*(article per Capgros.com)
Ara que s’està acabant l’any s’acostuma a fer balanç del què ha estat destacat en el seu decurs. De política, d’economia, de cultura i espectacles, d’esports, etc, etc,..
Les eleccions generals de març amb la revàlida de Rodríguez Zapatero, el sainet de la gestió de la sequera, l’esperança de Barack Obama als USA, els èxits esportius espanyols en futbol, ciclisme, tenis,... En Pep Guardiola. Les fallides i estafes de Wall Street. L’ensorrada (mai tant ben dit) de les empreses del “ladrillo”. L’inacabable lluita, aquest dies reviscolada, entre israelites i palestins. El fenomen terrorista. El desgavell del continent maleït (o explotat), Àfrica: Somàlia, el Congo, Zimbabwe, ...
Crec que el que recordarem més en el futur d’aquest any serà l’ensulsida econòmica generalitzada. Especialment segons com ens en sortim. La crisi. N’hem parlat, en parlem i sembla que encara en parlarem molt.
El gràfic del INE de l’evolució del creixement trimestral del PIB a Espanya i a la UE és prou expressiu. Bruscament, la davallada. I el proper trimestre, pitjor. Estem ja en recessió.
Les eleccions generals de març amb la revàlida de Rodríguez Zapatero, el sainet de la gestió de la sequera, l’esperança de Barack Obama als USA, els èxits esportius espanyols en futbol, ciclisme, tenis,... En Pep Guardiola. Les fallides i estafes de Wall Street. L’ensorrada (mai tant ben dit) de les empreses del “ladrillo”. L’inacabable lluita, aquest dies reviscolada, entre israelites i palestins. El fenomen terrorista. El desgavell del continent maleït (o explotat), Àfrica: Somàlia, el Congo, Zimbabwe, ...
Crec que el que recordarem més en el futur d’aquest any serà l’ensulsida econòmica generalitzada. Especialment segons com ens en sortim. La crisi. N’hem parlat, en parlem i sembla que encara en parlarem molt.
El gràfic del INE de l’evolució del creixement trimestral del PIB a Espanya i a la UE és prou expressiu. Bruscament, la davallada. I el proper trimestre, pitjor. Estem ja en recessió.
No és sols el cas del nostre país, o d’algunes zones del món. Són totes les economies que entren en recessió. Dels USA, a la Xina, passant per tot Europa. Fallides, acomiadaments, incertesa, desconfiança. Perplexitat per lo sobtat del fet. Les noticies es succeeixen vertiginoses. Què està passant?
En primer lloc, de què parlem quan parlem de crisi. De falta de creixement. No és que estiguem malament, en concret als països “occidentals”, sinó que ho hem basat tot en el creixement, i quan aquest falla sembla que tot s’ensorra. El increment del pastis permet que tothom hi participi, uns més que d’altres, cert. Hi ha alegria, tots contents.
Per exemple, el cas espanyol. Si reconvertim el quadre d’abans del INE en l’evolució del conjunt de la nostra economia en el darrers anys surt un quadre diferent.
En primer lloc, de què parlem quan parlem de crisi. De falta de creixement. No és que estiguem malament, en concret als països “occidentals”, sinó que ho hem basat tot en el creixement, i quan aquest falla sembla que tot s’ensorra. El increment del pastis permet que tothom hi participi, uns més que d’altres, cert. Hi ha alegria, tots contents.
Per exemple, el cas espanyol. Si reconvertim el quadre d’abans del INE en l’evolució del conjunt de la nostra economia en el darrers anys surt un quadre diferent.
(Elaboració pròpia a partir de les dades del INE)
Què ens indica? En els vuit primers anys d’aquest segle XXI el producte espanyol ha crescut el 31,8% respecte al que teníem al començament (a prop d’un terç més) i que aquest darrer any sembla que hem arribat a un nou replà de la renda assolida i ara, potser assenyadament fins que comprenguem bé què passa, hauríem de saber adaptar-nos a transitar per aquest replà sense descartar que puguem baixar algun graó en el futur.
No és pas el que estan fent tots els Governs davant de la situació, ni el que els demanen, a vegades irresponsablement, llurs oposicions polítiques i els mitjans de comunicació. El nostre Govern al capdavant, hiperactiu, un dels que més mesures (no pas gaire diferents) ha pres per intentar redreçar, sinó aturar, la situació.
El que ens diuen és que cal mitigar les conseqüències de la situació, especialment pels afectats directes: el desballestat sistema financer, els treballadors que cauen a l’atur, les empreses que no poden continuar,..., i aprofitar per posar les bases per tornar a créixer en el futur: reconversions, reformes estructurals,.... Diuen, que a finals de l’any que ve (?). Poques demandes i crides a l’assumpció de responsabilitats.
Es prenen mesures per què el sistema financer no s’ensorri. Cal que la liquiditat arribi a les empreses dels sectors reals de l’economia, sobretot les petites i mitjanes. Cal ajudar als hipotecats a fer front als seus deutes. Que no s’ensorri la indústria del automòbil amb tot el que hi ha al darrera. Consumiu!, ciutadans i ciutadanes. Obra pública, molta, distribuïda capil·larment a través de les corporacions locals. Recuperem el dèficit públic per tal que la màquina no s’aturi. Els anglesos, Gordon Brown, parlen del 9% sobre el PIB. Aquí sembla que es desfermen els límits assenyats i treballosament acceptats, Europa, digui? Veurem en què acaba la financiació autonòmica.
Hi ha pocs anàlisis sobre les causes. Potser els economistes d’aquí deu anys publicaran estudis explicatius del fet. Ara per ara, sembla que es coneix força bé l‘apartat de l’ensulsida de la economia financera (La cobdícia. Està molt explicat), però sols s’intueixen algunes coses sobre l’economia real. Potser és que també aquí havíem construït una piràmide on els que anaven entrant pagaven als que ja hi eren. L’extensió i magnitud fora de mida de les activitats improductives, per exemple. Semblava que no hi havia límits per poder-ho fer tot, des d’atendre necessitats col·lectives, o de col·lectius, fins les pretensions i desitjos, primaris o no, individuals. Cada cop amb més exigències i més alts nivells de satisfacció, o d’insatisfacció. Sense tenir en compte i imputar, tots i correctament, els costos que això comportava.
Si, hem de procurar que el sistema no es col·lapsi. Hem d’atendre a aquells que davant la situació estiguin desemparats i quedin desvalguts. Però hem de reflexionar sobre els límits, evidents, que tenim i definir un programa d’actuació per moure’ns en ells i aplicar-lo. Hem de tornar a parlar de redistribució, a casa i a escala planetària. El campi qui pugi pot portar, després de l’ensulsida econòmica, a l’ensulsida social.
Cabrils, 28 de desembre.
Què ens indica? En els vuit primers anys d’aquest segle XXI el producte espanyol ha crescut el 31,8% respecte al que teníem al començament (a prop d’un terç més) i que aquest darrer any sembla que hem arribat a un nou replà de la renda assolida i ara, potser assenyadament fins que comprenguem bé què passa, hauríem de saber adaptar-nos a transitar per aquest replà sense descartar que puguem baixar algun graó en el futur.
No és pas el que estan fent tots els Governs davant de la situació, ni el que els demanen, a vegades irresponsablement, llurs oposicions polítiques i els mitjans de comunicació. El nostre Govern al capdavant, hiperactiu, un dels que més mesures (no pas gaire diferents) ha pres per intentar redreçar, sinó aturar, la situació.
El que ens diuen és que cal mitigar les conseqüències de la situació, especialment pels afectats directes: el desballestat sistema financer, els treballadors que cauen a l’atur, les empreses que no poden continuar,..., i aprofitar per posar les bases per tornar a créixer en el futur: reconversions, reformes estructurals,.... Diuen, que a finals de l’any que ve (?). Poques demandes i crides a l’assumpció de responsabilitats.
Es prenen mesures per què el sistema financer no s’ensorri. Cal que la liquiditat arribi a les empreses dels sectors reals de l’economia, sobretot les petites i mitjanes. Cal ajudar als hipotecats a fer front als seus deutes. Que no s’ensorri la indústria del automòbil amb tot el que hi ha al darrera. Consumiu!, ciutadans i ciutadanes. Obra pública, molta, distribuïda capil·larment a través de les corporacions locals. Recuperem el dèficit públic per tal que la màquina no s’aturi. Els anglesos, Gordon Brown, parlen del 9% sobre el PIB. Aquí sembla que es desfermen els límits assenyats i treballosament acceptats, Europa, digui? Veurem en què acaba la financiació autonòmica.
Hi ha pocs anàlisis sobre les causes. Potser els economistes d’aquí deu anys publicaran estudis explicatius del fet. Ara per ara, sembla que es coneix força bé l‘apartat de l’ensulsida de la economia financera (La cobdícia. Està molt explicat), però sols s’intueixen algunes coses sobre l’economia real. Potser és que també aquí havíem construït una piràmide on els que anaven entrant pagaven als que ja hi eren. L’extensió i magnitud fora de mida de les activitats improductives, per exemple. Semblava que no hi havia límits per poder-ho fer tot, des d’atendre necessitats col·lectives, o de col·lectius, fins les pretensions i desitjos, primaris o no, individuals. Cada cop amb més exigències i més alts nivells de satisfacció, o d’insatisfacció. Sense tenir en compte i imputar, tots i correctament, els costos que això comportava.
Si, hem de procurar que el sistema no es col·lapsi. Hem d’atendre a aquells que davant la situació estiguin desemparats i quedin desvalguts. Però hem de reflexionar sobre els límits, evidents, que tenim i definir un programa d’actuació per moure’ns en ells i aplicar-lo. Hem de tornar a parlar de redistribució, a casa i a escala planetària. El campi qui pugi pot portar, després de l’ensulsida econòmica, a l’ensulsida social.
Cabrils, 28 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada