L’anàlisi d’en Quim Solé Vilanova.

M’havia fet el ferm propòsit de no tornar a escriure sobre temes d’hisenda municipal. Tinc la sensació, i la certesa, que les meves opinions sobre el cas, fruit de l’ampla experiència que en tenia, són considerades sobreres i fins i tot probablement molestes. “Esgarria cries! No cal fer cas a aquest ocell de mal averany!”.

Heus aquí, però, que m’arriba una comunicació de la Fundació Ernest Lluch que conté materials sobre el que es va dir en la Jornada sobre Hisenda Local que varen organitzar conjuntament amb Nou Cicle ara fa tot just un mes al CCCB de Barcelona.

He llegit el guió de la intervenció del meu vell amic, catedràtic d’Hisenda Pública a la UB, Joaquim Solé Vilanova amb qui sempre he mantingut, ara en la distància, una bona entesa sobre el tema de les hisendes locals.

Sensacional de cap a peus! Des del títol:

“La crisi de les finances municipals. Crisi, de què?”,

a les conclusions, on entre altres coses es diu:

“Tanmateix, al meu modest entendre, hi ha una crisi més profunda de valors que, a mig termini, fan l’economia municipal i-n-s-o-s-t-e-n-i-b-l-e, i que per tant obliga a aprofitar l’oportunitat que ofereix aquesta crisi per fer un replantejament dels comportaments dels polítics i de les expectatives dels ciutadans, i un replantejament de la gestió pública.”,

passant per molts paràgrafs que n’hi ha per sucar-hi pa, com aquests següents:

“EL MODEL DE FINANÇAMENT MUNICIPAL
• L’actual sistema és un bon model!
• Model basat en ingressos propis (60%) i transferències
• Diversitat de figures impositives amb autonomia fiscal
• IBI com a principal figura impositiva (50% dels impostos)
• Pes no residual de taxes i preus públics (17% dels ingressos)
• Pes notable de les participacions o subvencions incondicionades
• Tradició de subvencions per inversions (útil per municipis petits)
• Dret a l’endeutament per inversions i límits objectius raonables”


"Es dona una pràctica desaparició del principi d’economia (l’administració dels recursos escassos): tota prestació es justifica dient que és la “demanda dels ciutadans”, quan tota
demanda només és veritable demanda si aquesta es manifesta a partir d’un coneixement del cost o el preu del servei per part del ciutadà. Les demandes són il·limitades si
s’ignora o s’amaga el cost dels serveis en termes d’impostos o taxes.”


Res, no cal que hi afegeixi res més. Autoritzades veus acadèmiques, amb experiència pràctica del tema, ho diuen ben clar. Jo no en tornaré a parlar.

Mataró, 11 de juny.