Efecte, i efecte i causa.

Les darreres dades conegudes de matriculacions mensuals de turismes criden l’atenció per la sèrie continuada dels mesos, a partir de l’agost de l’any passat, que ja no recuperen els sis dígits i porten als acumulats (de la forma que es vulguin considerar) a una brutal davallada.

Les dades elaborades extretes de la pàgina d’ANFAC permeten analitzar l’evolució del què està passant.

(1) acumulat darrers 12 mesos
(2) estimació a partir del promig dels darrers nou mesos (des d’agost’08).

Les matriculacions del 2004 al 2007 es varen mantenir al voltant del 1,6 milions anuals, que el temps ens dirà si és o no el sostre d’aquest mercat. El març/abril del 2008 comença una davallada que pot situar les matriculacions enguany en 0,8 milions, la meitat que ara fa cinc anys!, que el temps també ens dirà si és el terra d’aquest mercat.

TAM (taxa anual mòbil): índex del acumulat dels últims dotze mesos.

Les causes no són pas massa difícils d’escatir. La restricció del crèdit qüestiona el funcionament d’aquest mercat (del cantó dels compradors, poc estalvi propi i molt finançament aliè). L’evident termòmetre que representa respecte l’activitat econòmica en general (el Director General d’una entitat financera em corroborava la correlació entre la totxana i el tot terreny). L’aparador que ha representat el cotxe de la disbauxa consumista en la que vivíem (que amb el cap fred i la butxaca buida es pondera més adequadament). En fi, tot molt conegut.

Les conseqüències, per molt que els treballadors del sector no en siguin responsables de les causes però que fins ara els han permès tenir feina, són de calaix. Caldrà ajustar la producció (obrers industrials i sindicalitzats), distribució (ai!, els autònoms) i comercialització (compte!, els botiguers). Ara, la lluita de tothom, les empreses, els sindicats, els governs (de tots els nivells i colors) d’allà on hi ha plantes industrials i tot el que en penja d’aquest sector, és que la “llufa” se l’emporti un altre. Però a algú tocarà emportar-se-la.

El debat està centrat en aquest moment en els ajuts al consum. Els exemples d’altres països (fins i tot les nostres autonomies riques s’hi apunten), les bondats o no del Plan VIVE, el consum pel consum més enllà de les necessitats (mirant, a cop d’ull, pel carrer no sembla pas que hi hagi necessitat imperiosa de canvi. Ni cotxes vells, ni atrotinats, ni escassos). És la solució? En una visió a curt termini evidentment és una solució. Encara que crec que sols permetrà que l’ajustament que s’ha de fer sigui menys traumàtic, més suau. Un dubte: cabals del comú pel consum no necessari d’una part amb efectes contraris al medi ambient? Res, un dubte. Si fem com sempre, obtindrem els resultats de sempre. Ah!, el manteniment del status quo. Resistències.

Em ve a la memòria el daltabaix del sector del electrodomèstic de finals dels setanta i començaments dels vuitanta. Adequar del volum de producció i esperar que hi hagin nous productes dins del sector que sacsegin el mercat i el tornin a dinamitzar. Va passar un temps i l’ajustament, com tots els ajustaments, va comportar traumes.

Mentre tant, cal exposar ben bé el què passa i sols prometre “sang, suor i llàgrimes” per encarar el futur. Al preu que sigui, amb el cost que calgui.

Mataró, 5 de maig.