Bad milk party.

Aquest dies el pati està esvalotat de resultes de la esbroncada al President del Govern a la desfilada militar de Madrid del passat dia 12. També pels incidents violents a Barcelona arran de la vaga general del setembre. Hi ha debat i interrogants.

Acceptem-ho: Les formes s’han perdut. Les normes de comportament en societat estan bandejades. El respecte envers els altres va de baixa. L’acceptació de la convivència està en retrocés. La societat oberta, molt oberta, té això.

En una societat autoritària, si es vol solucionar, això té fàcil solució,. Cop de garrot i a callar! Repressió indiscriminada. En una societat democràtica no som capaços de trobar-hi el desllorigador. Les tendències individualistes, la comprensió i tolerància (moltes vegades mal entesa) de la discrepància, la protecció (també mal entesa) dels drets fonamentals o no,... Tot fa que allò que s’entenia per “autoritat” estigui en entredit.

El comportaments dels polítics tampoc ajuden (ajudem) gaire. Fa poc podíem posar exemples de actituds Nimby en les pròpies administracions públiques; de sorprenents rebuigs a sentències de les més altes instàncies judicials (impensables a les més consolidades democràcies); de l’escàs nivell del debat i de la frivolitat en els comportaments que omplen les noticies dels mitjans. Els propis mitjans en sí tampoc ajuden, la majoria molt poc.

Avui he trobat en el diari una explicació més. La manca d’acceptació del resultat del debat democràtic fet per les institucions corresponents arriba a un col·lectiu bàsic per intentar redreçar el problema plantejat: els ensenyants. (Potser, tampoc ens hauríem d’estranyar tant).

No, no és el problema d’un accent com algú ha pretès dir per amorosir el conflicte. Fastic, sense accent a la a, està al Diccionari Fabra, encara que el word no la reconeix i no l’he sabut trobar al diccionari de l’IEC, i l’accepció del Fabra no és precisament la que embarga als ensenyants. El dibuix del cartell tampoc corrobora aquest pretès error ortogràfic.

Amb un comportament corporativista, hi ha bona part d’aquest col·lectiu que rebutja la nova llei d’educació aprovada pels representats dels ciutadans desprès dels pertinents procediments establerts. Cal recordar allò de que la guerra és massa important per deixar-la en mans dels militars? Cal recordar la primacia de les institucions en l’establiment de normes a les societats democràtiques? Estigui o no errades. Qui marca l’errada? Tantes veritats hi ha?

Jo entenc que poden haver-hi molts ciutadans que no els agradin algunes, bastants, moltes o totes, les normes per les que es regeix una col·lectivitat. En una societat democràtica és possible expressar-ho, lluitar civilitzadament per canviar-les i fins i tot aconseguir-ho.

El que no és acceptable és que mentre això no s’assoleixi es blasmi d’aquestes normes a les institucions que han d’ensenyar i enfortir la consciència democràtica de la ciutadania i especialment d’aquells que encara no la tenen desenvolupada com són els infants, els adolescents i els joves. El món de l’educació ha d’ensenyar sentiments però també principis. Ah!, principis. Quin concepte tant passat de moda!

Pot estar covant-se, per inconsciència o ben convençudament, el Partit de la mala llet i de ser així s’acabaran arreglant els problemes a garrotades. Compte!

Mataró, 15 d’octubre.