Cal repassar i repensar la situació de la correlació de forces al Congrés dels Diputats. Al Senat ja era difícil des de començaments de la legislatura.
Els socialistes tenim 169 escons. El segon grup parlamentari, l’única alternativa de Govern possible, el PP, en té 153 (en va perdre un pels seus embolics amb l’UPN). Ara, tampoc tenim amics amb el tercer grup (10 diputats/es) i el quart (6 diputats) ja que els socialistes som els responsables d’haver-los foragitat dels Governs autonòmics, tant a CiU com –sembla quasi bé segur- al PNB, que ambdós havien detingut durant molts anys, fins al punt de confondre’s i ser identificats amb la pròpia institució d’autogovern. Fora del Govern fa fred i és fosc. La suma dels tres grups és de 169 vots. Empat.
Estem empatats. Sí, ells tenen diferències entre sí en la concepció “nacional”, però no tantes, o no gaires, en termes de concepció socioeconòmica. El tema polític principal, ara, és la crisi econòmica i el què fer per sortir-ne
Què queda a la Cambra? Amb tots els respectes: Un “poti-poti”, una “macedònia”, una “sopa de lletres”, un “batiburrillo”, una impossible “melange” de diputats i diputades expressió d’opinions legítimes i realment existents a la societat espanyola però minoritàries, divergents ideològicament i disperses geogràficament.
Tres independentistes catalans, dos nacionalistes gallecs, dos regionalistes canaris, un controlat altra vegada pels comunistes, un eco socialista, una navarresa - basquista, una rebotada espanyolista, i un foralista navarrès de dretes. 12 diputats/es i 8 opcions polítiques. Assolir majories i més, aliances estables, amb aquests restes és molt complicat.
Bé, desprès d’aquest repàs, la inestabilitat està assegurada. No ha d’estranyar gens que la travessia que ens queda del recorregut del viatge es presenta difícil, molt difícil, sense descartar que potser no arribem a complir tota la singladura.
Veurem. En política, i més avui, uns mesos són una eternitat. Segur que tornarem a fer consideracions sobre el tema.
Els socialistes tenim 169 escons. El segon grup parlamentari, l’única alternativa de Govern possible, el PP, en té 153 (en va perdre un pels seus embolics amb l’UPN). Ara, tampoc tenim amics amb el tercer grup (10 diputats/es) i el quart (6 diputats) ja que els socialistes som els responsables d’haver-los foragitat dels Governs autonòmics, tant a CiU com –sembla quasi bé segur- al PNB, que ambdós havien detingut durant molts anys, fins al punt de confondre’s i ser identificats amb la pròpia institució d’autogovern. Fora del Govern fa fred i és fosc. La suma dels tres grups és de 169 vots. Empat.
Estem empatats. Sí, ells tenen diferències entre sí en la concepció “nacional”, però no tantes, o no gaires, en termes de concepció socioeconòmica. El tema polític principal, ara, és la crisi econòmica i el què fer per sortir-ne
Què queda a la Cambra? Amb tots els respectes: Un “poti-poti”, una “macedònia”, una “sopa de lletres”, un “batiburrillo”, una impossible “melange” de diputats i diputades expressió d’opinions legítimes i realment existents a la societat espanyola però minoritàries, divergents ideològicament i disperses geogràficament.
Tres independentistes catalans, dos nacionalistes gallecs, dos regionalistes canaris, un controlat altra vegada pels comunistes, un eco socialista, una navarresa - basquista, una rebotada espanyolista, i un foralista navarrès de dretes. 12 diputats/es i 8 opcions polítiques. Assolir majories i més, aliances estables, amb aquests restes és molt complicat.
Bé, desprès d’aquest repàs, la inestabilitat està assegurada. No ha d’estranyar gens que la travessia que ens queda del recorregut del viatge es presenta difícil, molt difícil, sense descartar que potser no arribem a complir tota la singladura.
Veurem. En política, i més avui, uns mesos són una eternitat. Segur que tornarem a fer consideracions sobre el tema.
(Joan Miró. L'hort i l'ase. 1918)
Mataró, 22 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada