Mercè Sala. La generació de la reconstrucció.

Aquesta tarda al tanatori de Sant Gervasi, mirant els presents, escoltant el que deien els que han parlat, les músiques, l’ambient, saludant a antics coneguts, m’ha vingut al cap que la Mercè i els que la sobrevivim de la mateixa edat, o d’uns anys més o menys (com és el meu cas), no mereixem ser considerats, i pitjor, recordats com a membres de la generació del 68, del maig francès, de la que es torna a parlar tant aquest dies per causa del seu 40è. aniversari.

Certament, estàvem llavors a la flor de la joventut i ho varem seguir, encara que dubto de si amb gaire intensitat i de quina manera ens va influir més enllà del que n’ha quedat en el record mitòman. El que si que podem presumir i assumir de ser reconeguts és del que varem fer després: La reconstrucció política, i especialment física del nostre país.

A la Mercè feia trenta anys que la coneixia. De la construcció del Partit, dels primers ajuntaments democràtics, del seus treballs amb el transport col·lectiu a TMB, a Madrid a “las caracolas” de la RENFE. I després ens varem continuar veient per la seva activitat a la privada, als temes de selecció de personal, al equips pels vagons de tren, a la universitat,...

Avui entre els parlaments de companys polítics, de treball, amics, acadèmics, familiars (una abraçada un altre cop, Carles!) i les músiques de la nostra generació. Lennon, Els Pets, Ana Belén, Serrat, la de Barcelona del 92, “Ne me quitez pas” del Brel, acabant pel “Cant del ocells”, rodejat de moltes cares conegudes de temps he vist que en el teu enterrament et fèiem un fort homenatge com a membre rellevant de la generació de la reconstrucció.

Gràcies per la teva amistat i companyia, Mercè.

Mataró, 9 de maig.