Split / Hvar.

“A veces –continuó Agathe- compro un boleto de lotería y entonces, durante todo un mes, llevo la costa dálmata conmigo en mi billetero. Mi propia casita, a orillas del mar, en la costa de Dalmacia. Para mí. Sin Stopak. Yo con un buen hombre que me quiera y me lea a Homero y me traiga copas de vino y buen pan y platillos de aceitunas mientras me doy un baño de agua fría.”

“El buen  Alcalde” Andrew Nicoll. Ed. B. B-2010.

Quan deixàvem Zadar va començar a ploure, l’únic dia en tot el viatge d’una mica de mal temps. Una pluja d’estiu ens va acompanyar una bona estona en el camí cap la següent etapa, per la Jadranska Magistrala, seguint la costa fins a Split. Apartmani (cases de lloguer) anunciats arreu, poblacions que viuen del turisme com aquí fa cinquanta anys.

No havia tret la impressió al preparar el viatge que Sibenik fos tant turística, tardarem més d’una hora i mitja en entrar-hi i deixar el cotxe aparcat. Realment, una altra ciutat veneciana. La catedral de Sant Jaume esplèndida, malgrat que refeta desprès de l’última guerra de fa vint anys, més espectacular de fora que no pas de dins. Varem menjar, no massa bé, a la riba, a tocar de l’aigua.

Trogir, amb un casc antic declarat Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO, és un altre parc temàtic de història. La catedral de Sant Llorenç té una impressionant porta romànica i quan pugues a dalt del campanar i mires l’espai de terrats, edificis i places que hi ha a sota penses que estàs a Venècia. Els carrers, curulls de bars, restaurants i botigues de souvenirs, amb els típics afegits d’artesania popular. Fins ara sols he trobat tres postal interessants.

Split, la segona ciutat de Croàcia ja és una altra cosa. Fins arribar al centre, al rovell de l’ou de les restes del palau de Dioclecià, també declarades Patrimoni de la Humanitat, passes per un suburbis de velles estructures industrials i de barris sense especial gràcia. Villa Diana, l’hotel que havíem reservat, era petit, una antiga casa gran aprofitada, però permetia anar a peu, cinc minuts, del centre.

Al matí, a tocar de les parets romanes, un animat mercat de fruites i verdures al aire lliure i de viandes en barracons prefabricats. El recinte del vell i immens palau, ple de bars, restaurants i botigues, entre restes arquitectòniques molt aprofitades de la vida de centenars d’anys, i  turistes que poc saben, i crec que poc els importa, la història d’aquelles pedres. A l’altra banda, passat la plaça moderna veneciana, un mercat de peix fresc i la zona comercial contemporània, amb botiga de Zara i tot. Al davant, una riba amb pretensions, que a la nit estava molt animada sense, però, especial disbauxa. Vaig notar certs aires de la nostra Barcelona. En tot, el que cal veure d’interessant d’aquestes poblacions no dóna pas per gaire. S’entenen els “tours”, com el que fan les nostres amigues mataronines que anem retrobant, que s’aturen un dia a cada lloc tot fent ruta.

Un ferry de la Jadrolinija ens porta fins a l’illa de Hvar. Aquí, fa poc ens la varen vendre com l’Eivissa de l’Adriàtic. Certament, en petit, ho pot semblar. Iots i barques al port, bars i restaurant que esperen a la gent “gaupa”, botigues una mica més interessants, estructura urbana cuidada, sense cotxes –cal deixar el vehicle en aparcaments perifèrics-, les arxiconegudes reminiscències venecianes: la plaça empedrada, la catedral renaixentista de Sant Esteve amb un campanar neo romànic, les drassanes amb un teatre decimonònic al damunt, la lògia municipal, alguns palaus nobles. Varem dinar bé, però mal servits, en un reconegut restaurant. Un peix a la “gregada” excel·lent. Temps, a mitja tarda, per pujar fins a la fortalesa “Spanjola” (sembla que en honor als enginyers militars espanyols que la veren fer) que domina la baia, el port i la vila.

Començo a tenir clara una idea de la Dàlmacia dels temps moderns, desprès de la caiguda de Constantinopla. El comerç Orient-Occident explica Venècia i la seva estructura socio-política. La Sereníssima crea la una xarxa des de l’Orient fins al fons de l’Adriàtic, de Creta, a les illes jòniques gregues, Corfú, la Dalmàcia. L’orografia de la costa, les illes creen aigües tranqui-les i arrecerades, la cadena de muntanyes arran de mar marca el límit. A dins del país, els balcànics turbulents. La costa ben controlada per ports resguardats, fortificats i controlats políticament.

La tornada, a la caiguda de la tarda, des del ferry cap a Split em permet una de les meves il·lusions del viatge: Una posta de sol sobre el mar amb uns colors meravellosos. El roig del disc solar enfonsant-se a les tranqui-les aigües daurades, els blaus i els grisos que van prenent els perfils de les illes al capvespre... Molt bonic, amb totes les fotografies que estem fent en podrà sortir un bon àlbum.

Mataró, 13 d’agost.