Al pont aeri, a la tornada a casa: “Les habla el comandante para informarles que el Barcelona va ganando por 1 a 0. Gol d’Eto’o.” Jo anava capficat en els meus pensaments de com havia anat la feina.
La direcció del grup em va encarregar la setmana passada defensar la posició del GPS en la moció conseqüència d’interpel·lació del PP que anava del sobre endeutament de les famílies. De les que no hi arriben, vaja.
La interpel·lació la setmana abans l’havia fet l’antic Ministre de Treball i ara Alcalde de Burgos, el diputat Juan Carlos Aparicio. Quan vaig conèixer el contingut de la moció, el divendres de la setmana passada, vaig pensar que no estava malament. Dels seus tres punts, dos podien ser assumits amb facilitat ja que feien referència a la informació i assessorament financer i al impuls de les accions del ICO, encara que l’altre, el primer, era més difícil que fos acceptat pel Govern ja que demanava assegurar fons suficients a les Corporacions locals per atendre millor el increment dels casos que se’ls presenten.
És difícil durant el cap de setmana connectar amb algú, ja sigui dels grups parlamentaris o del Govern, per intentar avançar en alguna cosa. Calia esperar el dilluns, però tampoc. Els grups tenen possibilitats de presentar esmenes als texts presentats, en el cas de les mocions, fins a les dotze del matí del dimarts, i es comencen a discutir a les quatre de la tarda. Fas alguns contactes, però amb els grups petits no serveix de gaire ja que són pocs i tenen molts fronts per atendre. En Sánchez (CiU) no em va agafar el telèfon fins el dimarts; l’Azpiazu, del PNB, em va dir que no en sabia res i que ja ho veuria el dimarts al matí.
Res, que al migdia del dimarts vaig conèixer les esmenes. Nosaltres, el GPS, en varem presentar una per què ens permetés negociar alguna cosa. Pel grup mixt (el BNG i UPyD) en varen presentar dues de matisació al punt primer (el difícil per nosaltres) que no el qüestionava. El PNB també ho va fer al punt primer, afegint-hi un retòrica complicada. Els de CiU (en Campuzano) van proposar afegir-hi dos punts nous, tirant-se completament a la piscina, demanant la subvenció del tipus d’interès del préstecs hipotecaris entre d’altres coses.
Els del PP, a bodes em convides! Acceptaven totes les esmenes menys la nostra amb el que s’asseguraven guanyar la moció deixant-nos arraconats. Tota la tarda ens la varem passar dilucidant quina havia ser la nostra resposta. Bé, la direcció del grup en contacte amb el Govern anava avaluant les diferents possibilitats. L’escull era la incorporació de les esmenes de CiU que eren una bogeria. Podríem afegir-nos a la moció inicial del PP amb totes les esmenes però sense les de CiU.
Vaig pujar a la tribuna sense saber quin seria el sentit del nostre vot, encara s’ho estaven rumiant. El tema de fons, els ajuts dels Ajuntaments a les famílies que tenen necessitats no m’és gens desconegut. Vaig poder explicar la diferenciació entre necessitats i sobre endeutats, el paper dels Ajuntaments en afrontar el problema, com ho havíem fet en les crisi dels vuitanta i noranta, quines mesures ja havia pres el Govern per donar facilitats als Ajuntaments i a les famílies en aquesta situació que estem travessant, que estàvem d’acord amb l’esperit de la moció...i que continuaríem treballant per estar al costat de la gent.
La direcció del grup em va encarregar la setmana passada defensar la posició del GPS en la moció conseqüència d’interpel·lació del PP que anava del sobre endeutament de les famílies. De les que no hi arriben, vaja.
La interpel·lació la setmana abans l’havia fet l’antic Ministre de Treball i ara Alcalde de Burgos, el diputat Juan Carlos Aparicio. Quan vaig conèixer el contingut de la moció, el divendres de la setmana passada, vaig pensar que no estava malament. Dels seus tres punts, dos podien ser assumits amb facilitat ja que feien referència a la informació i assessorament financer i al impuls de les accions del ICO, encara que l’altre, el primer, era més difícil que fos acceptat pel Govern ja que demanava assegurar fons suficients a les Corporacions locals per atendre millor el increment dels casos que se’ls presenten.
És difícil durant el cap de setmana connectar amb algú, ja sigui dels grups parlamentaris o del Govern, per intentar avançar en alguna cosa. Calia esperar el dilluns, però tampoc. Els grups tenen possibilitats de presentar esmenes als texts presentats, en el cas de les mocions, fins a les dotze del matí del dimarts, i es comencen a discutir a les quatre de la tarda. Fas alguns contactes, però amb els grups petits no serveix de gaire ja que són pocs i tenen molts fronts per atendre. En Sánchez (CiU) no em va agafar el telèfon fins el dimarts; l’Azpiazu, del PNB, em va dir que no en sabia res i que ja ho veuria el dimarts al matí.
Res, que al migdia del dimarts vaig conèixer les esmenes. Nosaltres, el GPS, en varem presentar una per què ens permetés negociar alguna cosa. Pel grup mixt (el BNG i UPyD) en varen presentar dues de matisació al punt primer (el difícil per nosaltres) que no el qüestionava. El PNB també ho va fer al punt primer, afegint-hi un retòrica complicada. Els de CiU (en Campuzano) van proposar afegir-hi dos punts nous, tirant-se completament a la piscina, demanant la subvenció del tipus d’interès del préstecs hipotecaris entre d’altres coses.
Els del PP, a bodes em convides! Acceptaven totes les esmenes menys la nostra amb el que s’asseguraven guanyar la moció deixant-nos arraconats. Tota la tarda ens la varem passar dilucidant quina havia ser la nostra resposta. Bé, la direcció del grup en contacte amb el Govern anava avaluant les diferents possibilitats. L’escull era la incorporació de les esmenes de CiU que eren una bogeria. Podríem afegir-nos a la moció inicial del PP amb totes les esmenes però sense les de CiU.
Vaig pujar a la tribuna sense saber quin seria el sentit del nostre vot, encara s’ho estaven rumiant. El tema de fons, els ajuts dels Ajuntaments a les famílies que tenen necessitats no m’és gens desconegut. Vaig poder explicar la diferenciació entre necessitats i sobre endeutats, el paper dels Ajuntaments en afrontar el problema, com ho havíem fet en les crisi dels vuitanta i noranta, quines mesures ja havia pres el Govern per donar facilitats als Ajuntaments i a les famílies en aquesta situació que estem travessant, que estàvem d’acord amb l’esperit de la moció...i que continuaríem treballant per estar al costat de la gent.
L’endemà el company Ceferino Díaz, gallec ell i també economista de professió, em va dir: “Però, Manel. ¡Me leí tu intervenció y no sé qué toma de posició propusiste!”. Clar, amic Cefe, no en vaig proposar cap, talment com un gallec.
Mentre, la direcció del grup va decidir que no podíem assumir, com ens va proposar el Diputat-Alcalde Aparicio, una transacció conjunta amb la nostra signatura i la moció va anar a votació amb les incorporacions dels altres menys la nostra. Em va quedar la recança si no hauríem pogut forçar més la negociació que pràcticament va ser inexistent (al menys per la meva part), però la direcció és qui decideix.
Varem perdre, amb gran satisfacció del PP. 170 vots favorables a la moció del PP (PP+CiU+PNB+IU/IC+Mix), 160 contraris (els nostres, el GPS. Ens en faltaven 9) i tres abstencions (els d’ERC).
No és la primera votació que perdo, ni que perdem com a grup, ni serà la última tal com està el pati. Tranqui, Edu! Votar contra el Govern en mocions (que són mandats, però no mandats amb força jurídica) moltes vegades és fàcil, i sumar brindis irresponsables al sol fins i tot dóna gust. Tot plegat és un problema més del Govern i ja s’espavilarà. Si no compleix ja li demanarem comptes polítics i continuarem fent bullint l’olla.
Tampoc està malament per part del grup plantar-se en aquelles coses que no poden ser assumides, o que pensem que no ho poden ser. Tot plegat si això esdevé ingovernable hi ha el recurs de que algú s’atreveixi a presentar la censura. Compte, però, ha de ser constructiva. És a dir, presentant alternativa i com es va veure al debat de la setmana anterior, ara per ara, no n’hi ha.
El pilot de l’avió no ens va informar de res més, pel que al baixar a El Prat vaig pensar que començava la segona part amb l’1 a 0. En entrar a Mataró, a la porta Laietana, començaven a esclatar els primer coets. El Barça havia guanyat la Champions. Molt bé, Pep! Has donat una lliçó de futbol,... i de moltes altres coses, en aquest trastocat món de l’esport espectacle.
(la Juanes, en Carlos González, en Santamaría, en José Vicente, el “jefe” Vallés, i no hi sé veure en Canongia, entre els que celebraven el triomf del Barça a la Cibeles. “Madrid se quema, se quema Madrid,...”. Foto El País)
Mataró, 28 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada