Pa amb sardines.

Aquests dies, els que vivim de l’erari públic, funcionaris, treballadors, polítics, perceptors varis de transferències diverses, etc, etc,… estem neguitosos. Lògic, ens han retallat els ingressos i, segurament també per a molts, les expectatives. De millora, de progrés, de continuïtat, … Els pensionistes, l’any que ve.

Qui més qui menys deu estar fent comptes del que li representa la retallada en concret. En net, vaja! Cal ajustar l’economia familiar a la nova situació que no per imposada i criticable deixa de ser menys real. Agafar el pressupost i a veure que es pot retallar. Segons les circumstàncies de cadascú les partides poden ser unes o altres. No és el mateix segons el volum d’ingressos que es perceben. No es el mateix segons les situacions personals i les “gepes” que es portin a l’esquena. No és el mateix segons les edats i les històries personals. Però cal fer alguna poda, prendre les tisores i escapçar.

Per alguns serà la seguretat, en forma de menors estalvis o proteccions. D’altres preferiran, o no tindran més remei, que enfrontar-se amb les despeses, ja sigui d’inversió o de consum. El canvi de cotxe, o refer la cuina, quedaran per més endavant. Caldrà fer front inexorablement els compromisos contrets d’endeutament. Els creditors no en saben, i no en volen sentir parlar, de retallades. Tampoc estan per refinançaments si no és ja una penúltima solució. Caldrà ajornar per un altre moment aquelles vacances especials a la quinta forca que voldríem fer. Què hi farem! Els de més avall, amb menors ingressos, o amb majors càrregues ho tindran més difícil. Per aquests no hi haurà més remei que rebaixar no pas el consum superflu sinó el més peremptori. Crec que veurem molts mòbils inactius, cotxes que s’ompliran de pols pels carrers, i molt mirar les ofertes per allargar les migrades possibilitats i així arribar millor a la fi de mes. Malgrat tot, sempre he pensat que la supervivència és més aviat senzilla a les nostres societats opulentes. Les estadístiques de distribució de la renda familiar així ho verifiquen. El cost, estricte, de reproducció de la força de treball (Marx dixit) no és pas gaire costós avui en dia.

No obstant, a la vista del que hi ha pel món, quanta gent pogués plorar amb els nostres ulls. Sí que no disposarem de tot el que ja havíem assolit i ens costarà, animals de costums (recents), renunciar a algunes (poques) coses. Els que en tinguin faran algun que altre equilibri amb les dietes de manutenció de fora de casa per compensar la pèrdua de sou. La partida de menjar fora se’n ressentirà, veurem més carmanyoles i entrepans embolicats amb paper de plata, o de diari (mira, vés per on, un nou mercat per la premsa escrita). Recobrarem el gust de les coses més senzilles i casolanes. Per força!

Si els alemanys s’estrenyen el cinturó hi haurà menys turisme aquí a Espanya. Si els espanyols no ens canviem tant sovint de cotxe certament que ho notaran els fabricants alemanys exportadors (això de l’exportació depèn de si hi ha importadors, clar). Comenceu a fer supòsits, càlculs i càbales. Compte amb l’espiral depressiva que es pot engegar! Ara que les corbes del creixement econòmic ja havien dibuixat una ve ben neta potser ens dibuixaran pels temps venidors més propers una ve doble. Els famosos “mercats” han d’estimar els límits de la seva cargolada, no sigui que la seva recerca de seguretat els porti a ser arrossegats, ells també, cap una depressió encara més forta. Així està explicat en els llibres d’història, l’econòmica i l’altre.

Madrid, 7 de juny.