En les hores que s’escolen de l’any que ara s’acaba vull apuntar algunes entrades que tenia previstes per desenvolupar. El millor és cremar-les per començar l’any que ve amb foc nou, encara que algunes retornaran inexorablement ja que no hi ha fronteres que separin les convencions que ens hem dotat per contar el nostre pas per la vida.
1, Volia referir-me als comiats d’alguns diputats al Congrés que van fer la darrera setmana de sessions tot aprofitant que tenien l’ús de la paraula. Generalment són dels grups petits que tenen molt de joc a la tribuna. Els dels dos grans grups tenen menys oportunitats per expressar-se, llevat de les figures. Així el canari Mardones s’acomiadava de la Cambra desprès de vint-i-cinc anys i més de 4.500 intervencions. La Begoña Lasagabaster, una de les “chicas bascas”, se’n torna a casa. Ens diu adéu el que crec que era el darrer diputat marxista-leninista que hi havia, en Paco Rodríguez del BNG, encara que ell és més concretament de la UPG, i també el inefable Labordeta que ens explicà en privat que es retira a Altafulla, "ahora seré catalán", en diu. Penjo del Flickr la foto que tinc amb ell una vegada que va venir a cantar a Mataró ja fa trenta anys. També plega en Pere Grau, bon jan, lleidatà de CiU, emocionat. Ànims, Pere!, i la Rosa Bonàs d'ERC (germana d’en Vicenç) que ens ha presidit a la Comissió de Medi Ambient que se’n va a fer de tinent d’Alcalde a Santa Perpètua, aquí al costat. Tothom va tenir bones paraules pel President Marín (quan ja era mort el combregaren), i en els grups grans la pregunta: ¿Tú continuaràs, no? I cares per tots els gustos. Guardaré molt bon record del company Ricard Torres, excel·lent portaveu a la Comissió d’Economia, que ha treballat de valent i el trobaran a faltar, però que les lluites valencianes el sacrifiquen.
2. L’arquebisbe de Barcelona es queixa dels Pastorets que van fer al Polònia. Home, té raó!. Mira que treure l’Acebes fent de Mare de Déu! Però més enllà de la polèmica, que m’interessa relativament poc, el que em fa gràcia son les reaccions que produeix aquest retret. Que si els Pastorets són transgressors per ells mateixos, que si és teatre popular, i coses pel estil. No sé, la meva visió d’aquest espectacle segurament ve mediatitzada pel que conec i he assumit dels de casa meva. “Els Pastorets de Mataró”, patrimoni cultural de la ciutat des de l’any 1981. Sempre he cregut que és un espectacle religiós. Els àngels i els dimonis, el Bé i el Mal, el cel i l’infern, el fill pròdig, el cicle del Nen Jesús: el casament de Maria, l’Anunciació, el bon Josep, l’anada a Betlem, el naixement a l’establia, la Nunciata, l’adoració dels pastors i els Mags, i el triomf sobre el dimoni: Satanàs, genolls en terra!! a l’apoteosi final. I entre mig, en Jonàs i en Matatíes farcint l’obra com a complement graciós per ajudar a empassar millor el missatge, al estil de les sarsueles. Sí, ja sé que què deuen entendre els infants d’avui que de la Història Sagrada no en saben res. Si, ja sé que els dos pastors sempre hi posen “butifarres” d’actualitat i collita pròpia Si, ja sé que ha estat el bressol d’actors i actrius. Jo també hi vaig sortir, com tants d’altres, fent de pastor mut o al cor: “Pastorets amb alegria correm tots cap a Betlem...”, encara la canto cada any per Nadal. Però es fa a la Sala Cabanyes del Cercle Catòlic d’obrers de Sant Josep de Calasanz que forma part d’una construcció ideològica de començaments del segle XX. En fi, no sé si un ínclit i conegut marxista-leninista encara en fa de tramoista i si el director del muntatge és tan descregut (penso que no) com ho va ser el de no fa pas gaire. És la modernitat que tot ho disfressa i que tot ho aprofita oblidant-se del seu sentit originari.
3. Darrera manifestació de l’any (i espero que també de la temporada, abans de les eleccions) de la dreta a Madrid en defensa de la família tradicional. Però, quins collons té aquest bisbe de València proclamant “la dissolució de la democràcia si continua el laïcisme radical”. El que em revolta no és la seva història i que es manifestin, tothom té dret a expressar les seves idees. El que m’emprenya és que un alt càrrec d’una organització teocràtica (L’església catòlica romana) i Príncep d’una potència autocràtica (L’Estat del Vaticà) pretengui donar-nos lliçons de democràcia. S’ha acabat, ho entenen? S’ha acabat! Amb tot el respecte tant per les seves idees com per la nostra tradició cultural, fins hi tot pels orígens polítics de molts de nosaltres. Vostès són ben lliures de defensar i lluitar per les seves idees, però no per imposar-nos-les als que no som de la seva organització. Millor que pensin quines perspectives tenen. Ja hi ha més casaments civils que religiosos i pel camí que anem hi deu haver més rejuntats (que es deia abans) que casats.
4. Si el mestre Galbraith aixequés el cap podria incorporar un nou capítol a la seva “Breve historia de la euforia financiera”. El boom de l’economia de la construcció residencial a Espanya s’ha acabat. Els mitjans en van plens. Empreses que tanquen, que s’arrosseguen amb dificultats, gran patrons(?) del pelotazo que han de desaparèixer, perspectives que els bancs i les caixes tornin a disposar de un volum important d’actius immobiliaris: de terrenys, d’habitatges,de promocions en marxa,... que hauran d’intentar realitzar per recuperar les alegres disposicions que van permetre. Tant d’esprémer el mercat ajudats pel sistema financer: interessos baixos, terminis més llargs i oferint cada vegada menys (en lloc de pisos, caus) a preus cada vegada més alts ha acabar eixugant la mamella. S’ha exhaurit la possible demanda solvent. Apa! Com sempre, ara que siguin les administracions que afrontin el problema. Com diu el diari d’ahir: “Porque, a fin de cuentas, los activos inmobiliarios no valen lo que se pide por ellos, sino lo que alguien está dispuesto a pagar.”
5. Andrea Camilleri, sorprenent. “Las ovejas y el pastor” Ed. Destino. Barcelona-2007. La darrera obra, crec, del sicilià que ha arribat a les llibreries. No es tracta de cap nou Montalbano, ni de cap historia de carabinieri de la seva terra. Partint del descobriment que fa d’una carta que l’abadessa del monestir benedictí de Palma de Montechiaro escriu al bisbe d’Agrigento, Giovanni Battista Peruzzo, l’any 1956, té coneixement d’un fet d’onze anys abans en que en paraules de l’abadessa: “Cuando S.E. recibió aquel fusilazo y estaba a punto de morir, esta comunidad ofreció la vida de diez monjas para salvar la vida del pastor. El Señor aceptó la ofrenda y el cambio: diez monjas, las más jóvenes, dejaron la vida para prolongar la de su bien amado pastor”. El tema dona per molt des del punt de vista del fet en si. El sacrifici, suïcidi(?), a un Ser superior que disposa de les vides, per tal que en mantingui una d’especialment rellevant. Però el que vull remarcar d’aquesta obra de Camilleri, d’altra banda força breu, és l’explicació detallada del context que pot ajudar en entendre el fet. No donant-lo per sabut amb quatre tòpics coneguts: la superstició, la ignorància, la alienació,... sinó explicant com es forma, quan i perquè el convent, qui era i què pensava el bisbe, com sorgeix el lloc dels fets, com era l’ambient polític i social en que va passar l’acció. Tot això amanit amb la presència del Príncep de Lampedusa, el del Gatopardo.
6. Descans. Aquesta és l’entrada 701.
1, Volia referir-me als comiats d’alguns diputats al Congrés que van fer la darrera setmana de sessions tot aprofitant que tenien l’ús de la paraula. Generalment són dels grups petits que tenen molt de joc a la tribuna. Els dels dos grans grups tenen menys oportunitats per expressar-se, llevat de les figures. Així el canari Mardones s’acomiadava de la Cambra desprès de vint-i-cinc anys i més de 4.500 intervencions. La Begoña Lasagabaster, una de les “chicas bascas”, se’n torna a casa. Ens diu adéu el que crec que era el darrer diputat marxista-leninista que hi havia, en Paco Rodríguez del BNG, encara que ell és més concretament de la UPG, i també el inefable Labordeta que ens explicà en privat que es retira a Altafulla, "ahora seré catalán", en diu. Penjo del Flickr la foto que tinc amb ell una vegada que va venir a cantar a Mataró ja fa trenta anys. També plega en Pere Grau, bon jan, lleidatà de CiU, emocionat. Ànims, Pere!, i la Rosa Bonàs d'ERC (germana d’en Vicenç) que ens ha presidit a la Comissió de Medi Ambient que se’n va a fer de tinent d’Alcalde a Santa Perpètua, aquí al costat. Tothom va tenir bones paraules pel President Marín (quan ja era mort el combregaren), i en els grups grans la pregunta: ¿Tú continuaràs, no? I cares per tots els gustos. Guardaré molt bon record del company Ricard Torres, excel·lent portaveu a la Comissió d’Economia, que ha treballat de valent i el trobaran a faltar, però que les lluites valencianes el sacrifiquen.
2. L’arquebisbe de Barcelona es queixa dels Pastorets que van fer al Polònia. Home, té raó!. Mira que treure l’Acebes fent de Mare de Déu! Però més enllà de la polèmica, que m’interessa relativament poc, el que em fa gràcia son les reaccions que produeix aquest retret. Que si els Pastorets són transgressors per ells mateixos, que si és teatre popular, i coses pel estil. No sé, la meva visió d’aquest espectacle segurament ve mediatitzada pel que conec i he assumit dels de casa meva. “Els Pastorets de Mataró”, patrimoni cultural de la ciutat des de l’any 1981. Sempre he cregut que és un espectacle religiós. Els àngels i els dimonis, el Bé i el Mal, el cel i l’infern, el fill pròdig, el cicle del Nen Jesús: el casament de Maria, l’Anunciació, el bon Josep, l’anada a Betlem, el naixement a l’establia, la Nunciata, l’adoració dels pastors i els Mags, i el triomf sobre el dimoni: Satanàs, genolls en terra!! a l’apoteosi final. I entre mig, en Jonàs i en Matatíes farcint l’obra com a complement graciós per ajudar a empassar millor el missatge, al estil de les sarsueles. Sí, ja sé que què deuen entendre els infants d’avui que de la Història Sagrada no en saben res. Si, ja sé que els dos pastors sempre hi posen “butifarres” d’actualitat i collita pròpia Si, ja sé que ha estat el bressol d’actors i actrius. Jo també hi vaig sortir, com tants d’altres, fent de pastor mut o al cor: “Pastorets amb alegria correm tots cap a Betlem...”, encara la canto cada any per Nadal. Però es fa a la Sala Cabanyes del Cercle Catòlic d’obrers de Sant Josep de Calasanz que forma part d’una construcció ideològica de començaments del segle XX. En fi, no sé si un ínclit i conegut marxista-leninista encara en fa de tramoista i si el director del muntatge és tan descregut (penso que no) com ho va ser el de no fa pas gaire. És la modernitat que tot ho disfressa i que tot ho aprofita oblidant-se del seu sentit originari.
3. Darrera manifestació de l’any (i espero que també de la temporada, abans de les eleccions) de la dreta a Madrid en defensa de la família tradicional. Però, quins collons té aquest bisbe de València proclamant “la dissolució de la democràcia si continua el laïcisme radical”. El que em revolta no és la seva història i que es manifestin, tothom té dret a expressar les seves idees. El que m’emprenya és que un alt càrrec d’una organització teocràtica (L’església catòlica romana) i Príncep d’una potència autocràtica (L’Estat del Vaticà) pretengui donar-nos lliçons de democràcia. S’ha acabat, ho entenen? S’ha acabat! Amb tot el respecte tant per les seves idees com per la nostra tradició cultural, fins hi tot pels orígens polítics de molts de nosaltres. Vostès són ben lliures de defensar i lluitar per les seves idees, però no per imposar-nos-les als que no som de la seva organització. Millor que pensin quines perspectives tenen. Ja hi ha més casaments civils que religiosos i pel camí que anem hi deu haver més rejuntats (que es deia abans) que casats.
4. Si el mestre Galbraith aixequés el cap podria incorporar un nou capítol a la seva “Breve historia de la euforia financiera”. El boom de l’economia de la construcció residencial a Espanya s’ha acabat. Els mitjans en van plens. Empreses que tanquen, que s’arrosseguen amb dificultats, gran patrons(?) del pelotazo que han de desaparèixer, perspectives que els bancs i les caixes tornin a disposar de un volum important d’actius immobiliaris: de terrenys, d’habitatges,de promocions en marxa,... que hauran d’intentar realitzar per recuperar les alegres disposicions que van permetre. Tant d’esprémer el mercat ajudats pel sistema financer: interessos baixos, terminis més llargs i oferint cada vegada menys (en lloc de pisos, caus) a preus cada vegada més alts ha acabar eixugant la mamella. S’ha exhaurit la possible demanda solvent. Apa! Com sempre, ara que siguin les administracions que afrontin el problema. Com diu el diari d’ahir: “Porque, a fin de cuentas, los activos inmobiliarios no valen lo que se pide por ellos, sino lo que alguien está dispuesto a pagar.”
5. Andrea Camilleri, sorprenent. “Las ovejas y el pastor” Ed. Destino. Barcelona-2007. La darrera obra, crec, del sicilià que ha arribat a les llibreries. No es tracta de cap nou Montalbano, ni de cap historia de carabinieri de la seva terra. Partint del descobriment que fa d’una carta que l’abadessa del monestir benedictí de Palma de Montechiaro escriu al bisbe d’Agrigento, Giovanni Battista Peruzzo, l’any 1956, té coneixement d’un fet d’onze anys abans en que en paraules de l’abadessa: “Cuando S.E. recibió aquel fusilazo y estaba a punto de morir, esta comunidad ofreció la vida de diez monjas para salvar la vida del pastor. El Señor aceptó la ofrenda y el cambio: diez monjas, las más jóvenes, dejaron la vida para prolongar la de su bien amado pastor”. El tema dona per molt des del punt de vista del fet en si. El sacrifici, suïcidi(?), a un Ser superior que disposa de les vides, per tal que en mantingui una d’especialment rellevant. Però el que vull remarcar d’aquesta obra de Camilleri, d’altra banda força breu, és l’explicació detallada del context que pot ajudar en entendre el fet. No donant-lo per sabut amb quatre tòpics coneguts: la superstició, la ignorància, la alienació,... sinó explicant com es forma, quan i perquè el convent, qui era i què pensava el bisbe, com sorgeix el lloc dels fets, com era l’ambient polític i social en que va passar l’acció. Tot això amanit amb la presència del Príncep de Lampedusa, el del Gatopardo.
6. Descans. Aquesta és l’entrada 701.
De la sèrie “Una poesia visual” del fotògraf indonesi Rarindra Prakarsa. De les que ja n’havia seleccionat alguna altra.
Bon any 2008!.
Mataró, 31 de desembre.
2 comentaris:
Feliç 2008!!
Et recomano aquest video una vegada més referent a la crisi del "totxo":
http://www.youtube.com/watch?v=TdxmuTh313o
Publica un comentari a l'entrada