Més de cent kilòmetres per la planúria centre europea en carreteres, amb algun tros en molt mal estat, i de cop baixes cap un sot on conflueixen dos rius de la conca del Elba on hi ha l’estació balneària de Karlovy Vary. Estem en una zona que ha passat de mans en el decurs de la història i la localitat, per la seva reputació termal, ha tingut, i sembla que té encara, una cert renom internacional.
El xofer del taxi que hem llogat ens deixa al centre davant d’un dels poc edificis moderns de la localitat que fa d’oficina de recepció i d’informació. Fred i buit, suposo que fet a l’època comunista, mostra al final un sortidor d’aigua termal que s’enlaira fins a 12 metres deixant rastres de restes minerals de colors grocs i ocres, amb algunes fileres de butaques per reposar i algunes parades de records més kitsch encara que el que es veuen a Praga. Evidentment no hi poden faltar el urinaris, aquí i repartits per la ciutat, ja que els estadants -que prenen aigua tota l’estona- cal que tinguin llocs nets i endreçats (8 corones txeques per cada ús) per anar alleugerint la bufeta.
El xofer del taxi que hem llogat ens deixa al centre davant d’un dels poc edificis moderns de la localitat que fa d’oficina de recepció i d’informació. Fred i buit, suposo que fet a l’època comunista, mostra al final un sortidor d’aigua termal que s’enlaira fins a 12 metres deixant rastres de restes minerals de colors grocs i ocres, amb algunes fileres de butaques per reposar i algunes parades de records més kitsch encara que el que es veuen a Praga. Evidentment no hi poden faltar el urinaris, aquí i repartits per la ciutat, ja que els estadants -que prenen aigua tota l’estona- cal que tinguin llocs nets i endreçats (8 corones txeques per cada ús) per anar alleugerint la bufeta.
La població és gran, resseguint les ribes dels rius. Plena d’hotels –alguns semblen molt grans- de la seva època gloriosa, de cent anys enrere. Moltes botigues de productes de luxe, això de prendre les aigües és de rics. Gent deambulant amb uns arcaics gots de porcellana que van fent petits xarrups. Anuncis d’activitats musicals, alguns turistes com nosaltres i poca cosa més. És diumenge i l’activitat està somorta. Clar que estem al novembre, el dia és fred, gris i plujós i no convida gaire a passejar. L’ambient és decadent, segurament per l’estil de les construccions, encara que ni està desendreçat ni abandonat i es veu força ben mantingut. Al bell mig de la ciutat, el complex modern on hi fan el festival de cinema, ja lleig de per si mateix, està acompanyat d’una torre immensa que desdiu tot l’escenari de pel·lícula d’època. S’ho podien haver estalviat. Malgrat que al seu darrera s’entreveuen unes construccions noves més adaptades a les pendents del terrenys que no estan malament.
Després de dinar tornem a enfilar-nos al taxi de retorn a la capital, Praga, i al poc ja s’enfosqueix i cau la nit.
Mataró, 23 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada