Si anéssim a les hemeroteques, no gaire enrere, el que passa ara és que tot s’oblida més de pressa, trobaríem que deu fer uns deu anys el Partit Socialista estava, si fa no fa, patint el mateix que ara està patint el Partit Popular. No per les mateixes causes, però si en les conseqüències.
La “dolça derrota” de les eleccions generals de 1996 a mans de l’Aznar, desprès d’una perllongada agonia dels darrers governs de Felipe González, va comportar molts mals de cap al PSOE. Recordeu? Les primàries, ganyades, contra “l’aparato” per en Josep Borrell contra Joaquín Almunia que era el Secretari General i que no va plegar. De com la convivència es va fer impossible, de com van sortir nous temes escandalosos que esquitxaren a en Borrell (cas Aguiar), de com van sortir de malament els primers enfrontament a la tribuna del Congrés amb l’Aznar, de com va plegar el de La Pobla, de com es va coure la “Nueva Via”, de la qual sols en queda ara el record del nom i res més, de les eleccions de l’any 2000 amb un acord de darrer moment amb l’IU, d’en Paco Frutos, que no va entendre ningú i menys els electors, i d’aquí a la victòria aclaparadora per majoria absoluta aquesta vegada del PP. Tot no es va calmar fins arribar el 35è. Congrés i la seva resolució amb un nou cap, el lleonès Zapatero.
No fa pas tant anys i ara tot passa al camp contrari. En Rajoy, diuen que ha perdut dues eleccions. Home, les del 2004 ell sol no, eh!. I com que no s’ha atrevit a fer neteja fins que ha vist, passades les segones eleccions perdudes, que amb aquells vímets (mimbres) no aniria a enlloc, ara que ho intenta es produeix un terrabastall. Que si “amagos” de candidats alternatius (em fa molta gràcia la denominació de “lideresa”), que si renuncies anunciades amb temps i sense gaires formes, que si fugides a la privada (noi, amb quines retribucions!), declaracions explosives a favor i en contra de vells i joves, estripades de carnet per part de “símbols vivents”, i vinga!, carnassa pels mitjans. Com nosaltres al seu temps, els hauran d’obsequiar amb un pernil per Nadal com a mostra d’agraïment (alguns mitjans, “progres” i carques, al PP)
Fa de mal dir, i més venint d’un adversari polític, quin pot ser el resultat de tot plegat, d’aquest enrenou. Crec que a nosaltres ens pot convenir una cosa, però intueixo que al país (si, i també al país més proper) li convé una altra. Però clar, no està en les nostres mans, sinó en les seves pròpies, resoldre-ho. I espero que tinguin el seny suficient per no fer-se, i fer-nos a tots plegats, massa mal. En tot cas aquí deixo una recomanació per la cura si la precisen.
La “dolça derrota” de les eleccions generals de 1996 a mans de l’Aznar, desprès d’una perllongada agonia dels darrers governs de Felipe González, va comportar molts mals de cap al PSOE. Recordeu? Les primàries, ganyades, contra “l’aparato” per en Josep Borrell contra Joaquín Almunia que era el Secretari General i que no va plegar. De com la convivència es va fer impossible, de com van sortir nous temes escandalosos que esquitxaren a en Borrell (cas Aguiar), de com van sortir de malament els primers enfrontament a la tribuna del Congrés amb l’Aznar, de com va plegar el de La Pobla, de com es va coure la “Nueva Via”, de la qual sols en queda ara el record del nom i res més, de les eleccions de l’any 2000 amb un acord de darrer moment amb l’IU, d’en Paco Frutos, que no va entendre ningú i menys els electors, i d’aquí a la victòria aclaparadora per majoria absoluta aquesta vegada del PP. Tot no es va calmar fins arribar el 35è. Congrés i la seva resolució amb un nou cap, el lleonès Zapatero.
No fa pas tant anys i ara tot passa al camp contrari. En Rajoy, diuen que ha perdut dues eleccions. Home, les del 2004 ell sol no, eh!. I com que no s’ha atrevit a fer neteja fins que ha vist, passades les segones eleccions perdudes, que amb aquells vímets (mimbres) no aniria a enlloc, ara que ho intenta es produeix un terrabastall. Que si “amagos” de candidats alternatius (em fa molta gràcia la denominació de “lideresa”), que si renuncies anunciades amb temps i sense gaires formes, que si fugides a la privada (noi, amb quines retribucions!), declaracions explosives a favor i en contra de vells i joves, estripades de carnet per part de “símbols vivents”, i vinga!, carnassa pels mitjans. Com nosaltres al seu temps, els hauran d’obsequiar amb un pernil per Nadal com a mostra d’agraïment (alguns mitjans, “progres” i carques, al PP)
Fa de mal dir, i més venint d’un adversari polític, quin pot ser el resultat de tot plegat, d’aquest enrenou. Crec que a nosaltres ens pot convenir una cosa, però intueixo que al país (si, i també al país més proper) li convé una altra. Però clar, no està en les nostres mans, sinó en les seves pròpies, resoldre-ho. I espero que tinguin el seny suficient per no fer-se, i fer-nos a tots plegats, massa mal. En tot cas aquí deixo una recomanació per la cura si la precisen.
Mataró, 23 de maig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada