"Estamos ante una crisis financiera internacional sin precedentes y en un contexto macroeconómico muy debilitado. Es cierto que nuestro sistema bancario ha caminado en la dirección correcta, reforzando sus mecanismos de control y gestión de riesgos, su rentabilidad, su eficiencia y su solvencia. Esto le aporta una sólida posición de partida pero no podemos permitirnos ni ser ingenuos ni triunfalistas: el sector bancario español tiene importantes retos por delante que afectarán a su capacidad de generación de beneficios en los próximos trimestres."
Cal seguir amb atenció les intervencions públiques del Governador del Banc d’Espanya, Miguel Angel Fernández Ordóñez. No és difícil, estan totes elles penjades a la web de la Institució.
La darrera, que vull ressenyar, la va fer fa vuit dies en un acte de celebració dels 50 anys d’ESADE: “Reptes del sistema bancari espanyol davant la crisis global”. Acte rellevant , auditori informat.
Molt ben estructurada.
Què ha passat en el sistema financer internacional, i quines en són les causes? Temes, tots dos, a hores d’ara ben coneguts que no cal repetir la seva exposició.
Per què se’n ha lliurat el sistema financer espanyol? La clau de l’explicació està en l’absència en les nostres entitats del que s’ha conegut com una situació caracteritzada per:
“on the right side there’s nothing left, and
on the left side there’s nothing right.”
referida als balanços de les entitats financeres que han portat al sistema a aquesta ensopegada.
Ara, bé. Què passarà d’ara en endavant al sistema financer espanyol?
La crisi financera internacional i la dèbil conjuntura macroeconòmica tindran un impacte en les comptes de resultats de les entitats en forma d’un increment del cost de la financiació, les despeses, i en una baixada del volum d’activitat el que generarà menys ingressos.
El que s’ha de fer per aguantar els sistema financer ja està fet, tant a nivell internacional com nacional per les autoritats monetàries i pels governs: assegurar la liquiditat del sistema, abaixar els tipus d’interès, recapitalitzar si cal les entitats “tocades”, avalar les seves emissions, comprar-li actius, reforçar la confiança dels estalviadors. Per part de les entitats financeres cal que controlin els seus costos i que reforcin la seva base de capital. Les conseqüències d’aquestes actuacions privades són obvies, però han de ser les pròpies entitats les que les adoptin segons els seus interessos i circumstàncies.
El més important ara és l’apuntalament de l’economia real, la productiva, que es veurà seriosament afectada per la situació del sistema financer. En aquest sentit les receptes de MAFO no són pas noves: reformes estructurals i liberalitzacions de sectors constrenyits. Però aquesta és una altra batalla que mereix una altra mena de reflexions probablement més polèmiques, per exemple: Creixement altra vegada però a costa de què?
Mataró, 6 de novembre.
Cal seguir amb atenció les intervencions públiques del Governador del Banc d’Espanya, Miguel Angel Fernández Ordóñez. No és difícil, estan totes elles penjades a la web de la Institució.
La darrera, que vull ressenyar, la va fer fa vuit dies en un acte de celebració dels 50 anys d’ESADE: “Reptes del sistema bancari espanyol davant la crisis global”. Acte rellevant , auditori informat.
Molt ben estructurada.
Què ha passat en el sistema financer internacional, i quines en són les causes? Temes, tots dos, a hores d’ara ben coneguts que no cal repetir la seva exposició.
Per què se’n ha lliurat el sistema financer espanyol? La clau de l’explicació està en l’absència en les nostres entitats del que s’ha conegut com una situació caracteritzada per:
“on the right side there’s nothing left, and
on the left side there’s nothing right.”
referida als balanços de les entitats financeres que han portat al sistema a aquesta ensopegada.
Ara, bé. Què passarà d’ara en endavant al sistema financer espanyol?
La crisi financera internacional i la dèbil conjuntura macroeconòmica tindran un impacte en les comptes de resultats de les entitats en forma d’un increment del cost de la financiació, les despeses, i en una baixada del volum d’activitat el que generarà menys ingressos.
El que s’ha de fer per aguantar els sistema financer ja està fet, tant a nivell internacional com nacional per les autoritats monetàries i pels governs: assegurar la liquiditat del sistema, abaixar els tipus d’interès, recapitalitzar si cal les entitats “tocades”, avalar les seves emissions, comprar-li actius, reforçar la confiança dels estalviadors. Per part de les entitats financeres cal que controlin els seus costos i que reforcin la seva base de capital. Les conseqüències d’aquestes actuacions privades són obvies, però han de ser les pròpies entitats les que les adoptin segons els seus interessos i circumstàncies.
El més important ara és l’apuntalament de l’economia real, la productiva, que es veurà seriosament afectada per la situació del sistema financer. En aquest sentit les receptes de MAFO no són pas noves: reformes estructurals i liberalitzacions de sectors constrenyits. Però aquesta és una altra batalla que mereix una altra mena de reflexions probablement més polèmiques, per exemple: Creixement altra vegada però a costa de què?
Mataró, 6 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada