? Compte! que això passa en els denominats països avançats. Els emergents estan creixent. Entre d’altres coses, estem assistint a l’establiment de nous equilibris mundials.

Certament, les mesures d’estabilització pressupostaria no ajuden en absolut. En el keynesianisme, si la demanda i la inversió privada no tiraven calia estimular-les amb la demanda pública. Per això, si era necessari endeutar-se per finançar el dèficit no calia dubtar en fer-ho. Així es va fer per sortir la Gran Depressió i així es va intentar fer, arreu, els anys 2008 i 2009 mentre es va poder. Però ara resulta que els finançadors no volen continuar fent-ho. Els volums de deute públic acumulats des de fa anys i els que s’haurien de necessitar ara són insostenibles. Bé, els consideren insostenibles els que els haurien de dotar, els que haurien de deixar els cabals. Escanya pobres! Pensen que potser no recuperaran mai el que deixin i malfien de tothom, fins i tot ja dels americans dels USA. Qui ho hauria de dir! Els que encara deixen diners, ho fan a preus més cars. Demanen més interès.  El famós increment del diferencial amb el bo alemany.

Estem en un cercle viciós. Necessitem greixar l’economia, intentar que no quedin desatesos els serveis que hem bastit, però no tenim diners per a fer-ho. Algunes veus ja s’aixequen per demanar augmentar els impostos. En W.Buffet, també en Berlusconi, per escarni de l’esquerra. Aquí hi ha un dur combat polític. Hi haurà la força per imposar als establerts de la societat, als benestants,  una quota de solidaritat per atendre als que ho necessiten? O deixarem que es fotin, que s’espavilin com puguin? Els benestants, no saben veure les conseqüències socials de la seva actitud, o pensen controlar-les per la força?

Ara veiem on ens ha dut les rebaixes impositives: Societats, Patrimoni, Successions,... En els temps bons ens haguessin permès rebaixar l’endeutament, ara, en els temps dolents en haguessin proporcionat recursos. Però, ja està fet. La Història no gira enrere, “agua pasada no mueve molino”, hem de mirar endavant. Ens atrevirem a explicar-ho? Ja sé, els que ho fien tot al creixement posaran el crit al cel. Però, què passa si mantenim el Producte que tenim ara un quant temps? Com a conjunt, Déu n’hi do. El que cal és repartir-lo més adequadament. Els benestants i els que en viuen, tornem-hi, ho acceptaran? Entendran el que comporta un lleuger retrocés en el seu alt ritme de vida a canvi de tranquil·litat? Tant diferent és un Audi d’un SEAT, per posar un exemple generalitzable? Ja sé que això és molt complex, però més complex és el panorama que se’ns està obrin si no fem res.

Hauria de ser el gran debat polític a les properes eleccions, les d’aquí, per descomptat, però també les dels nostres veïns. Em temo, però, que tal com està el panorama se’n parli poc i continuem amb els “mantres” de sempre, perdent el temps. El que diu la dreta, el que es va sabent, no augura nous camins. Sembla que no volen entendre que estan canviant moltes coses. Clar que per ells ... Però, atenció! Els temps estan canviant. Com sempre.

Mataró, 19 d’agost.