Després.

Posem-nos-hi. Han passat moltes coses, estan passant moltes coses. Les eleccions autonòmiques catalanes, el seu resultat diumenge passat i les seves conseqüències.

Però també moltes coses importants al món: canonades a Corea, veurem què dona de sí; especulació exacerbada sobre els deute sobirà dels països perifèrics de l’euro –entre ells el nostre-; la sortida a la llum del contingut de les clavegueres politiques dels EUA amb WikiLeaks; els mundials de futbol a Rússia; … No tant lluny: la victòria del Barça, de la que en menjarem força; la brega quasi bé diària del Govern espanyol amb les turbulències financeres. Molt a prop meu: la mort de l’amic i company Jordi Garcia Bosch, de Vilassar de Mar.

M’he posat al dia d’alguna feina pendent: la comunitat de veïns –ja torno a presidir alguna cosa-; els àlbums de fotografies de les vacances de l’any passat a Turquia (encara queda pendent el de les d’aquest any); la feina corresponent de Madrid, amb els comptes de l’Ajuntament de Villablino (León), tota una història.

Però el principal tema ha estat, és i sembla que serà per un bon temps el primer, el de les eleccions catalanes. Ens varen anar –als socialistes- molt malament. Sembla que tot apuntava que seria així, des de les enquestes, a l’ambient i a la pròpia campanya.

Vaig fer els actes que em varen demanar. Vaig fer de figurant, també, quan se’m va requerir. Em vaig trobar “còmode” amb el discurs que vaig haver de fer. Parlar de la crisi econòmica i de les seves conseqüències no em ve pas de nou, tant mateix fa més d’un any que en parlo i crec que el faig entenedor. Parlar de la nostra posició sobre l’Estatut i el camí dels socialistes catalans en aquest tema també me’l sé i el comparteixo plenament.

Però no ha estat la campanya la que podia determinar el resultat. El mal de la bestia ve de lluny, d’uns quants anys, d’unes formes de treball enrocades, d’unes estratègies –al meu mode de veure- equivocades i molt poc discutides orgànicament. Si hi afegim la situació política i econòmica actual, el resultat no podia ser un altre. Prou van maldar, encara que potser maldestrament, els militants socialistes per superar les adversitats, però certament amb un resultat ben poc lluït. Alguns “invents” d’aquesta campanya -per a mi- no varen ser tampoc gaire encertats.

La crisi econòmica i les gestions governamentals aquí i a fora, l’incapacitat de l’esquerra occidental per afrontar-la, la socialdemocràcia “in albis” arreu; el desgast de l’Estatut –més de set anys amb el tema-, el funcionament del Govern d’Entesa (el très partit) més que la seva gestió; les limitacions conegudes del nostre candidat en el món mediàtic d’avui, a part, segurament, d’algunes altres característiques seves; l’ofensiva de la dreta, el desconcert de l’esquerra; l’incapacitat de centrar el debat en el nivell real en que havia d’estar -el de la gestió autonòmica-, la ciutadania sense referents clars en el nostre camp, les ofertes electorals més sentimentals que racionals, … En fi, ja és història per analitzar.

Ara toca repassar i repensar tot això. Treure’n conseqüències i tirar endavant. Tornar a carregar la pedra a l’esquena i pujar altre cop muntanya amunt. El de tota la vida.

Mataró, 3 de desembre.