¡Huy!

No sé sí ja ho he escrit abans. “Que l’escriure no ens faci perdre el llegir”, em va dir temps enrere el company que em va ficar a la blogesfera.

Certament, si et dediques obsessivament a un exercici, per regla general, deixes de fer altres coses. Si vols fer moltes coses, i diverses, és difícil concentrar-se en alguna d’elles. Si bici, no bloc. Si bloc, no llegir. Si llegir, poca feina. Si feina, no passejar. Si...., no...

Tenia forces temes pendents que s’anaven endarrerint. M’he posat força al dia. A més, vaig entrar a una de les meves llibreries de referència a Madrid a comprar el darrer llibre de Tony Judt, el seu darrer, dissortadament. Un cop a dins la llibreria, el desastre. Vaig sortir carregat d’un grapat de llibres que em varen cridar l’atenció per raons molt diverses. Sóc un comprador compulsiu de llibres i no puc estar-me d’entrar a les llibreries. No m’acabaré mai els que tinc pendent de llegir als prestatges de casa. En fi,…

Un dels llibres que em vaig comprar va ser “Huy” d’un autor anglès per mi desconegut, John Lanchester. Va sobre la crisi econòmica que estem travessant, millor dit sobre l’apartat financer de la crisi. Suposo que em va atreure l’aconseguida portada, amb un subtítol cridaner: “Por qué todo el mundo debe a todo el mundo y nadie puede pagar”, i la garantia que m’ofereix l’editorial que el publica.

Vaig encertar-ho. El recomano vivament.

“La base de la crisis fue un clima (la fiesta de la victoria posterior a la Guerra Fría del capitalismo de libre mercado), un problema (las hipotecas subprime) y un fracaso (el de los entes reguladores) pàg. 214.

“Hay una diferencia antropológica y cultural entre una industria y un negocio. Una industria es una institución cuya finalidad primordial es producir algo, y tiene beneficio económico como consecuencia.
… y la finalidad de un negocio es pura y simplemente ganar dinero.
…
Al dinero no le interesa de qué se ocupa la industria; lo que quiere es hacer más dinero, y el modo específico en que lo hace, aunque no del todo indiferente, tiene mucho de medio para un fin: el rendimiento del capital es el hecho más importante, mientras que los detalles humanos o culturales implicados, no son más que eso, meros detalles.” pàg. 210.

Pot ser que es facin feixugues les explicacions tècniques de com ha funcionat el sistema financer anglosaxó que ha portat al cataclisme actual. La dispersió del risc, l’especulació, la cobdícia. El capítol final, “7.La factura”, és definitiu, amb aclariment sobre les diferències de la crisi a Espanya i amb dubtes sobre si sabrem comprendre el què ha passat i voldrem superar-ho.

Les darreres línies:

“La victoria del capitalismo de libre mercado duró dos décadas: ya es hora de bajar el ritmo, calmarse y decidir cómo lograr que la industria financiera vuelva a ser algo que sirva al resto de la sociedad en lugar de saquearla. En este nivel, tenemos que empezar por pensar cuándo tenemos suficiente –dinero, cosas- y si en realidad necesitamos todo lo que creemos necesitar, más allá de lo que ya poseemos. En un mundo que se va quedando sin recursos, la idea más importante desde el punto de vista ético, político y ecológico puede resumirse en una sola palabra: Basta.”

Mataró, 15 d’octubre.