Aquest darrers temps amb la “crisi”, hem sentit dir que estàvem vivint per sobre de les nostres possibilitats. No sé si és una afirmació gaire exacte. És gràfica, sí, però no sé si és exacte. Potser és millor dir que vivíem molt alegrement. Alguns més que d’altres, també val dir-ho. Penso que no és el mateix una afirmació que l’altre.
Viure per sobre les possibilitats vol dir que es gasta més del que s’ingressa (i en els ingressos hi ha els financers) Les dades dels darrers temps no corroboren que això passés. La taxa d’estalvi de les famílies era alta –entorn el 20%- i la taxa de morositat molt baixa, quasi irrellevant. Es pagava el que es devia.
Viure alegrement vol dir que es reflexiona poc sobre la situació que un travessa i no s’és prou prudent per pensar que aquesta situació sigui artificial i/o transitòria, o al revés. Les rendes que proporcionaven determinades activitats econòmiques, en concret l’immobiliari i el financer, permetien als que les gaudien moltes “alegries”. Però se les podien permetre i complir els compromisos que adquirien. A curt termini, cap problema. Mentre els “motors” de l’economia continuessin funcionant... Clar que hi havia veus que alertaven de possibles perills, però tot era gasolina per la màquina. ¡Más madera!
I de cop, el motor s’encasta i ve pujada. Aquells que anaven alegrement llançats deixen de tenir els ingressos que els possibilitaven viure com ho feien i llavors passen a quedar per sota de les seves possibilitats. Ara sí que tindran que ajustar-se a la seva nova situació. Per la seva imprevisió, o per la seva insensatesa.
Cada generació ha de patir la seva pròpia patacada. Cada generació ha de trobar els seus propis límits.
Viure per sobre les possibilitats vol dir que es gasta més del que s’ingressa (i en els ingressos hi ha els financers) Les dades dels darrers temps no corroboren que això passés. La taxa d’estalvi de les famílies era alta –entorn el 20%- i la taxa de morositat molt baixa, quasi irrellevant. Es pagava el que es devia.
Viure alegrement vol dir que es reflexiona poc sobre la situació que un travessa i no s’és prou prudent per pensar que aquesta situació sigui artificial i/o transitòria, o al revés. Les rendes que proporcionaven determinades activitats econòmiques, en concret l’immobiliari i el financer, permetien als que les gaudien moltes “alegries”. Però se les podien permetre i complir els compromisos que adquirien. A curt termini, cap problema. Mentre els “motors” de l’economia continuessin funcionant... Clar que hi havia veus que alertaven de possibles perills, però tot era gasolina per la màquina. ¡Más madera!
I de cop, el motor s’encasta i ve pujada. Aquells que anaven alegrement llançats deixen de tenir els ingressos que els possibilitaven viure com ho feien i llavors passen a quedar per sota de les seves possibilitats. Ara sí que tindran que ajustar-se a la seva nova situació. Per la seva imprevisió, o per la seva insensatesa.
Cada generació ha de patir la seva pròpia patacada. Cada generació ha de trobar els seus propis límits.
Madrid, 25 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada