La sessió de final de temporada.

El dimarts, en Ramón Jáuregui es va acomiadar del Congrés dels Diputats defensant una PNL del grup socialista sobre Responsabilitat Social Corporativa, tema en el que havia treballat molt en l’anterior legislatura. Va rebre, en el seu comiat, el reconeixement de la Cambra i especialment del GPS que posats dempeus l’aplaudirem llargament. En Ramón es un personatge molt apreciat amb una llarga experiència i trajectòria que ara ampliarà com eurodiputat.

Probablement hem vestit un sant despullant-ne un altre.

La traca final va arribar dijous començant pel debat sobre el sostre de despesa pel Pressupost per l’ant vinent. Era tot un escull pel Govern i pel GPS, però per les vicissituds de la setmana no hi havia especial morbo ja que el resultat final era conegut d’antuvi. L’abstenció de CiU i els vots dels regionalistes canaris feien que fos quina fos l’actitud dels grups petits el tema sortiria endavant.

La lògica posició contraria del PP va ser mantinguda pel seu portaveu econòmic Cristóbal Montoro que no va defraudar a l’audiència en l’estil demagògic, barroer i d’escàs nivell a que ens té acostumats des del començament de la legislatura. No em vaig poder estar de cridar-li des del meu escó: “¡Al Club de la Comédia!”. Com pot ser que amb tot el que ja es coneix i es veu arreu del món sobre la crisi econòmica pretengui fer-nos passar bou per bestia grossa? De continuar mantenint aquest discurs la seva falta de credibilitat serà molt gran. Clar, que depèn de si el Govern sap, i sabem nosaltres, els socialistes, explicar pedagògicament el que passa i desmuntar els seus enganys.

La resposta socialista, per boca d’en Paco Marugán, va ser de les millors sobre el tema de la crisi que recordo de la Cambra. Tota una lliçó d’economia i tota una lliçó de política des de la tribuna. Amb rigor, amb ironia (la que gasta generalment com a gat vell que és), va anar desmuntant les posicions dels populars, la inconsistència d’en Montoro i defensant l’actuació portada a terme pel Govern fins ara en la línia del que estan fent quasi bé tots els Governs afectats per la mateixa situació. Va ser molt celebrada pels diputats socialistes la seva afirmació que sols hi ha dos partits a Europa que defensen el que proposa el PP, ells i el Partit Democràtic albanès.

Dels altres grups, més enllà de la crítica generalitzada al Govern, el que cal destacar és la dispersió de les seves posicions finals. CiU per l’abstenció clamant per que no s’apugin els impostos. IU-ICV, també per l’abstenció però demanant una revisió fiscal a l’alça. ERC a la contra en tot, governant amb els socialistes a Catalunya, alineat amb el PNB, que han estat foragitat dels Govern Basc pels socialistes. El de UPN, navarresos de dretes, a favor i NB, navarresos d’esquerres, s’absté, com els del BNG fins fa poc socis dels socialistes a Galícia. Enrevessat, molt enrevessat.

Previsiblement el Ple del Senat la setmana que ve tombarà aquesta proposta tota vegada que allà el PP disposa de més vots. I els diputats ens tocarà tornar-hi, en sessió extraordinària, per aixecar el veto.

Què farà l’Entesa? Previsiblement vots "touts azimuts": a favor, en contra, abstencions. Fins quan s’aguantarà aquest sense sentit? I el tripartit?

I l’OTAN? "Anar-hi anant, anar-hi anant, anar-hi anant,..." que deia La Trinca.

Mataró, 26 de juny.