Gitanos.

Recordo una vella cançó, vella de cinquanta anys. La lletra, tota actualitat:

“Marchan los gitanos
unos van de Hungría,
marchan los gitanos con el alba gris.
Los hay que regresan a su Andalucía,
porque acaso añoran su país.
Su sino es vagar siempre sin cesar.”

Problema a les societats post industrials, riques, estructurades, controlades, establertes. Hi ha col·lectius, com alguns de gitanos, que no estan dins de les nostres societats. Hi són presents, fins i tot aprofiten i fan servir les possibilitats tècniques d’avui en dia, però no hi estan a dins de les nostres societats. Són nòmades i viuen com a tals: “A salto de mata”, avui aquí, demà allà, vivint del que poden i com poden. Domicili? Escola pels seus infants? Control sanitari? Lleis i normes? Estabilitat i participació? No, pas res d’això. Viuen en el nostre món, però en un altre món, el seu, com han viscut sempre.

Certament, hi ha un degotall –històric i continuat- dels seus components que es van integrant a la societat establerta. De la mateixa manera que sempre hi ha un molt petit flux invers de gent que era establerta i se’n en va i es margina. Però aquest degotall no escola el col·lectiu. Tots coneixem gitanos sedentaris, establerts i integrats més o menys. Però els que continuen com sempre queden més contrastats i remarcats a les nostres societats que evolucionen vertiginosament. La divergència es fa més gran i més visible.

Com tractar aquesta marginalitat? Perquè el problema esdevé quan la seva vida xoca, o grinyola, amb la nostra. Quan obertament, o suposadament, ens molesten. Quan no respecten les nostres normes per què continuen vivint amb les seves.

Temps enrere no era pas tant difícil. Ni la presència, en una societat agrària molt difosa i menys estructurada, ni el control, sense manies en una societat més autoritària i rígida.

Ara, alguns ciutadans i polítics enyoren la societat antiga, però aquella ja no existeix. Sí, és més difícil governar la societat d’avui que la d’ahir o abans d’ahir. Però, què hem de fer i, sobretot, com ho hem de fer per afrontar aquest tema? Com han de conviure els estructurats i els marginals en les nostres societats d’avui? Difícil, molt difícil.

Alguns, ara, prenen solucions fàcils i simples. Van en la línia també dels temps, de no assumir la complexitat social i també la complexitat de les respostes a donar-hi. “Teníamos un problema y lo hemos resuelto”. I els principis? Ah!, que macos són els principis… i que difícil és aplicar-los.

“Brunetti se acercó y le puso la mano en el brazo.
-Gracias, padre- dijo e, inclinándose, lo besó en las mejillas. Cogidos del brazo se alejaron, de regreso a la ciudad.”

“La chica de sus sueños” Donna Leon, Ed. Seix Barral, B.2008.

Mataró, 18 de setembre.