*(article per Capgròs.com)
D’entrada, no crec pas que l’elevada taxa d’atur que estem patint estigui causada per la normativa legal que regula les relacions laborals. Crec que les causes primordials són econòmiques, del nostra base econòmica, que dóna pel que dóna, no tot el que voldríem, i socials, dels nostre teixit social, que aguanta el que aguanta, molt més del que sembla. Evidentment, tampoc estic d’acord amb aquesta apreciació simplista, demagògica i interessada que la culpa és tota del Govern.
En el moment àlgid de creixement econòmic, no fa pas tant, varem tenir el nostre punt més baix de desocupació, entorn el 8% de la població activa, uns dos milions de persones aturades, un percentatge i una xifra realment elevades. Sorprenentment, en els anys de fort creixement, varem haver d’“importar” treballadors, uns 4 milions i mig, i varem aconseguir que treballessin més de 20 milions de persones. Desprès, va venir l’ensorrada del “motor” del creixement, el sector de la construcció amb tot el que arrossega que és considerable, i es va posar de manifest que no tenim base econòmica per mantenir aquest elevat nivell absolut d’ocupació i que tardarem en tenir-la de nou i necessariament diferent. No que no tenim base, sinó que aquesta –que no és per menysprear- no pot cobrir ara per ara totes les demandes d’ocupació que generen els habitants que hi ha en aquests país.
El dilema és, sobra gent que vulgui treballar o aconseguir una base econòmica que doni feina als que la cerquen. Resoldre el dilema és d’una gran dificultat ja que ara no serà possible reduir la primera i és poc plausible que en poc temps canviem la segona. El que és cert, és que les bases de la consideració de les xifres de l’atur han canviat. La demografia i els seus components, creixement, saldos migratoris, condicions socials, ja és diferent. L’aferrissada lluita en el món de tots els països per créixer i fer-se un lloc també ho és. La possible, per alguns, solució retrocedint no és, als meus ulls, desitjable.
Dit això, calia canviar el marc legal regulatori de l’activitat laboral per adaptar-se a aquestes noves circumstàncies? D’entrada en tinc dubtes. No crec, com he dit al començament que sigui la qüestió primordial. No obstant, dues forces importants empenyien a fer-ho. D’un costat els constrenyiments internacionals, que no per ser fins i tot odiosos cal menystenir. I d’altra, l’evident necessitat d’intentar adaptar-se als canvis.
Aquestes dues forces conciten reaccions antagòniques. Mentre que la patronal abraça ferventment la seva necessitat, per evidents interessos, els sindicats són de tot punt al·lèrgics a prendre-les en consideració, per principis i lògica interna. Els intents de trobar algun equilibri entre ells esdevenen infructuosos i la pilota, endimoniada, cau a les mans del Govern. Dic endimoniada ja que faci el que faci no acontentarà a ningú. Els uns es queixaran per massa, amenaçant amb una vaga general, que sols debilitarà al Govern sense representar alternativa. Els altres consideraran que és curta, deixant sol, sense recolzament, al Govern amb el seu previsible desgast que obri la porta a una alternativa política millor per a ells.
La situació política actual i la distribució de forces parlamentaries tampoc ajuda gens a l’acció governamental. Els possibles vots a l’esquerra, alineat amb les tesis sindicals, rebutgen qualsevol canvi. Els vots a la dreta collen per forçar-lo molt ja que creuen, avantatjosament, que és clau per sortir de la situació econòmica, fet que no considero evident. Poques possibilitats, doncs, de fer una reforma amb ample consens i recolzament.
El text que al Congrés de Diputats varem votar definitivament la setmana passada és voluntariós i intenta ser equilibrat. Tota la seva tramitació i tal com ha estat rebut així ho indica. El ministre Corbacho va fer vots per la seva durada. Veurem. No dependrà del propi text, sinó de l’evolució de les circumstàncies econòmiques generals i dels esdeveniment polítics que s’aniran produint en els propers mesos. Malgrat que fora bo el contrari, el debat continua obert.
Mataró, 13 de setembre.
D’entrada, no crec pas que l’elevada taxa d’atur que estem patint estigui causada per la normativa legal que regula les relacions laborals. Crec que les causes primordials són econòmiques, del nostra base econòmica, que dóna pel que dóna, no tot el que voldríem, i socials, dels nostre teixit social, que aguanta el que aguanta, molt més del que sembla. Evidentment, tampoc estic d’acord amb aquesta apreciació simplista, demagògica i interessada que la culpa és tota del Govern.
En el moment àlgid de creixement econòmic, no fa pas tant, varem tenir el nostre punt més baix de desocupació, entorn el 8% de la població activa, uns dos milions de persones aturades, un percentatge i una xifra realment elevades. Sorprenentment, en els anys de fort creixement, varem haver d’“importar” treballadors, uns 4 milions i mig, i varem aconseguir que treballessin més de 20 milions de persones. Desprès, va venir l’ensorrada del “motor” del creixement, el sector de la construcció amb tot el que arrossega que és considerable, i es va posar de manifest que no tenim base econòmica per mantenir aquest elevat nivell absolut d’ocupació i que tardarem en tenir-la de nou i necessariament diferent. No que no tenim base, sinó que aquesta –que no és per menysprear- no pot cobrir ara per ara totes les demandes d’ocupació que generen els habitants que hi ha en aquests país.
El dilema és, sobra gent que vulgui treballar o aconseguir una base econòmica que doni feina als que la cerquen. Resoldre el dilema és d’una gran dificultat ja que ara no serà possible reduir la primera i és poc plausible que en poc temps canviem la segona. El que és cert, és que les bases de la consideració de les xifres de l’atur han canviat. La demografia i els seus components, creixement, saldos migratoris, condicions socials, ja és diferent. L’aferrissada lluita en el món de tots els països per créixer i fer-se un lloc també ho és. La possible, per alguns, solució retrocedint no és, als meus ulls, desitjable.
Dit això, calia canviar el marc legal regulatori de l’activitat laboral per adaptar-se a aquestes noves circumstàncies? D’entrada en tinc dubtes. No crec, com he dit al començament que sigui la qüestió primordial. No obstant, dues forces importants empenyien a fer-ho. D’un costat els constrenyiments internacionals, que no per ser fins i tot odiosos cal menystenir. I d’altra, l’evident necessitat d’intentar adaptar-se als canvis.
Aquestes dues forces conciten reaccions antagòniques. Mentre que la patronal abraça ferventment la seva necessitat, per evidents interessos, els sindicats són de tot punt al·lèrgics a prendre-les en consideració, per principis i lògica interna. Els intents de trobar algun equilibri entre ells esdevenen infructuosos i la pilota, endimoniada, cau a les mans del Govern. Dic endimoniada ja que faci el que faci no acontentarà a ningú. Els uns es queixaran per massa, amenaçant amb una vaga general, que sols debilitarà al Govern sense representar alternativa. Els altres consideraran que és curta, deixant sol, sense recolzament, al Govern amb el seu previsible desgast que obri la porta a una alternativa política millor per a ells.
La situació política actual i la distribució de forces parlamentaries tampoc ajuda gens a l’acció governamental. Els possibles vots a l’esquerra, alineat amb les tesis sindicals, rebutgen qualsevol canvi. Els vots a la dreta collen per forçar-lo molt ja que creuen, avantatjosament, que és clau per sortir de la situació econòmica, fet que no considero evident. Poques possibilitats, doncs, de fer una reforma amb ample consens i recolzament.
El text que al Congrés de Diputats varem votar definitivament la setmana passada és voluntariós i intenta ser equilibrat. Tota la seva tramitació i tal com ha estat rebut així ho indica. El ministre Corbacho va fer vots per la seva durada. Veurem. No dependrà del propi text, sinó de l’evolució de les circumstàncies econòmiques generals i dels esdeveniment polítics que s’aniran produint en els propers mesos. Malgrat que fora bo el contrari, el debat continua obert.
Mataró, 13 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada