Primera compareixença de la legislatura del Vicepresident Solbes. Es tractava d’explicar la situació econòmica i el recentment ratificat Decret-Llei de mesures econòmiques. Això segon ja no tenia sentit donat que se’n va fer el debat la setmana passada al Ple i per tant era reiteratiu. Si que tenia sentit una més llarga exposició de la visió que té el Govern, i el seu responsable en aquest tema, sobre la situació econòmica.
Dues coses gens desconegudes: L’impacte de la crisi financera internacional sobre l’economia real que cal seguir amb atenció, ja que sembla que és més gran i va més de pressa del que es pensava, i la inflexió a l’alça dels preus del petroli i dels aliments. La nostra obertura econòmica ens fa més vulnerables i cal afegir-hi la crisis del sector de la construcció residencial. Les conseqüències són les esperades i previsibles, especialment en matèria de creixement de l’atur i de reducció del creixement.
Però també cal tornar a dir que estem preparats pel que ens ve, superàvit i baix endeutament públics, a menys que hi hagi un col·lapse mundial (si cau el cel, tots hi estem al sota). Cal continuar insistint en les polítiques destinades a cercar un patró productiu de més valor afegit, d’aquí la importància de la R+D+i, i de la inversió en capital humà i en infraestructures. Haurem d’adaptar la Directiva europea de Serveis, i serà molt important ja que aquest sector representa el 67% del nostre PIB i haurem de continuar millorant la supervisió de l’activitat financera.
En resum, no gaires coses noves de les que s’han vingut fent i anunciant darrerament. Si de cas l’accent en que no s’ajudarà al sector de la construcció que ha de retornar per si mateix a la normalitat desprès dels temps de disbauxa.
El debat que van fer els grups parlamentaris d’aquesta explicació no va aportar gaires elements interessants. Vaig trobar fluixes les intervencions d’en Sánchez (CiU) i de l’Herrera (ICV) que es van quedar en aspectes puntuals, el compliment de la revisió de la financiació autonòmica i les inversions en ferrocarrils, importants sens dubte, però massa parcials pel que s’estava debatent. Si que em va agradar les maneres del nou portaveu d’ERC, en Joan Ridao, encara que per comparació amb els seus predecessors no era massa difícil.
Per mi la intervenció que va fer el portaveu popular, Cristóbal Montoro, va representar una decepció. Ell és catedràtic, havia estat Ministre d’Hisenda en els Governs d’Aznar, ara tornava a la Cambra desprès de ser eurodiputat aquests darrers quatre anys, tenia bona premsa en els mitjans locals madrilenys, i la seva primera intervenció a la tribuna la setmana passada apuntava un altre to respecte al que ens havia acostumat Martínez Pujalte, per exemple. Però va centrar la seva intervenció, i ho va repetir en la rèplica, en que ara l’economia espanyola en mans dels socialistes era igual que com l’havien deixat el 1996 quan van entrar ells.
Sorprenent! No n’han passat de coses a l’economia en aquests dotze anys! Per citar-ne algunes: la moneda única i la pèrdua de la política monetària, les polítiques d’estabilitat pressupostaria i l’èxit que hem tingut amb governs d’ells i nostres, les variacions dels preus a nivell mundials que s’estan veient aquests dies, l’emergència dels països BRIC’s amb tot el seu potencial humà, el fenomen de la immigració i l’increment de la població activa espanyola, l’extensió de la societat de la informació i les noves tecnologies,... Tot això no hi era l’any 1996!
Parlar de l’economia espanyola comparant les dades d’ara amb les equivalents de fa dotze anys no té cap sentit. Els paràmetres són completament diferents. Ni les causes del què passa, ni les conseqüències són les mateixes. Respecte a aquestes darreres podem pensar que són semblant però els mecanismes possibles i disponibles no tenen res a veure amb els que hi havia llavors.
Dues coses gens desconegudes: L’impacte de la crisi financera internacional sobre l’economia real que cal seguir amb atenció, ja que sembla que és més gran i va més de pressa del que es pensava, i la inflexió a l’alça dels preus del petroli i dels aliments. La nostra obertura econòmica ens fa més vulnerables i cal afegir-hi la crisis del sector de la construcció residencial. Les conseqüències són les esperades i previsibles, especialment en matèria de creixement de l’atur i de reducció del creixement.
Però també cal tornar a dir que estem preparats pel que ens ve, superàvit i baix endeutament públics, a menys que hi hagi un col·lapse mundial (si cau el cel, tots hi estem al sota). Cal continuar insistint en les polítiques destinades a cercar un patró productiu de més valor afegit, d’aquí la importància de la R+D+i, i de la inversió en capital humà i en infraestructures. Haurem d’adaptar la Directiva europea de Serveis, i serà molt important ja que aquest sector representa el 67% del nostre PIB i haurem de continuar millorant la supervisió de l’activitat financera.
En resum, no gaires coses noves de les que s’han vingut fent i anunciant darrerament. Si de cas l’accent en que no s’ajudarà al sector de la construcció que ha de retornar per si mateix a la normalitat desprès dels temps de disbauxa.
El debat que van fer els grups parlamentaris d’aquesta explicació no va aportar gaires elements interessants. Vaig trobar fluixes les intervencions d’en Sánchez (CiU) i de l’Herrera (ICV) que es van quedar en aspectes puntuals, el compliment de la revisió de la financiació autonòmica i les inversions en ferrocarrils, importants sens dubte, però massa parcials pel que s’estava debatent. Si que em va agradar les maneres del nou portaveu d’ERC, en Joan Ridao, encara que per comparació amb els seus predecessors no era massa difícil.
Per mi la intervenció que va fer el portaveu popular, Cristóbal Montoro, va representar una decepció. Ell és catedràtic, havia estat Ministre d’Hisenda en els Governs d’Aznar, ara tornava a la Cambra desprès de ser eurodiputat aquests darrers quatre anys, tenia bona premsa en els mitjans locals madrilenys, i la seva primera intervenció a la tribuna la setmana passada apuntava un altre to respecte al que ens havia acostumat Martínez Pujalte, per exemple. Però va centrar la seva intervenció, i ho va repetir en la rèplica, en que ara l’economia espanyola en mans dels socialistes era igual que com l’havien deixat el 1996 quan van entrar ells.
Sorprenent! No n’han passat de coses a l’economia en aquests dotze anys! Per citar-ne algunes: la moneda única i la pèrdua de la política monetària, les polítiques d’estabilitat pressupostaria i l’èxit que hem tingut amb governs d’ells i nostres, les variacions dels preus a nivell mundials que s’estan veient aquests dies, l’emergència dels països BRIC’s amb tot el seu potencial humà, el fenomen de la immigració i l’increment de la població activa espanyola, l’extensió de la societat de la informació i les noves tecnologies,... Tot això no hi era l’any 1996!
Parlar de l’economia espanyola comparant les dades d’ara amb les equivalents de fa dotze anys no té cap sentit. Els paràmetres són completament diferents. Ni les causes del què passa, ni les conseqüències són les mateixes. Respecte a aquestes darreres podem pensar que són semblant però els mecanismes possibles i disponibles no tenen res a veure amb els que hi havia llavors.
Suposo que és difícil plantejar polítiques econòmiques alternatives, especialment si no es volen ensenyar les cartes de veritat (“decretazos” per exemple, o liberalitzacions i desregulacions a tot drap), però és que no va dir ni proposar una mesura nova o diferent. Es va quedar en la crítica que es pot fer a la barra d’un bar tot prenent una cervesa. Llàstima, potser eren les expectatives, i a mi me les va decebre.
***********************
Llegit a la premsa:
“Obama ha tratado de explicar sus palabras recordando que las clases medias americanas, pauperizadas, tienen razones para sentirse amargas. Pero en política, frente al trueno mediático irracional, quien tiene que explicarse, pierde.”
Josep Borrell: “Pero, ¿qué dijo Obama?”. El Siglo, 5-11-de mayo de 2008.
Mataró, 10 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada