El darrer llibre d’en Krugman és un al·legat per una Amèrica (bé, els EUA) diferent, manifestant sense embuts la seva particular posició política.
“Así, los liberales queremos reinstaurar la sociedad de clases medias en la que crecí; quienes se llaman a sí mismos conservadores pretenden retrotraernos a los días de la Edad Dorada, haciendo caso omiso de un siglo de historia.”
“Así, los liberales queremos reinstaurar la sociedad de clases medias en la que crecí; quienes se llaman a sí mismos conservadores pretenden retrotraernos a los días de la Edad Dorada, haciendo caso omiso de un siglo de historia.”
La societat americana i la política allà és molt diferent a l’europea. Segurament la seva curta i particular història els ha fet ser com són. Ara, a les portes d’escollir una nova Administració aquest novembre que ve (el segon dimarts desprès del primer dilluns…) aquest conegut economista analitza com ha anat l’administració Bush, perquè, i quina alternativa proposa.
Arranca de força enrere, del que van representar els anys de l’etapa de la “Gran Compressió”, com ell anomena els posteriors a l’establiment del New Deal de Roosevelt. En contraposició a l’etapa de la “Llarga Edat Daurada”, la del creixement de començaments del segle XX, marcat per profundes desigualtats, la “Gran Compressió” va portar la reducció de les mateixes a través de la política fiscal d’establir impostos pels rics i molt rics i alhora la pressupostaria d’establir serveis pels més necessitats, com la Seguretat Social que no incloïa, i encara no inclou, el sistema sanitari públic.
De com l’extrema dreta s’apropià del partit Republicà i com tot el sistema bascula cap a la dreta als anys 80. Segons ell, els demòcrates estan encara allà mateix, els que han canviat són els republicans, desprès d’haver acceptat les conquestes del “New Deal” als anys cinquantes amb Eisenhower. I com això ha generat una etapa que anomena de la “Gran Divergència”, en la que augmenten els extrems de l’escala social i pateix la classe mitja amb un fort increment de les desigualtats. Hi ha hagut molt creixement, però d’ell no se’n ha beneficiat la majoria, sinó uns quant que ja viuen fora de la societat, en la seva societat de multimilionaris.
Sorprèn per un europeu sentir parlar de la lluita per establir un Sistema de Salut per a tothom. Llevat dels majors de 65 anys (Medicare) i els desvalguts (Medicaid) hi ha un 15% de ciutadans/es que no tenen cobertura sanitària (res, 45 milions de persones! Com tota la població d’Espanya). La majoria de la gent estan coberts per assegurances que paguen les empreses o els particulars directament. Tot un capítol del llibre està dedicat a reivindicar que el principal objectiu que s’han de plantejar els “liberals i progressistes” és l’establiment d’un Sistema general de Salut per a tothom des de l’Administració.
Acaba manifestant la consciencia d’un liberal: “Creo en una sociedad relativament igualitaria, fundada sobre instituciones que limiten tanto la riqueza como la pobreza extremas. Creo en la democracia, en las libertades civiles y en el imperio de la ley. Todo ello me convierte en un liberal y estoy orgulloso de serlo.”
Arranca de força enrere, del que van representar els anys de l’etapa de la “Gran Compressió”, com ell anomena els posteriors a l’establiment del New Deal de Roosevelt. En contraposició a l’etapa de la “Llarga Edat Daurada”, la del creixement de començaments del segle XX, marcat per profundes desigualtats, la “Gran Compressió” va portar la reducció de les mateixes a través de la política fiscal d’establir impostos pels rics i molt rics i alhora la pressupostaria d’establir serveis pels més necessitats, com la Seguretat Social que no incloïa, i encara no inclou, el sistema sanitari públic.
De com l’extrema dreta s’apropià del partit Republicà i com tot el sistema bascula cap a la dreta als anys 80. Segons ell, els demòcrates estan encara allà mateix, els que han canviat són els republicans, desprès d’haver acceptat les conquestes del “New Deal” als anys cinquantes amb Eisenhower. I com això ha generat una etapa que anomena de la “Gran Divergència”, en la que augmenten els extrems de l’escala social i pateix la classe mitja amb un fort increment de les desigualtats. Hi ha hagut molt creixement, però d’ell no se’n ha beneficiat la majoria, sinó uns quant que ja viuen fora de la societat, en la seva societat de multimilionaris.
Sorprèn per un europeu sentir parlar de la lluita per establir un Sistema de Salut per a tothom. Llevat dels majors de 65 anys (Medicare) i els desvalguts (Medicaid) hi ha un 15% de ciutadans/es que no tenen cobertura sanitària (res, 45 milions de persones! Com tota la població d’Espanya). La majoria de la gent estan coberts per assegurances que paguen les empreses o els particulars directament. Tot un capítol del llibre està dedicat a reivindicar que el principal objectiu que s’han de plantejar els “liberals i progressistes” és l’establiment d’un Sistema general de Salut per a tothom des de l’Administració.
Acaba manifestant la consciencia d’un liberal: “Creo en una sociedad relativament igualitaria, fundada sobre instituciones que limiten tanto la riqueza como la pobreza extremas. Creo en la democracia, en las libertades civiles y en el imperio de la ley. Todo ello me convierte en un liberal y estoy orgulloso de serlo.”
Serge Grosz. Metrópolis. 1916-1917
Museu Thyssen-Bornemiza
Mataró, 30 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada