La vaga general. ¿Contra qui?

És evident que la vaga general és contra el Govern socialista per haver proposat un conjunt de mesures que afecten les relacions de treball: sous, normatives contractuals, pensions, ... , que els convocants consideren que són lesives pels interessos dels seus representats.

Ara bé, com que ja és força acceptat que el Govern ha estat i ha anat arrossegat a prendre-les, la queixa –a més de contra el Govern i la seva debilitat, submissió o resignació- va contra els impulsors últims de les mesures: els “mercats”. Tots hem pogut llegir arguments que ho posen ben de manifest. Els “mercats” són usurers, escanyapobres, xupa sangs, despietats, implacables, desconsiderats, ... Podríem perllongar la rastellera d’imprecacions el que vulguem, exercici – al meu mode de veure- estèril.

Ja que, quina és la causa d’aquesta actitud dels “mercats”? Doncs, ni més ni menys de la dependència dels Governs (no sols del nostre) i de les finances públiques respecte a ells. La dependència del sistema financer també es dóna en el camp privat, el de les empreses que ho necessiten. El que passa és que a nivell individual –no pas en conjunt- el seu volum un a un és petit i restringit a cadascuna d’elles comparat amb el dels Estat i les seves administracions.

I perquè aquesta dependència? Per haver oblidat o obviat el paper conjuntural del finançament temporal de les diferències de tresoreria –les diferències entre ingressos i despeses- i haver convertit aquest finançament temporal conjuntural en estructural, en permanent, acumulant així un important volum de deute amb aquests "mercats" tant odiosos. (Històricament els banquers sempre han estat odiats, tant com necessitats). Volum que ara, potser, en la situació actual de vaques magres és immanejable i causant de tota mena de problemes.

Carles V i el seu banquer Fugger. Durer?

Podem superar aquesta situació? Si som capaços de fer-la entenedora a la ciutadania, ben explicada, potser sí. Podem superar-la acceptant, de millor o pitjor grau, les seves conseqüències i requeriments, i/o podem superar-la també evitant i estalviant-nos les causes que la motiven: el dèficit públic estructural.

De les crisis dels vuitantes i norantes, i de la voluntat de bastir un potent, i potser no assumible, Estat del Benestar a tots els països “avançats” en va sortir un elevat volum de deute públic. Amb més o menys encert es va intentar, solament intentar, controlar-lo en els anys esplendorosos del darrer creixement econòmic. Però ara, que estem al mig de la crisi, es posa de manifest la seva magnitud i problemàtica. Estem en mans dels “mercats”. Som dependents. Dependents.

Llavors, en lloc d’una vaga general, què s’hauria de fer? Què s’hauria d’haver fet? En lloc de la queixa estèril, afrontar per part de la societat i els seus agents el veritable problema i debatre’l. L’assumpció de les conseqüències dels anys d’estirar més el braç que la màniga i/o l’assumpció de la necessitat d’adaptar les despeses als ingressos, reduint les primeres o augmentant els segons.

Però em sembla que aquest és un debat massa exigent, és demanar més del compte, per unes societats acomodades i acomodatícies, bressolades en la tranquil·litat de la riquesa. Riquesa que ara es posa de manifest que no és tant gran com pensàvem. Societats acostumades com els estruços a amagar el cap sota terra en lloc de mirar la realitat cara a cara.

Temps durs, són temps durs. Com moltes altres vegades. “A colps, a colps en fa la vida, ...” que cantava en Raimon.

Madrid, 28 de setembre.