El Govern ha decidit i el Congrés, d’acord amb el que preveu la Constitució, ha validat perllongar l’estat d’alarma per la normalització del servei públic essencial del transport aeri. (Amb els vots favorables del G.P.Socialista, el G.P. de CiU, el G.P. de PNV i dels diputats de Coalició Canària: l’abstenció del G.P. Popular i els vots en contra dels diputats d’ERC, IU-ICV i BNG).
Fa l’efecte que tot va començar amb la decisió d’incloure al Real Decret Llei de mesures econòmiques del passat 3 de desembre d’un apartat que aclaria les hores de treball efectiu anual dels controladors aeris (Real Decret -Llei 13/2010 de 3 de desembre). Hi haurà discussió molt temps de si aquest fet va ser la causa de l’abandonament pels controladors del seus llocs de treball la tarda del mateix dia 3, o que va ser la conseqüència de que es tenia la certesa del que anava a passar, doncs hi havia indicis evidents de que passaria. Coneixent els antecedents de l’actuació xantatgista d’aquest col·lectiu jo m’inclino més per la conseqüència que per la causa.
De l’abandonament dels llocs de treball, i de les seqüeles que es van haver de prendre de tancament de l’espai aeri, en va sortir aquell mateix dia el segon decret, de control militar de la feina d’aquests treballadors (Real Decret 1611/ 2010 de 3 de desembre). Amb aquest segon decret activat, els controladors varen pretendre reprendre les negociacions, però ja no tenien al davant el Ministeri de Foment sinó el de Defensa. Pel que s’ha conegut, en lloc de plegar veles van augmentar la seva aposta: tornar al treball a canvi de que AENA els tornés al conveni del 1999! Precisament el nus gordià que s’havia tallat.
No va quedar altra sortida que la declaració de l’estat d’alarma previst a la Constitució (Real Decret 1673/2010 de 4 de desembre). Podien pensar, els controladors, atiats pel ambient polític i mediàtic en que estem immersos, que el Govern estava en un estat de feblesa que els permetria sortir victoriosos d’aquest fort envit. El càlcul era errat. Cap Govern pot acceptar sense reaccionar convenientment que se’l pretengui doblegar. La pretensió és inacceptable. Era precís activar els mecanismes extraordinaris previstos constitucionals que mai s’havien utilitzat encara. El Consell de Ministres, convocat d’urgència a primera hora del matí del dissabte dia 4, va acordar declarar l’estat d’alarma. A la seva entrada immediata en vigor, acorralats per la força legal, ja que fins llavors se’ls fotia als controladors l’opinió pública, la publicada i els perjudicis socials i econòmics ocasionats, varem retornar al treball i varen entrar a la cleda.
La prolongació de l’estat d’alarma era una mesura cautelar evident donades les dates nadalenques en que estem i la necessitat de donar garanties a la ciutadania i als sectors econòmics afectats per un hipotètic rebrot de la protesta. La credibilitat del col·lectiu d’aquests treballadors no existeix desprès del desproporcionat i agosarat intent de fer valdre per la força les seves pretensions.
Però aquests tres decrets no s’entenen si no ens remuntem a un quart decret que és l’origen de tot l’afer. És el que va ser necessari prendre el mes de febrer passat (Real Decret –Llei 1/2010 de 5 de febrer) davant l’impossibilitat d’arribar a un acord amb aquests treballadors ja que, vençut l’any 2004 el conveni de l’any 1999, no es podia continuar sostenint una situació de soterrada i irregular protesta per intentar mantenir una situació de privilegi com la que era evident que havien anat aconseguint aquests col·lectiu en base als seus continuats polsos amb els Governs durant molts anys, Governs que sempre s’havien acabat arrugant (achantándose) a les seves pretensions. Cal remarcar que aquest Decret va ser validat per sentència de l’Audiència Nacional davant el recurs que varen presentar els controladors amb unes consideracions molt dures vers els ells.
Ara, els controladors fan tota mena de declaracions de que no passarà res de res, de que no hi tornaran, i es presenten –adequadament amb les dates- vestits amb pells de xai, com humils pastorets. Tard, arriben tard. La ciutadania i el Govern amb ella, encara sent l’olor de sofre que deixa el pas d’en Banyeta. Cal garantir, sense cap mena de dubte, que tothom que vulgui agafar un avió en aquestes dates pugui tornar a casa per Nadal.
Fa l’efecte que tot va començar amb la decisió d’incloure al Real Decret Llei de mesures econòmiques del passat 3 de desembre d’un apartat que aclaria les hores de treball efectiu anual dels controladors aeris (Real Decret -Llei 13/2010 de 3 de desembre). Hi haurà discussió molt temps de si aquest fet va ser la causa de l’abandonament pels controladors del seus llocs de treball la tarda del mateix dia 3, o que va ser la conseqüència de que es tenia la certesa del que anava a passar, doncs hi havia indicis evidents de que passaria. Coneixent els antecedents de l’actuació xantatgista d’aquest col·lectiu jo m’inclino més per la conseqüència que per la causa.
De l’abandonament dels llocs de treball, i de les seqüeles que es van haver de prendre de tancament de l’espai aeri, en va sortir aquell mateix dia el segon decret, de control militar de la feina d’aquests treballadors (Real Decret 1611/ 2010 de 3 de desembre). Amb aquest segon decret activat, els controladors varen pretendre reprendre les negociacions, però ja no tenien al davant el Ministeri de Foment sinó el de Defensa. Pel que s’ha conegut, en lloc de plegar veles van augmentar la seva aposta: tornar al treball a canvi de que AENA els tornés al conveni del 1999! Precisament el nus gordià que s’havia tallat.
No va quedar altra sortida que la declaració de l’estat d’alarma previst a la Constitució (Real Decret 1673/2010 de 4 de desembre). Podien pensar, els controladors, atiats pel ambient polític i mediàtic en que estem immersos, que el Govern estava en un estat de feblesa que els permetria sortir victoriosos d’aquest fort envit. El càlcul era errat. Cap Govern pot acceptar sense reaccionar convenientment que se’l pretengui doblegar. La pretensió és inacceptable. Era precís activar els mecanismes extraordinaris previstos constitucionals que mai s’havien utilitzat encara. El Consell de Ministres, convocat d’urgència a primera hora del matí del dissabte dia 4, va acordar declarar l’estat d’alarma. A la seva entrada immediata en vigor, acorralats per la força legal, ja que fins llavors se’ls fotia als controladors l’opinió pública, la publicada i els perjudicis socials i econòmics ocasionats, varem retornar al treball i varen entrar a la cleda.
La prolongació de l’estat d’alarma era una mesura cautelar evident donades les dates nadalenques en que estem i la necessitat de donar garanties a la ciutadania i als sectors econòmics afectats per un hipotètic rebrot de la protesta. La credibilitat del col·lectiu d’aquests treballadors no existeix desprès del desproporcionat i agosarat intent de fer valdre per la força les seves pretensions.
Però aquests tres decrets no s’entenen si no ens remuntem a un quart decret que és l’origen de tot l’afer. És el que va ser necessari prendre el mes de febrer passat (Real Decret –Llei 1/2010 de 5 de febrer) davant l’impossibilitat d’arribar a un acord amb aquests treballadors ja que, vençut l’any 2004 el conveni de l’any 1999, no es podia continuar sostenint una situació de soterrada i irregular protesta per intentar mantenir una situació de privilegi com la que era evident que havien anat aconseguint aquests col·lectiu en base als seus continuats polsos amb els Governs durant molts anys, Governs que sempre s’havien acabat arrugant (achantándose) a les seves pretensions. Cal remarcar que aquest Decret va ser validat per sentència de l’Audiència Nacional davant el recurs que varen presentar els controladors amb unes consideracions molt dures vers els ells.
Ara, els controladors fan tota mena de declaracions de que no passarà res de res, de que no hi tornaran, i es presenten –adequadament amb les dates- vestits amb pells de xai, com humils pastorets. Tard, arriben tard. La ciutadania i el Govern amb ella, encara sent l’olor de sofre que deixa el pas d’en Banyeta. Cal garantir, sense cap mena de dubte, que tothom que vulgui agafar un avió en aquestes dates pugui tornar a casa per Nadal.
“Vuelve, a casa vuelve, por Navidad”.
Madrid, 16 de desembre.
Madrid, 16 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada