Serà difícil fer entendre als ciutadans/es que quan s’oposin a alguna actuació pública o privada necessària que hipotèticament els pot afectar en la seva vida quotidiana que hauran d’acceptar-la, desprès de les explicacions pertinents, malgrat que pensin que és una imposició, si en situacions semblants les administracions públiques actuen d’igual forma.
Les administracions públiques defensen lògicament els interessos dels seus administrats. Ara bé, els interessos tenen igual consideració des de l’administració que des dels particulars? Pels particulars, els interessos poden ser objectius o subjectius, tangibles o percebuts com a tal. Per les administracions els interessos d’entrada no poden ser la mera suma d’interessos particulars. Han de resultar de la construcció col·lectiva, del interès general, moltes vegades a contracorrent dels interessos particulars.
El debat de la construcció del A.T.C. , el magatzem de residus nuclears, és paradigmàtic d’aquesta situació. La majoria de forces del arc parlamentari considera, ja fa temps, que cal construir aquesta instal·lació. Però, en virtut de la defensa dels interessos de la seva comunitat autònoma (cadascú de la seva) cap Govern autonòmic vol que s’instal·li a la seva. Els uns, perquè no tenen cap equipament nuclear i volen mantenir-se verges (?). Els altres, perquè ja en tenen i creuen que ja n’hi ha prous. Llavors, malgrat que el temps no s’atura i ja anem en retràs, sembla impossible endegar la construcció d’aquesta necessària instal·lació.
Del rebuig dels contraris a l’energia nuclear ja cal contar-hi. De la visió negativa d’una part de la ciutadania sobre el tema nuclear també. De les pors atàviques dels veïns afectats també. Però, en aquest cas, en trobem davant la necessitat de respondre a les conseqüències d’unes instal·lacions que ens agradin o no ja hi són i comporten que s’hagi de cercar sortida als seus residus. Podríem haver decidit que no en volíem de centrals nuclears, però ja no som a temps a dir-ho, ja en tenim de centrals nuclears, i aquestes tenen requeriments que ara ja no estem en condicions de rebutjar. No podem fer-ho.
La missió dels governants, al nivell que sigui, és la d’explicar la realitat i cercar sortides per la seva superació si així es creu convenient. No d’amagar-la i tancar-se en banda sobre els necessaris requeriments que comporta, o espolsar-se les responsabilitats de sobre.
És necessari el A.T.C. i tots els nivells de govern han de ser responsables.
Sinó, desprès, un senzill centre de menors tutelat a Mataró serà motiu d’un absurd conflicte que no s’hauria d’haver produït mai.
Les administracions públiques defensen lògicament els interessos dels seus administrats. Ara bé, els interessos tenen igual consideració des de l’administració que des dels particulars? Pels particulars, els interessos poden ser objectius o subjectius, tangibles o percebuts com a tal. Per les administracions els interessos d’entrada no poden ser la mera suma d’interessos particulars. Han de resultar de la construcció col·lectiva, del interès general, moltes vegades a contracorrent dels interessos particulars.
El debat de la construcció del A.T.C. , el magatzem de residus nuclears, és paradigmàtic d’aquesta situació. La majoria de forces del arc parlamentari considera, ja fa temps, que cal construir aquesta instal·lació. Però, en virtut de la defensa dels interessos de la seva comunitat autònoma (cadascú de la seva) cap Govern autonòmic vol que s’instal·li a la seva. Els uns, perquè no tenen cap equipament nuclear i volen mantenir-se verges (?). Els altres, perquè ja en tenen i creuen que ja n’hi ha prous. Llavors, malgrat que el temps no s’atura i ja anem en retràs, sembla impossible endegar la construcció d’aquesta necessària instal·lació.
Del rebuig dels contraris a l’energia nuclear ja cal contar-hi. De la visió negativa d’una part de la ciutadania sobre el tema nuclear també. De les pors atàviques dels veïns afectats també. Però, en aquest cas, en trobem davant la necessitat de respondre a les conseqüències d’unes instal·lacions que ens agradin o no ja hi són i comporten que s’hagi de cercar sortida als seus residus. Podríem haver decidit que no en volíem de centrals nuclears, però ja no som a temps a dir-ho, ja en tenim de centrals nuclears, i aquestes tenen requeriments que ara ja no estem en condicions de rebutjar. No podem fer-ho.
La missió dels governants, al nivell que sigui, és la d’explicar la realitat i cercar sortides per la seva superació si així es creu convenient. No d’amagar-la i tancar-se en banda sobre els necessaris requeriments que comporta, o espolsar-se les responsabilitats de sobre.
És necessari el A.T.C. i tots els nivells de govern han de ser responsables.
Sinó, desprès, un senzill centre de menors tutelat a Mataró serà motiu d’un absurd conflicte que no s’hauria d’haver produït mai.
Mádrid, 22 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada