Aquesta any, a diferència d’altres anteriors, he escrit poc sobre el procés d’aprovació del Pressupost de l’Estat per l’any que ve. L’especialització que tenim els diputats/es en les tasques parlamentaries em va portar a ser encarregat d’altres temes, dels que lògicament m’he d’ocupar, i ni tant sols pertanyo a la Comissió de Pressupostos com en el mandat anterior. Això comporta que vegi el procés de lluny, malgrat que com és lògic, tant per la feina en general com per aquest tema concret donada la seva importància, no m’hagi de ser aliè.
Avui hem acabat la discussió en el Ple de les esmenes parcials i el text ha quedat vist per ser traslladat al Senat amb els 177 vots de recolzament que ha aconseguit el Govern. Veurem si allà hi haurà vetos o no, i si el tràmit s’escurarà, o farà la seva tramitació normalment.
He tingut la sensació, des de fora, que enguany –donades les circumstàncies econòmiques que estem travessant- surava en el debat la impressió que era una tramitació necessària (cal tenir un, algun, pressupost) però que ja veurem com s’acabaran executant les seves propostes i les seves magnituds en el decurs de la seva execució segons com vagin desenvolupant-se els esdeveniments que a hores d’ara continuen completament oberts i són molt incerts.
El PP, i altres grups parlamentaris que no l’han votat a favor, ha furgat en l’idea que el pressupost començat a elaborar el juliol passat no té en compte el què està passant, però les receptes que proposen pel moment actual no són pas les que s’estan preconitzant arreu del món. Ara no és el moment de polítiques restrictives, sinó d’intentar com sigui tornar a fer girar la màquina. La lluita contra l’atur passa no pas per menys protagonisme públic, sinó per més. I confesso, que no m’agraden gaire les crides a l’austeritat, que s’identifiquen en general amb fer menys despesa, quan el que convé és mantenir-la amb la màxima eficàcia possible per atendre les necessitats actuals. La frase final d’en Montoro que l’increment de l’atur que pot haver-hi serà responsabilitat del Govern és expressiva d’aquest pensament i de la forma que creuen que cal fer la política. Com amb altres temes que van marcar la legislatura passada, irresponsablement, con tal d’aconseguir l’objectiu de tornar a guanyar com sigui.
La resposta d’en Paco Marugán, per compte del GPS, ha estat la defensa de la proposta oberta a les variacions que comporti l’evolució de la conjuntura que segurament pot anar a pitjor, però deixant ben clar que la crisi no és deguda ni generada exclusivament ni principalment per l’economia espanyola.
Per tant, el pressupost és una eina més que cal no sacralitzar en la situació actual. No estem en les crisis dels anys vuitanta ni en la post olímpica del 92. Probablement estem en la primera crisi global de la que ningú no sap pas massa com sortir-se’n i que calen mesures pragmàtiques i imaginatives per sobre les convencionals.
Madrid, 12 de novembre.
Avui hem acabat la discussió en el Ple de les esmenes parcials i el text ha quedat vist per ser traslladat al Senat amb els 177 vots de recolzament que ha aconseguit el Govern. Veurem si allà hi haurà vetos o no, i si el tràmit s’escurarà, o farà la seva tramitació normalment.
He tingut la sensació, des de fora, que enguany –donades les circumstàncies econòmiques que estem travessant- surava en el debat la impressió que era una tramitació necessària (cal tenir un, algun, pressupost) però que ja veurem com s’acabaran executant les seves propostes i les seves magnituds en el decurs de la seva execució segons com vagin desenvolupant-se els esdeveniments que a hores d’ara continuen completament oberts i són molt incerts.
El PP, i altres grups parlamentaris que no l’han votat a favor, ha furgat en l’idea que el pressupost començat a elaborar el juliol passat no té en compte el què està passant, però les receptes que proposen pel moment actual no són pas les que s’estan preconitzant arreu del món. Ara no és el moment de polítiques restrictives, sinó d’intentar com sigui tornar a fer girar la màquina. La lluita contra l’atur passa no pas per menys protagonisme públic, sinó per més. I confesso, que no m’agraden gaire les crides a l’austeritat, que s’identifiquen en general amb fer menys despesa, quan el que convé és mantenir-la amb la màxima eficàcia possible per atendre les necessitats actuals. La frase final d’en Montoro que l’increment de l’atur que pot haver-hi serà responsabilitat del Govern és expressiva d’aquest pensament i de la forma que creuen que cal fer la política. Com amb altres temes que van marcar la legislatura passada, irresponsablement, con tal d’aconseguir l’objectiu de tornar a guanyar com sigui.
La resposta d’en Paco Marugán, per compte del GPS, ha estat la defensa de la proposta oberta a les variacions que comporti l’evolució de la conjuntura que segurament pot anar a pitjor, però deixant ben clar que la crisi no és deguda ni generada exclusivament ni principalment per l’economia espanyola.
Per tant, el pressupost és una eina més que cal no sacralitzar en la situació actual. No estem en les crisis dels anys vuitanta ni en la post olímpica del 92. Probablement estem en la primera crisi global de la que ningú no sap pas massa com sortir-se’n i que calen mesures pragmàtiques i imaginatives per sobre les convencionals.
Madrid, 12 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada