Les finances boges no ens han de governar.*

*Article publicat a Le Monde el 22-05-08 per un conjunt de personalitats polítiques sobre la situació econòmica.

He pensat que per la dificultat d'accedir-hi i la seva comprensió era bó penjar-lo aquí.

És urgent constituir un comitè de crisi europea per aportar respostes sòlides a la crisi actual dels mercats.

Aquesta crisi financera no és pas fruit de l’atzar. No era pas impossible de preveure, com ho pretenen avui alts responsables del món de les finances i la política. L’alarma ja l’havien donat, fa uns quants anys, individus lúcids. La crisi encarna de fet el fracàs dels mercats poc o mal regulats i ens ensenya igualment les inquietants desigualtats de les rendes, que no deixen de créixer en les nostres societats i llança seriosos dubtes sobre la nostra capacitat d’establir un diàleg creïble amb les nacions en desenvolupament tractant amb elles els grans desafiaments mundials.

Els mercats financers han esdevingut cada vegada més opacs i la identificació del que suporten i avaluen els riscos sembla que és un desafiament titànic. El sector bancari dit “de l’ombra”, poc o no regulat, no ha fet més que créixer en els últims vint anys. Els grans bancs han participat en un joc de “creació i distribució” de productes financers extremadament complexes i s’han embarcat en la venta, sota un embolcall força dubtós, de deutes lligats a préstecs immobiliaris d’alt risc. Sistemes de primes inadequats, una visió molt a curt terme i els evidents conflictes d’interès han encoratjat les transaccions especulatives.

Els préstecs hipotecaris dubtosos, basats equivocadament en la idea que els preus immobiliaris continuarien augmentant sens parar, permetent així reemborsar el deute contret, no són més que els símptomes d’una crisi més gran en matèria de governança financera i de les pràctiques comercials. Les tres agències més grans del món de qualificació han anotat aquests valors boixos com que si no tinguessin massa risc. Una banca d’inversions ha guanyat milions de dòlars americans especulant a la baixa sobre títols “subprimes” venent-los als seus clients, el que resumeix de forma més que eloqüent la pèrdua de tota ètica en el món dels negocis!

Havíem estat advertits dels perills d’aquesta situació. Alexander Lamfalussy i el Comitè de savis, en un informe sobre els mercats de valors europeus (2001), han subratllat el lligam entre la aparent eficàcia creixent dels mercats i el preu a pagar en matèria d’estabilitat financera. Paul Volker, ja fa uns anys, havia expressat la seva inquietud. Paul Krugman també ha assenyalat amb el dit les amenaces que comporten entitats financeres no regulades que han crescut en no fa poc més d’un decenni. Al 2003, Warren Buffett ha qualificat el productes derivats d’”armes de destrucció massiva”.

Un informe del Banc d’Anglaterra sobre l’estabilitat financera ha destacat la perillosa separació que hi ha entre els creditors i les conseqüències de les seves decisions. El problema està en el model actual de la governança econòmica i empresarial centrada en una reglamentació escassa, en un control inadequat i en una oferta molt feble de béns públics.

La crisi econòmica demostra clarament que la indústria financera és incapaç d’autoregulació. És imperiós millorar el control i el marc reglamentari dels bancs. És necessari també revisar els marcs reglamentaris dels instruments d’inversió. La utilització d’instruments financers (com el CDO, obligacions lligades a actius financers varis) ha de ser reglamentada. Totes les institucions financeres haurien, a semblança dels bancs, de mantenir reserves mínimes, i la ràtio d’endeutament no pot ser il·limitada. En fi, els règims de les primes han de ser revisats per evitar que la presa de riscos no considerats no sigui estimulat sense una mica de prudència.

Pel que fa a les conseqüències de aquesta crisi sobre l’economia real, sembla que els experts econòmics de tot el món han patit un atac de timidesa. Quasi bé tots els instituts de previsió revisen les seves avaluacions de creixement a la baixa per als països desenvolupats pel 2008 i el 2009. Però ningú gosa dir clarament si Europa està o no amenaçada per una recessió econòmica. Alguns símptomes no obstant no enganyen. En el cas de la Unió europea, una recessió aquest any o el què ve tindria conseqüències dramàtiques.

La desigualtat creixent de rendes s’ha produït paral·lelament a un creixement continuat del sector financer. És cert que els progressos tecnològics han contribuït de forma significativa a diferències cada cop més grans de rendes afavorint la mà d’obra altament qualificada. No obstant, les polítiques mal pensades han tingut igualment un impacte més gran en aquest camp. El capital financer representa hores d’ara quinze vegades el producte interior brut (PIB) de tots els països. El deute acumulat de les famílies, les empreses financeres i no financeres i les autoritats públiques americanes representa tres vegades el PIB dels EUA, és a dir dues vegades el nivell que es va registrar quan el crack borsari del 1929.

El món de les finances ha acumulat una massa gegant de capital fictici que no millora gaire la condició humana i la preservació del medi ambient. Aquesta crisi financera ha permès constatar les alarmants disparitats de rendes que no han fet més que augmentar en el curs dels darrers decennis. La ironia de la qüestió està en que els salaris i les primes de nombrosos Presidents -Directors Generals (PDG) han arribat a nivells extremadament alts mentre que el rendiment de les seves societats s’estancava o àdhuc baixava. El repte ètic és encara més gran!

Els mercats lliures no poden deixar de tenir en compte la moral social. Adam Smith, pare del laissez-faire econòmic, ha igualment escrit la Teoria dels sentiments morals (PUF, 1999) i Max Weber ha establert el lligam entre el dur treball i els valors morals d’una part, i l’avenç del capitalisme per l’altre. El capitalisme decent (és a dir un capitalisme respectuós amb la dignitat humana, per entomar les propostes d’Amartya Sen) requereix una intervenció pública més eficaç. La recerca del benefici continua essent l’essència de la economia de mercat. Però quan tot s’hi val, la cohesió social s’esmicola i el sistema s’enfonsa. La crisi financera actual ha reduït la capacitat d’Occident d’emprendre un diàleg més constructiu amb la resta del món, sobre la gestió dels efectes de la mundialització i l’escalfament del planeta, mentre que el boom econòmic extraordinari de l’Àsia posa nous desafiaments sense precedent.

Els augments espectaculars dels preus de l’energia i els productes alimentaris vénen a agreujar els efectes de la crisi financera i són de molt mal auguri. És significatiu que els fons especulatius hagin contribuït a l’alça de preus dels productes alimentaris bàsics. Els ciutadans dels països pobres seran els més afectats. Ens arrisquem de trobar-nos front una misèria sense precedents, a una proliferació d’Estats en fallida, a fluxos migratoris més importants i a més conflictes armats.

Alguns diuen alt i fort que Europa compta “amb economies sòlides”, amb un millor control financer i una millor reglamentació que els Estats Units. Es podria dir que en part és així. Però no oblidem pas els problemes creixents en els mercats immobiliaris en el Regne Unit, a Espanya i a Irlanda. Pensem igualment en el nacionalisme econòmic i el populisme, que tenen ambdós el vent de popa.

Els responsables europeus, tant a nivell de la Unió com a nivell nacional, han d’aportar una resposta ferma a l’actual crisi financera. Tenim necessitat de pragmatisme, d’obertura d’esperit i de cooperació en la recerca d’objectius comuns.

Europa ha d’estudiar aquestes evolucions i identificar les conseqüències previsibles en el curt i llarg termini a fi d’elaborar proposicions a la comunitat internacional que permetin de fer front els efectes i les causes profundes d’aquesta crisi.

És el moment de crear un comitè de crisi europea que aplegui representants polítics d’alt nivell, antic caps d’Estat i de govern o ministres de finances així com economistes de renom i experts financers de tots els continents. Aquest comitè ha de tenir com a tasca:

-Procedir a una anàlisi detallada de la crisi financera en el context més ample que hem intentat descriure més amunt;
-Identificar i avaluar els riscos socioeconòmics que comporta la crisi financera per l’economia real, en particular per Europa;
-Proposar una sèrie de mesures al Consell de la UE per tal d’evitar o limitar aquests riscos;
-Presentar al Consell de Ministres, als Estat membres del Consell de Seguretat de l’ONU, al director general del FMI i a totes les autoritats i instàncies implicades una sèrie de proposicions per tal d’eliminar els efectes de la crisi i preparar una conferència mundial per tal de repensar les regles de les finances internacionals i la governança per que fa als temes econòmics mundials.

Al 2000, ens varem posar d’acord per fer de la Unió Europea la regió més competitiva del món. Aquesta ambició va ser reiterada el 2005. Hem de garantir que la competitivitat de Europa sigui mantinguda i no minada pels mercats financers. Hem d’actuar sens tardança: pels nostres ciutadans, per més inversions, pel creixement econòmic, per la justícia social, per les oportunitats d’ocupació, i en definitiva per un millor futur per tots els europeus

Jacques Delors, Jacques Santer, Helmut Schmith, Massimo d’Alema, Lionel Jospin, Pavvo Liponnen, Goran persson, Poul Rasmussen, Michel Rocard, Daniel Daianu, Hans Eicher, Par Nuder, Ruairi Quinn, Otto Graf Lambsdorff.

Le Monde, 22-05-08.