Em vaig trobar fa uns dies en Xavier que per ofici i feina coneix de primera mà la realitat del nostre teixit econòmic empresarial.
-“Què? Com ho veus?” Vaig preguntar-li.
-“Malament” em va respondre. “Els banc i caixes estan escurant la liquiditat del sistema, ja que han de fer front als seus reemborsaments pendents.” Més o menys aquesta va ser la seva explicació. “Amb aquest panorama les empreses no poden tirar endavant. Els hi retiren el circulant”.
Reflexionant sobre la conversa vaig comprendre millor el que està passant (encara no ho havia entès del tot ben bé).
El nostre sistema financer és diferent, tal com explicava que explicava fa uns dies el Governador del Banc d’Espanya, però no tant. A uns altres terminis temporals més llargs, a uns mesos vista, acaba allà mateix que els que han provocat la desgavellada situació financera internacional actual. La causa? L’apalancament excessiu.
No ens trobem amb passius a curt com els bancs d’inversió americans, però sí amb molt passiu interbancari a mig termini, no dels propis clients, que s’haurà de tornar l’any que bé o l’altre. I no hi ha cap seguretat de renovació del mateix (no sols pas per la situació internacional sinó per desconfiança), i en aquest cas caldrà reemborsar-los i cal disposar de liquiditat per poder-ho fer.
Els actius són millors, no hi ha hipoteques basura a casa nostra (al menys en grans quantitats, ja que de “haberlas, haylas”), però, bé, bé, alguna cosa semblant i molt més grossa hi ha. No són negres desocupats d’Alabama que no poden pagar les seves hipoteques. Aquí hi ha nous rics que han bastit “negocis” sobre el buit amb un cert reconeixement social (“jaleados por la prensa salmón”) que ara estan petant i que provoquen greus desconfiances internacionals i cops negatius als comptes de resultats de les entitats afectades per les seves fallides.
Aquesta conjunció de passius aliens al gir dels propis clients de les entitats financeres i l’existència de voluminosos actius de dubtosa solvència és la que obliga a les entitats financeres espanyoles a preparar-se per la patacada que els ve a sobre. Com que tenen més temps que els seus col·legues internacionals es curen en salut escurant tota la liquiditat que poden per poder fer front als venciments que els vindran dins de poc temps. Els que en reben les conseqüències son les empreses del teixit productiu real que ens uns moments de retracció del seus mercats veuen, a més, escapçades les seves disponibilitats financeres per fer-hi front.
És l’economia financera contra l’economia real.
Però, el Govern no va aprovar mesures per corregir aquesta situació? Si (els Reials- Decrets 6 i 7/2008), i les varem ratificar al Congrés dels Diputats. Es tractava precisament que no passes això, que es mantingués el volum del gir de les entitats financeres per no estrangular no ja el creixement dels actius sinó el seu manteniment als nivells assolits.
Els dirigents financers d’aquest país tenen una greu responsabilitat social davant la ciutadania i se’ls ha d’exigir comptes. Alguna part de responsabilitat han d’assumir en els seus resultats per haver col·laborat entusiàsticament fins fa molt poc temps a les irresponsables aventures d’alguns. O, no és que estan sortint les mateixes entitats financeres en totes les ensulsides immobiliàries que estem veient aquests dies? Ja entenc que és difícil plantejar aquest tema amb els bancs, que en definitiva són societats anònimes privades responsables davant els seus accionistes, però la meitat del sistema financer d’aquest país està en mans d’unes entitats financeres peculiars en quant a la seva propietat que són les caixes d’estalvi, i aquí els poders públics tenen camp per córrer si s’atreveixen a trencar tabús i resistències de privilegis i campanars i de ser valents. Els temps i la situació són per abandonar prejudicis i prendre decisions agosarades. Ho estem veien arreu. Ho fa tothom, tots els països.
Mataró, 3 de desembre.
-“Què? Com ho veus?” Vaig preguntar-li.
-“Malament” em va respondre. “Els banc i caixes estan escurant la liquiditat del sistema, ja que han de fer front als seus reemborsaments pendents.” Més o menys aquesta va ser la seva explicació. “Amb aquest panorama les empreses no poden tirar endavant. Els hi retiren el circulant”.
Reflexionant sobre la conversa vaig comprendre millor el que està passant (encara no ho havia entès del tot ben bé).
El nostre sistema financer és diferent, tal com explicava que explicava fa uns dies el Governador del Banc d’Espanya, però no tant. A uns altres terminis temporals més llargs, a uns mesos vista, acaba allà mateix que els que han provocat la desgavellada situació financera internacional actual. La causa? L’apalancament excessiu.
No ens trobem amb passius a curt com els bancs d’inversió americans, però sí amb molt passiu interbancari a mig termini, no dels propis clients, que s’haurà de tornar l’any que bé o l’altre. I no hi ha cap seguretat de renovació del mateix (no sols pas per la situació internacional sinó per desconfiança), i en aquest cas caldrà reemborsar-los i cal disposar de liquiditat per poder-ho fer.
Els actius són millors, no hi ha hipoteques basura a casa nostra (al menys en grans quantitats, ja que de “haberlas, haylas”), però, bé, bé, alguna cosa semblant i molt més grossa hi ha. No són negres desocupats d’Alabama que no poden pagar les seves hipoteques. Aquí hi ha nous rics que han bastit “negocis” sobre el buit amb un cert reconeixement social (“jaleados por la prensa salmón”) que ara estan petant i que provoquen greus desconfiances internacionals i cops negatius als comptes de resultats de les entitats afectades per les seves fallides.
Aquesta conjunció de passius aliens al gir dels propis clients de les entitats financeres i l’existència de voluminosos actius de dubtosa solvència és la que obliga a les entitats financeres espanyoles a preparar-se per la patacada que els ve a sobre. Com que tenen més temps que els seus col·legues internacionals es curen en salut escurant tota la liquiditat que poden per poder fer front als venciments que els vindran dins de poc temps. Els que en reben les conseqüències son les empreses del teixit productiu real que ens uns moments de retracció del seus mercats veuen, a més, escapçades les seves disponibilitats financeres per fer-hi front.
És l’economia financera contra l’economia real.
Però, el Govern no va aprovar mesures per corregir aquesta situació? Si (els Reials- Decrets 6 i 7/2008), i les varem ratificar al Congrés dels Diputats. Es tractava precisament que no passes això, que es mantingués el volum del gir de les entitats financeres per no estrangular no ja el creixement dels actius sinó el seu manteniment als nivells assolits.
Els dirigents financers d’aquest país tenen una greu responsabilitat social davant la ciutadania i se’ls ha d’exigir comptes. Alguna part de responsabilitat han d’assumir en els seus resultats per haver col·laborat entusiàsticament fins fa molt poc temps a les irresponsables aventures d’alguns. O, no és que estan sortint les mateixes entitats financeres en totes les ensulsides immobiliàries que estem veient aquests dies? Ja entenc que és difícil plantejar aquest tema amb els bancs, que en definitiva són societats anònimes privades responsables davant els seus accionistes, però la meitat del sistema financer d’aquest país està en mans d’unes entitats financeres peculiars en quant a la seva propietat que són les caixes d’estalvi, i aquí els poders públics tenen camp per córrer si s’atreveixen a trencar tabús i resistències de privilegis i campanars i de ser valents. Els temps i la situació són per abandonar prejudicis i prendre decisions agosarades. Ho estem veien arreu. Ho fa tothom, tots els països.
Mataró, 3 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada