26 de juny, 2009

La sessió de final de temporada.

El dimarts, en Ramón Jáuregui es va acomiadar del Congrés dels Diputats defensant una PNL del grup socialista sobre Responsabilitat Social Corporativa, tema en el que havia treballat molt en l’anterior legislatura. Va rebre, en el seu comiat, el reconeixement de la Cambra i especialment del GPS que posats dempeus l’aplaudirem llargament. En Ramón es un personatge molt apreciat amb una llarga experiència i trajectòria que ara ampliarà com eurodiputat.

Probablement hem vestit un sant despullant-ne un altre.



La traca final va arribar dijous començant pel debat sobre el sostre de despesa pel Pressupost per l’ant vinent. Era tot un escull pel Govern i pel GPS, però per les vicissituds de la setmana no hi havia especial morbo ja que el resultat final era conegut d’antuvi. L’abstenció de CiU i els vots dels regionalistes canaris feien que fos quina fos l’actitud dels grups petits el tema sortiria endavant.

La lògica posició contraria del PP va ser mantinguda pel seu portaveu econòmic Cristóbal Montoro que no va defraudar a l’audiència en l’estil demagògic, barroer i d’escàs nivell a que ens té acostumats des del començament de la legislatura. No em vaig poder estar de cridar-li des del meu escó: “¡Al Club de la Comédia!”. Com pot ser que amb tot el que ja es coneix i es veu arreu del món sobre la crisi econòmica pretengui fer-nos passar bou per bestia grossa? De continuar mantenint aquest discurs la seva falta de credibilitat serà molt gran. Clar, que depèn de si el Govern sap, i sabem nosaltres, els socialistes, explicar pedagògicament el que passa i desmuntar els seus enganys.

La resposta socialista, per boca d’en Paco Marugán, va ser de les millors sobre el tema de la crisi que recordo de la Cambra. Tota una lliçó d’economia i tota una lliçó de política des de la tribuna. Amb rigor, amb ironia (la que gasta generalment com a gat vell que és), va anar desmuntant les posicions dels populars, la inconsistència d’en Montoro i defensant l’actuació portada a terme pel Govern fins ara en la línia del que estan fent quasi bé tots els Governs afectats per la mateixa situació. Va ser molt celebrada pels diputats socialistes la seva afirmació que sols hi ha dos partits a Europa que defensen el que proposa el PP, ells i el Partit Democràtic albanès.

Dels altres grups, més enllà de la crítica generalitzada al Govern, el que cal destacar és la dispersió de les seves posicions finals. CiU per l’abstenció clamant per que no s’apugin els impostos. IU-ICV, també per l’abstenció però demanant una revisió fiscal a l’alça. ERC a la contra en tot, governant amb els socialistes a Catalunya, alineat amb el PNB, que han estat foragitat dels Govern Basc pels socialistes. El de UPN, navarresos de dretes, a favor i NB, navarresos d’esquerres, s’absté, com els del BNG fins fa poc socis dels socialistes a Galícia. Enrevessat, molt enrevessat.



Previsiblement el Ple del Senat la setmana que ve tombarà aquesta proposta tota vegada que allà el PP disposa de més vots. I els diputats ens tocarà tornar-hi, en sessió extraordinària, per aixecar el veto.

Què farà l’Entesa? Previsiblement vots "touts azimuts": a favor, en contra, abstencions. Fins quan s’aguantarà aquest sense sentit? I el tripartit?

I l’OTAN? "Anar-hi anant, anar-hi anant, anar-hi anant,..." que deia La Trinca.

Mataró, 26 de juny.

25 de juny, 2009

Sense bicicletes.

Aquest any no es faran les Jornades Ciclistes Parlamentaries. Una manifestació de diputats/es i senadors/es que va començar amb l’esperit esportiu i participatiu generat pels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 i que amb alguna que altre interrupció s’ha vingut celebrant cada any fins ara.


La difusa i opaca estructura que les organitza (voluntarista i que no té reconeixement oficial) ha decidit, sense debatre-ho, que en la situació econòmica que hi ha no és convenient fer-les. Aquest any sembla que anàvem a terres aragoneses. Crec que és una exageració.

Cert que ara pot fer mal als ulls que els “pares i mares de la Patria”, quan ha acabat el període de sessions parlamentaries, es passegin pedalant per alguna contrada del país en pla lúdic, mig esportiu, mig festiu. Tampoc és una fet tan conegut i reconegut, més aviat al contrari. Però explicades les coses i reconduïdes degudament es podien celebrar sense gaires inconvenients. Potser havien de ser més curtes i menys ampul·loses (sempre he pensat que l’organització es passava una mica de rosca), fins i tot podrien haver estat demostratives d’adaptació a la situació.

Vaig fer aquests suggeriments de fer-ho una mica diferent i més auster però no va agafar en ningú la realització d’una alternativa que permetés que els que ens agrada anar en bicicleta, conèixer nous llocs, conviure amb companys diferents, poder realitzar les jornades. Els del PP es van tancar en banda crec més per motius tàctics o oportunistes que preocupació real d’imatge. No sé si cal refocil·lar-se en la crisi.

Potser per alguns és més una festa i un esbarjo que altra cosa. Llàstima. M’hauré de muntar-me-les pel meu compte des de casa ara que disposaré de temps. Té avantatges, estar a casa sense despesa, i té inconvenients, haver de córrer sol per llocs ja molt coneguts.

Madrid, 24 de juny.

24 de juny, 2009

En Joan Herrera.

En Joan Herrera és diputat al Congrés per Barcelona. Jo també. Ell és Secretari General de la seva formació política d’abast nacional català. Jo sols sóc un càrrec orgànic menor de nivell comarcal a la meva organització partidària. Ell té a gala desplaçar-se en bicicleta. Jo dec fer més bicicleta que ell però no pas per transport sinó per fer salut. Ell és molt conegut i requerit pels mitjans ja que puja amb molta assiduïtat a la tribuna del Congrés per defensar les posicions del seu grup per qualsevol tema. Jo sóc dels invisibles mediàtics, ja que hi surto molt poc, per no dir gens, tinc poc paper, i sols per temes més tècnics i marginals.



En Joan quan ha de recolzar-se en el seu grup parlamentari es gira cap el seu únic acompanyant, el seu germanastre Gaspar. A mi, quan em demanen el meu vot a la Cambra el dono juntament amb els de la meva llarga família de germans i cosins germans que sumem 169 membres. Aquí és on tenim la diferència més gran. Amb tot el respecte cap a les legítimes, per democràtiques, opcions polítiques existents, la realitat és la que és, la distància entre els seus i els meus és considerable, és molt gran

Aquesta setmana hi ha temes de debat important al Ple del Congrés. Entre d’altres, dijous, demà, es desvetllarà el començament del procés pressupostari per l’any vinent. La consideració dels límits de la despesa permetrà albirar quina serà la trajectòria del debat polític més important, el pressupostari. Es tracta de veure si, en les condicions de la correlació de forces existent a la Cambra, el Govern disposa, o no, de recolzament i en quin sentit per tirar-lo endavant.

Prèviament, el dimarts, en el tràmit de les mocions conseqüència d’interpel·lacions anteriors, calia debatre’n una del Grup Mixt-1 (ERC-IU-ICV) sobre temes de política fiscal d’en Joan Herrera, que formalment era del seu Grup, encara que realment era dels post-comunistes i més probablement del eco socialista.

La moció posava al Govern contra les cordes ja que a grans trets pretenia revisar i reformular la política que en matèria fiscal ha portat el Govern en els darrers temps (rebaixa dels 400,-€ a l’IRPF, ajuts dels 2.500,-€ per naixement, supressió del Impost del Patrimoni,...) i plantejar, atenent la situació econòmica, un augment impositiu progressiu a les rendes altes i les escandaloses retribucions de figures de l‘esport espectacle.

El Govern i el grup parlamentari que el recolza es va inclinar inicialment, no sense dubtes d’alguns dels components del GPS, per atendre les peticions d’en Joan Herrera intentant obtenir com a contrapartida el seu vot favorable en el debat posterior del sostre de despesa. Semblava que sí, però al final va ser que no.

En el difícil equilibri parlamentari a la recerca de la majoria, una corda massa tibada, o tibada inconvenientment, es pot trencar fàcilment. Era evident que un pacte explícit amb l’esquerra del GPS en un tema tan sensible com és el fiscal col·loca davant dels signants del pacte un ferm front que té igual importància numèrica que el grup governamental (169 a 169) quedant l’equilibri en mans de la heterogènia i heteròclita resta de components de la Cambra (12 diputats de 8 formacions polítiques diferents). Per aquesta raó, aquesta possibilitat és molt delicada i inestable, i si ens endinsem en ella cal fer-ho amb molt de tacte per totes les parts.

Em temo que en aquesta tessitura hi ha hagut per ambdues parts negociadores una escassa percepció o valoració del risc de la jugada. Els uns per no valorar la inestabilitat en la que s’endinsava, els altres per sobrevalorar la seva força. La decisió dels post comunistes de no recolzar el límit de la despesa, explicada públicament als mitjans, va comportar el trencament.

Qui n’ha sortit guanyant d’aquest procés és el grup de CiU que d’estar alineat a la contra ha passat a oferir els seus serveis al Govern. Evidentment amb l’obtenció de les contrapartides que l’interessen. Res de franc. Cobrant, com tothom.

Si en Joan Herrera vol pesar en les decisions polítiques que es prenen ha de pensar quins són els límits de les seves exigències, a on s’ha de parar, o fins quant pot continuar tibant la corda abans que es trenqui. És la vella opció d’instal·lar-se còmodament en la denúncia sense responsabilitat, o de complicar-se, bàsicament la imatge, en la corresponsabilització de mesures que potser no són plenament ajustades al seu ideari però que són passes endavant en ell. Vella alternativa en l’exercici de la política.

Per cert, Joan. Felicitats, avui és el teu sant (“Jo sóc aquell que clama en el desert”). No sé pas si el celebres. Jo, malgrat que tampoc (suposo) sóc creient, sí que ho faig amb els meus quan correspon.

Madrid, 24 de juny.

Res de nou sota el sol.

Nova compareixença del Governador del Banc d’Espanya a la Comissió d’Economia i Hisenda per explicar la seva visió de la situació econòmica. Les peticions de compareixença eren múltiples i sobre tots els temes econòmics d’actualitat possibles.

Expectació mediàtica, com sempre, a l’entrada de la Sala Internacional. Però la compareixença he de dir que no va aportar gaire bé res de nou al que ja es coneix de l’origen, el desenvolupament, les possibles polítiques a fer i la previsible durada de la crisi econòmica.

Va tornar a aclarir la seva posició, i el que va dir temps enrere, sobre la necessitat de reformes en el mercat de treball que no l’abaratiment dels acomiadaments. Però, va afegir, “ja porto el sant benet i no podré desempallegar-me”.

Potser el més nou va ser el darrer punt de la seva intervenció respecte a la previsible reestructuració del sistema dels bans i caixes. A l’espera de l’aprovació del FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria) per part del Govern, sembla que en el Consell de Ministres de divendres que ve, i el que en ell es determini veurem com s’aplica i coneixerem la situació real de les nostres entitats.

És curiós el debat que hi ha sobre la salut real del nostre sistema financer. No hem estat afectats pel terrabastall que ha sacsejat la majoria del sistema financer internacional però les ombres de dubtes sobre l’estat real de les nostres entitats són fortes i creixents. Temps enrere vaig dir que els nostres problemes eren a mig termini. Ja hi som. Els comptes de resultats d’aquest exercici reflectiran l’exacte grau de deteriorament que hi ha. Veurem com afecta la disminució de l’activitat d’intermediació i el impacte de la morositat i de les operacions, especialment immobiliàries, fallides. Serà el moment de veure quins són els moviments de les pròpies entitats per afrontar –los i quins ajuts precisen.

Mentre tant no puc treure’m del cap l’idea que s’està lliurant una important batalla en el sí del sistema financer per aconseguir nous equilibris de poder entre els seus actors, com també les possibilitats d’incidir en el seu control.

Per cert, en la mateixa Comissió em va tocar tornar a defensar la posició del GPS sobre els BICE ja que el BNG (el diputat Jorquera) va tornar a portar a consideració una PNL en la mateixa línia que ho havia fet el PP en el passat mes de febrer. Sembla que és un tema gallec. Varem aconseguir que la Comissió mantingués la posició que ja havíem adoptat llavors.

Madrid, 24 de juny.

23 de juny, 2009

La revetlla.

Bé, enguany no tindré revetlla. Sant Joan no és festa a Madrid, Sant Joan és una festa molt mediterrània, i com que cau en dia en que hi ha sessió plenària no hi ha possibilitat d’anar i tornar a casa d’una revolada i poder celebrar la revetlla. Ja em va passar el primer any a Madrid, el 2004, però els altres anys, o no hi ha hagut sessió, o m’ho he pogut combinar per poder fer la festa amb els vells amics i amigues habituals amb qui celebrem el traspàs d’estació.

Em sap greu ja que és una festa que em porta records d’infantesa, que em porta motius per l’amistat, en que m’agrada abstreure’m amb la llarga caiguda del dia i esverar-me amb l’olor de la pólvora i l’esclat dels coets i els enginys pirotècnics, entre talls de coca i copes de cava.


Hauré de veure que fem amb els colegues aquest vespre a “los madriles” on el sol es pon mitja hora més tard encara i el dia és llarguíssim. Inconvenients de la semi expatriació.

Madrid, 23 de juny.

Sorolla.

És ja un gran èxit. Serà l’esdeveniment cultural d’aquest estiu a Madrid. Actualment ja està superant tots els rècords de visites: És l’exposició antològica de l’obra de Joaquin Sorolla al Museu del Prado.

Els membres de la Comissió de Cultura varem ser convidats a una visita programada acompanyats per un dels comissaris de l’exposició que ens l’explicà detalladament. Els dilluns el Museu està tancat al públic, però no érem sols en la visita ja que hi havia molts altres grups organitzats que també la feien. Suposo que forma part de la política del Museu.



Des de l’obra que li valgué el pensionat a Roma, els començaments de pintura social, els premis a París, paisatges mediterranis i cantàbrics, la seva dona vestida i nua, la seva família, retrats per encàrrec i per gust, la força del treball dels pescadors, els avenços de la tècnica en aquells anys, l’esbarjo a la platja, ... Algunes peces són molt conegudes i moltes altres són descobertes pels no entesos. Abans de concloure amb els seus darrers treballs quan ja no sortia de casa seva, els panells de la seva visió d’Espanya fet per encàrrec de la Hispanic Society of America de Nova York. Espectacular Castella, tòpica Andalusia, curiosa la seva visió de Catalunya, una imatge de pescadors a la Costa Brava de Lloret. En conjunt tota una definició plàstica particular en aquell moment de la nostra història.

Aquests darrers quadres gegants estan voltant per Espanya aprofitant les obres de reforma de la seu americana on estan habitualment. A Barcelona, al MNAC, van tenir un èxit extraordinari. Després d’aquí tornaran altra vegada a València abans de creuar definitivament l’Atlàntic per tornar a la seva casa.

Varem tenir el privilegi de poder veure l’exposició en condicions excel·lents i excepcionals, cosa que sembla que és bastant difícil en una visita normal per la gentada per hi ha. Es recomana anar-hi o a primera hora del matí o a l’hora de dinar en que, potser, hi ha menys gent. En tot cas sí que cal buscar una oportunitat per no perdre-se-la.

Madrid, 23 de juny.

21 de juny, 2009

Estiu.


Collites ... a les platges.
Mataró, 21 de juny.

19 de juny, 2009

Discretament l’enterraren.

Tinc un compte corrent, escarransit i inactiu, al BCL (Banco de Crédito Local) dels temps en que vaig ser membre del seu Consell d’Administració en representació de part del món municipal. Gràcies a aquest fet m’he assabentat formalment de la fusió per absorció del BCL per el BBVA que ja fa temps n’era el seu únic propietari. Una amable carta em comunica que el meu compte ha estat traspassat a una oficina del BBVA. Gràcies per la comunicació.



El fet estava cantat de temps, però m’ha sorprès no haver-ne tingut coneixement ja que em sembla que no ha rebut gens ressò mediàtic.

El cert és que la pàgina web del BCL continua oberta com si res i suposo que deu ser degut que els del BBVA volen mantenir la marca per la imatge que amb ella va associada. Remenant per aquesta pàgina he descobert a la pestanya “información inversores(sic) la noticia de la fusió per absorció que remet a la Junta General del 2009 del BBVA.

La memòria cal cercar-la a l’apartat del informe del exercici 2008 i no és fins a l’apartat darrer (punt 57), que exposa els fets sobrevinguts desprès del tancament del any però anteriors a celebració de la Junta General, on s’explica l’esdeveniment.

A les notes de premsa del BBVA no hi apareix res de res. Total, per què? Ha estat un mer tràmit. A la Memòria no es pot pas obviar ja que és un fet societari destacable. Sorprenentment a traves del cercador Google m’ha aparegut el text complert de l’acord de la fusió ja que sembla que ha estat penjat en algun apartat de la pàgina del BBVA.

En resum, em dona la impressió, potser estic equivocat, que l’exercici de transparència informativa de l’entitat bancària absorbent i l’interès mediàtic suscitat per la noticia han estat escassos.

El Banc de Crèdit Local fou una creació de Calvo Sotelo en el Govern de la Dictadura de Primo de Rivera l’any 1925 i ha passat moltes vicissituds des de llavors. Nacionalització, privatització parcial, total, aliances internacionals, per acabar dins del grup que ara finalment l’ha absorbit. Va ser un bon instrument pel món local i espero perduri el seu esperit malgrat sigui barrejat i subsumit en el conglomerat més gran en el que finalment ha anat a parar.

Tinc a honra utilitzar la ploma estilogràfica que em van regalar com a record quan vaig haver d’abandonar el seu Consell en aplicació de les normes que regeixen les incompatibilitats dels parlamentaris.

Madrid, 18 de juny.

17 de juny, 2009

L’accés al crèdit.

L’oposició, fent-se ressò del clamor generalitzat del empresariat gran i petit, demana reiteradament que el Govern faci les actuacions oportunes per millorar l’accés al crèdit bancari de particulars i empreses. El Govern espanyol, com els Governs de tots els països afectats per la crisi, ja ha anat prenent mesures. Compra d’actius, avals a emissions de deute, pressions més o menys explícites,... Sembla, però que aquestes mesures no estan donant resultats efectius ja que continuen les queixes empresarials i les crítiques polítiques.

Ara, de cop, unes operacions econòmiques espectaculars, de les que els mitjans en van plens, han posat de manifest quina és la veritat de les causes de la situació. El nou i flamant President del Real Madrid no ha tingut pas especials problemes per finançar les compres d’un parell de jugadors que deuen ser extraordinaris (Clar! Tornen a ser galàctics!) pels que ha pagat o pagarà unes quantitats que sí són realment estratosfèriques.

Perquè no ha tingut problemes de finançament? Segons diuen els entesos en aquest peculiar mercat perquè aquestes operacions responen a un pla d’empresa convincent i que estan degudament garantides. Això és economia i tot el demès són punyetes!

És a dir, polítics i empresaris que clameu per l’escàs finançament de particulars i empreses: El problema està en que la majoria de peticions de crèdit no ateses no presenten perspectives empresarials convincents, i que a més les garanties que ofereixen no són segures. Vaja! La crua realitat del negoci bancari.

La Caixa, que per cert es diu que va donar els avals perquè Florentino Pérez pogués ser President del Madrid, acaba de publicar un bon document sobre el caràcter procíclic de l’activitat del negoci financer.

Madrid, 17 de juny.

El dofí del Real Madrid.

És poc conegut que un del fundadors del Real Madrid era descendent de Mataró. Carlos Padros era fill d’uns mataronins que a finals del s. XIX es van establir a Madrid per comerciar amb tèxtil (què podien ser sinó, essent ells de Mataró?) Va conservar d’alguna forma les seves arrels i fou diputat (cunero) a Corts per la circumscripció mataronina pel Partit Liberal a l’època de la Restauració. És molt recordat a Mataró perquè va aconseguir que es fes realitat el vell projecte del desviament de les aigües a la llavors part alta de la població, el popular “desvio”, el desviament oriental. (El occidental es va resoldre d’altra manera ja ben recuperada la democràcia local a les acaballes del segle XX). Una avinguda de la ciutat porta el seu nom.

A Mataró existeix des de l’any 1982 una penya madridista, la penya “Iluro” (la denominació romana de la ciutat) i evidentment els seus components tenen molt a gala la procedència d’un dels fundadors del “club de sus amores”.

Amb motiu del centenari del club blanc els de la penya van aconseguir que el President de l’entitat ( llavors Florentino Pérez) anés a Mataró al sopar anual que fan (o feien) i descobrís una placa commemorativa de l’esdeveniment a la seva seu social al barri de La Llàntia.

Els de la penya madridista, com tantes altres entitats de la ciutat, solien convidar a l’alcalde en les seves celebracions i per aquest motiu els havia acompanyat alguna vegada. “Ya sabemos que usted es del Barça, pero hoy ... ¡Ala Madrid! ¡Ala Madrid!”

En una d’aquestes celebracions em varen obsequiar amb una figura de porcellana (blanca, of course!) que representava un dofí que en el seu llom lluïa l’escut del Real Madrid. Com tants d’altres obsequis semblants va anar a parar al meu particular “museu dels horrors”, a Cabrils, guardat pel respecte degut als qui amb tota la seva bona voluntat me l’havien regalat. Els que venen a casa s’estranyen de la seva presència sobre la vitrina del menjador, encara que ara, desprès del “triplet”, el meu fill l’ha tapat amb una bandera del Barça.

A la llum dels darrers esdeveniments protagonitzats pel club blanc en l’ordre econòmic financer he decidit desprendre’m del dofí. No pot ser que la “bromera” del quaternari s’imposi sobre les necessitats de l’economia real. O, potser el que és real és el món del esport espectacle? Pa i circ? No hi estic d’acord.

Madrid, 16 de juny.

12 de juny, 2009

Una platja de picons, cantelluda.

Els europeus que van anar a votar, poc, diumenge passat, ho van fer majoritàriament a la dreta. Què expressa el seu ideari? Com sempre en la dreta: por al canvi, manteniment del aconseguit (conservadorisme), desconfiança a les novetats, rebuig de l’altre i el diferent, voluntat de control socials, estratificació tancada,…

D’aquí en surt una expressió institucional dels poders públics. Es faran lleis i normes en una direcció, s’aplicaran governativament i s’interpretaran jurídicament en la mateixa direcció. Es configurarà en tots els aspectes (polítics, econòmics i socials) una societat i el seu model de funcionament que segurament no serà incloent de tots els seus components. És de preveure una forta dualització: els que seran dins i els que es quedaran fora. A aquests darrers se’ls tancaran les portes d’un espai (fortalesa?) de realització. Potser encara un temps de benestar però que s’anirà aprimant paulatinament, inexorablement.
Tant de bo m'equivoqui.


Memorial del Holocaust. Berlín.


Madrid, 10 de juny.

09 de juny, 2009

Sentència.

En el país dels ciclops els bornis són cecs.

Annibale Carracci.


Madrid, 9 de juny.

08 de juny, 2009

Europees. El resultat.

1. No hem aconseguit portar a la gent a votar. Ni aquí ni a altres països de la Unió Europea. A Catalunya, per cert, un desastre. Era lo previsible, encara que no era lo desitjable. Amb aquest escadusser percentatge de participació a treure’n conclusions.

2. Ha guanyat el PP. S’ha capgirat el resultat de fa cinc anys. Les situacions, llavors i ara, són diferents. Desgast dels partits de govern, a Catalunya i a Espanya, i puja de les alternatives. L’acció de govern i la crisi econòmica passen factura. Tot això té una certa lògica, no? D’aquí se’n poden treure grans conclusions? No ho sé. El cert és que se’n trauran. Quines properes setmanes ens esperen! La dreta política (i sobre tot la mediàtica) al galop, exultant! Els socialistes i el Govern a la defensiva. Sí, Leire, la votació era per Europa, però el PP ha aconseguit el seu objectiu de fer-ne un referèndum contra el Govern. I ha guanyat. Veurem com es descabdella tot plegat.

3. A Europa, els resultats preocupants. Amb una dreta molt forta al Parlament i al Consell i consegüentment a la pròxima Comissió, quines línies d’avenç es perfilen en el procés de la seva construcció? Què passarà amb el Tractat de Lisboa? Què faran els britànics dins de poc? Quines sortides a la crisi es proposaran? El cert és que la majoria dels europeus han preferit sortides de dretes i en la història podem veure quins resultats ha donat aquesta opció. Guardi’ns Déu de repetir-la. Crec que s’acosten mals moments pels valors de l’esquerra. Atenció amb el fet migratori. Què en farem, què serà, de la gent de baix?


Rubens. El rapte d’Europa. Museu del Prado.


4. Els titulars de les portades dels diaris d’avui reflecteixen pristinament les seves diferents obsessions editorials (crec que el millor és el del Periódico):

La Vanguardia: “Aviso a Zapatero”.
El Periódico: “Una Europa en crisi s’entrega a la dreta”.
Avui: “Catalunya no salva a Zapatero”.
El País: “El triunfo del PP apuntala a Rajoy”.


Llegit al diari:

"Al Gobierno le corresponde ahora reflexionar sobre las extravagancias y los errores cometidos en el arranque de la legislatura, incluidas las ridiculeces a que está dando lugar el sonrojante culto a la personalidad de su presidente oficiado por una corte de aduladores."

Javier Pradera: “
El patito feo”. El País, 8/06/09.

Mataró, 8 de juny.

05 de juny, 2009

Europees. Final de campanya.

No en sé la causa, però està bé. El tancament de la campanya dels socialistes catalans ha estat a Mataró. Les possibilitats de que fes un ruixat, tant típic dels dies de la Fira de la Pentecosta i anunciat avui coma probable pels meteoròlegs, ha aconsellat traslladar l’acte al espai del Casal de l’Aliança del carrer de Bonaire enlloc del passeig marítim com s’havia previst inicialment.

Els missatges, en la línea de que cal anar a votar i lògicament en clau socialista explicitant ben bé les diferències amb la dreta, davant d’un públic convençut al que se li demana un darrer esforç d’estendre’ls.



Maria, diumenge que ve a votar, i l’altre ens trobarem a Vilassar de Mar anant a comprar el tortell a Can Falgueres. Bona feina la teva. La dels cinc anys passats a Brussel·les, la d’aquesta campanya i la que t’espera els cinc anys propers.




A les campanyes electorals sempre trobem l’oportunitat de fer pedagogia, però perquè no la fem, nosaltres els polítics i els mitjans de comunicació, sempre? Aquesta reflexió l’he fet avui a dues ràdios: a la de Premià de Mar on, llevat de les campanyes electorals, no em cridem mai i a la d’Arenys de Mar, on amb en Josep M. Cano ja fa anys que ho fem quinzenalment.

L’Obiols, dimecres passat també a Mataró, ens explicava l’anècdota que li va passar en un acte en que desprès de ficar-se un moment amb un candidat adversari va veure com els mitjans audiovisuals plegaven els estris i se’n anaven. Ja tenien la feina feta. O el que ells pensen que és la feina: gravar el pim pam pum. No pas les feixugues explicacions de feina feta, de perspectives, de propostes,…uff! Això no es pot condensar en una càpsula de temps que no arriba al minut.

Però la pedagogia vol temps: per introduir el tema, per desenvolupar-lo, per reblar-lo, i això és incompatible amb els mitjans de comunicació d’avui en dia. Així ens va. Si a més hi afegim els “criteris periodístics”, que pel que entenc són els criteris dels periodistes, com si aquests disposessin d’una percepció sobrenatural de les coses, tenim el que tenim. A més se’n queixen, no et fot!

Els de TV3 donen la noticia de la final del campionat de rugby de França (un esport amplament seguit aquí, no?). Però com que la final la disputa l’equip de Perpignan la catalane, doncs, a la nostra, és noticia. Criteris periodístics. Ja ho veieu.




Diumenge a votar, i a votar socialista!




Mataró, 5 de juny.

03 de juny, 2009

Europees. De campanya.

Aquests dies toquen ràdios i teles de la comarca. La ràdio de Canet de Mar va aprofitar fer-me una entrevista el dia del acte, així com el de la televisió de Calella que varen fer un reportatge que es pot veure aquí.

Ara, aquesta setmana, passat el dilluns de Pasqua que en general va ser festiu, a Mataró la Fira, reprèn l’activitat. Ràdio Argentona ahir a la tarda, ara vinc d’una entrevista al Canal català Maresme, la tele privada que està a Premià de Mar. Un matí a primera hora amb els de la ràdio de Pineda de Mar i el divendres, com sempre, els de Malgrat de Mar i els d’Arenys de Mar. Els de ràdio Palafolls faran un post eleccions el dimarts que ve ja que aniran a Madrid a fer un reportatge des del Congrés de la nostra vida a la capital.

Del diari del “petit líder (que no vol dir un líder petit) manllevo aquesta tanca sobre la Maria Badia que trobo aconseguida. Aquí nosaltres en positiu, a Europa i a Catalunya. Els que han fet campanyes negatives, del No, quin resultat poden explicar de les seves apostes? No a la Constitució europea, no n’hi havia prou. I ens hem quedat amb menys, estem encara a Niça, pendents de Lisboa.


Curiosament a TV3 un spot electoral de Falange Española y de las JONS. Qui els hi deu haver pagat? És evident que no tenen base pròpia coneguda; de crèdits, tal com està el panorama, és difícil; qui deu ser el “mecenes”? Atenció! Ja ho veurem d’aqui un temps al informe corresponent del Tribunal de Comptes.

Del spot del PP val a dir que se’ls veu el llautó a la segona frase: “Nosaltres varem arreglar una situació de crisi” contesta l’Oreja. No, senyor, no. No té res a veure la crisi dels noranta de la d’ara. Ja ho he explicat ben bé. Les dades que publiquen els mitjans cada dia ja sigui de sectors econòmics sencers, la banca, l’automòbil, o de països d’arreu del món, verifiquen que estem en una crisi d’altra dimensió que no es pot atribuir a les politiques del Govern. Crec que de cap Govern. Va tot molt més enllà i quant menys ho expliquem pitjor i si a més ens dediquem a confondre als ciutadans, pitjor que pitjor.

Avui he vist l’ínclit Tremosa recomanant a la nostra Maria Badia de defensar l’oli de les Garrigues. Vaja un altre!

Mataró, 3 de juny.

Hem tocat sostre?

Mentre que a Europa continua creixent l’atur les darreres dades d’Espanya mostren una inflexió. Hem tocat sostre? Serà perdurable? Ja tenim la discussió del mes fins a la publicació de la dada següent. Una flor no fa estiu, ni dues primavera? Compte! Prudència!



És sorprenent i força inexplicable la manca de correlació entre les baixes del P.I.B. que s’estan donant a tot arreu i la evolució progressiva i sobtada del atur a casa nostra. S’ha parlat molt del sector de la construcció, malgrat que a altres països aquest fet també hi era. Però no és normal l’exagerada diferència. Quan a Alemanya o a França no es venen cotxes, què fan els treballadors del sector? Crec que s’hauria d’analitzar millor el creixement de la població ocupada que va haver-hi entre l’any 2000 i el del començament de la crisi. Encara que el P.I.B. va créixer molt es fa poc esment que la població ocupada va passar de 15 a 20 milions de persones. En vuit anys un terç més d’ocupats! Això sí que és un miracle per analitzar! Què feia tota aquesta gent? Hauríem de parlar de subocupació regulada?

Potser és que ja s’ha destruït tot el que hi havia de més (a la construcció i a la bromera) i haurem d’acceptar que tenim un sostre d’uns 18-19 milions d’ocupats amb el nostre sistema productiu. Si augmentem la productivitat no absorbirem desocupats. La pregunta subsegüent és: Què en farem amb els que no podem ocupar sí a més a més molts són de fora i no se’n voldran anar? Problema social a curt termini.

Mataró, 2 de juny.

02 de juny, 2009

Juny.

Sol ardent de juny
F. Laighton.1895.

Mataró, 1 de juny.