El camarada Busquets. Un cabdell.

La família de la meva dona el coneixien com en Batista i més col·loquialment com "el primo”. Va ser en Terri, ja fa anys, que em va explicar que se’l va trobar a una reunió clandestina a Barcelona com en Busquets que era el seu nom de guerra, bé un dels que va tenir, mentre feia política a l’interior als anys quaranta per compte del MSC.

En Joan Baptista Bellsolell i Vilella havia nascut a Mataró el 1919. Era fill dels cadiraires del carrer de Sant Josep que van tenir el negoci obert fins pràcticament el final del franquisme, fins la mort del oncle Federico. Ell va fer la guerra, com a comissari polític, i desprès es va exiliar a França, i a partir del anys cinquanta es va dedicar al cinema. L’havia conegut poc. Venia i se’n anava ràpidament, i mai vaig tenir amb ell un contacte suficientment llarg que ens permetés establir una certa confiança. La relació amb la seva família era complicada més enllà dels seus pares. Per una família tradicional un personatge bohemi com ell no encaixava.

Ja de gran, especialment quan se li va morir la seva dona, la Mirose, que quasi bé ni la recordo del poc que la vaig tractar, va tornar força per Mataró. Va viure amb la seva mare un temps, fins a la seva mort, anant i venint, sempre amb “projectes” de pel·lícules i series televisives. Parlava d’Andorra, França, els seus contactes, demanant diners a tothom per anar tirant i sobrevivint.

Va acabar, no sé pas com, a la Residència “El Mirador”. Però encara ens venia a veure per fer-nos partícips dels seus desitjos de continuar fent coses. Recordo que la relació amb mi es va estroncar quan al despatx de l’Alcaldia li vaig dir que el que havia de fer era vida de jubilat i que no podia anar a veure a la gent perseguint-los per que l’ajudessin en les seves dèries.

Ara, arran de la seva mort, vaig recuperant fils que va anar deixant aquests darrers temps que van sorgint d’amics i coneguts que en sabien alguna cosa i dels pocs papers que ha deixat i que intentaré ordenar i decidir amb la família on acaben. S’havia fet del PSC i estava al corrent de quotes, encara que no va fer vida orgànica. L’única foto que en tinc és aquesta amb en Jordi Pujol al seu despatx en el últims temps de President l’any 2004, en que el va anar a veure per exposar-li, suposo, el seu projecte sobre en Macià i el fets de Prats de Molló.

Una història més que es tanca d’un temps i unes persones especials que poc a poc s’anirà perdent en el oblit. Potser, amb algun company, estic pensant amb en Pep, aconseguirem reconstruir algun aspecte de les seves vicissituds i de la seva complexa personalitat per deixar-ne constància.

Madrid, 7 de maig.

P.S.: Un altre fil.

Curiosament ara surten coses que tenia a prop sense saber-ho. En una pila de revistes endarrerides ha aparegut el número de Valors del desembre del 2005 en la que hi havia una carta del meu germà Jaume des de Jilotepec (Mèxic), on vivia en aquell temps, explicant vivències seves i just al darrera, a dues pàgines amb foto inclosa, una entrevista amb en Batista que no jo recordava en absolut en la que explica algunes coses de la seva vida. Vida de pel·lícula com la titula l’entrevistadora.

La foto, i suposo que l’entrevista, està feta a la seva habitació a “El Mirador” que va ser el seu darrer cau amb unes vistes espectaculars sobre la seva ciutat natal que arribaven fins a Montjuic.

Mataró, 11 de maig.