Quatre ombres.

D’aquí un temps, sense la pressió política i comunicativa que exerceix l’actualitat, es tindrà una visió diferent de les polítiques econòmiques que han fet els Governs per fer front a la crisi. Correrà molta tinta, s’escriuran moltes pàgines. Ara, avui, tant des de posicions progressistes com conservadores, és fàcil fer crítiques amb impressions i percepcions a ras dels fets sense considerar enfocaments més amples i perspectives de més abast. Costa més fer aquestes mirades.

Segurament llavors es posaran sobre la taula errades que potser s’haurien pogut evitar, o no. Es veurà quines mancances havíem de superar, o potser tampoc. Es veuran més clarament les correlacions de forces que s’estan posant de manifest i sí encara es mantenen. Qui mana en realitat. Es valoraran millor els encerts governamentals que segur hi ha hagut, o al menys llavors es veurà així, i els seus efectes. Però caldrà tenir una certa distància per ser més objectius.

Però crec que ja ara es poden posar sobre la taula alguns elements que són ombres que no ajuden a clarificar el panorama, que si s’esvaïssin ho veuríem tot millor i ens impedeixen tenir una acció política més efectiva.

1. Europa com a unitat política, la U.E. Més Europa és el que necessitem. Tothom hi està d’acord sobre el paper, però els Governs nacionals de tots els colors que són els que determinen el què serà això d’Europa no ho concreten gaire. Tenen pànic a la transferència de sobirania que comporta, estan aclaparats encara per la història,... i per les seves pròpies conteses electorals. Volen mantenir les característiques “nacionals” en un món que canvia acceleradament. Estan lligats a les seves expectatives polítiques immediates. Han renunciat a explicar l’única sortida possible de futur si no volem caure en una dolça, però potser ràpida decadència.

2. L’Internacional Socialista. Ah, però això existeix? Fa pocs dies em varen preguntar sobre la reunió del Club Bilderberg a Sitges. La meva resposta va ser que no em preocupava massa que es reunissin “ells”, el que em preocupava molt era que no ens reuníssim “nosaltres”. D’això es tracta, crec que hi ha una clamorosa absència de la socialdemocràcia sobre el què s’ha de fer. Suposo que aquest tema està molt lligat amb el punt anterior. Com aconseguir la superació de les particularitats i visions de cada territori. Suposo que és difícil, molt difícil, trobar punts en comú per a l’acció al món d’avui ara que aquest món cada vegada és més ample, que cada vegada hi juga més gent i no sols els “occidentals”.

3. El rigor en l’actuació pública. El increment exponencial de les possibilitats de recursos col·lectius; la continua ampliació de les demandes i exigències ciutadanes –tot són drets assolits o per assolir; les creixents complicacions tècniques de la gestió pública; l’ampliació de les alternatives possibles d’objectius; el major control, o manipulació, per part de l’opinió pública de l’acció política; la major força dels agents socials que fa els debats menys previsibles; ...; tot això porta paradoxalment no a un increment del rigor en l’acció pública sinó, com veiem en una mirada somera a qualsevol pressupost públic (i privat), a munió de polítiques que debiliten la imatge que haurien de presentar els administradors de la cosa pública. Hi ha una consciència força laxa de la política com posen de manifest els mitjans, interessadament?, dia sí dia també.

4. La renuncia a l’autogestió. Cada vegada més la ciutadania traspassa a la col·lectivitat, bé, als gestors de la col·lectivitat, la responsabilitat de la gestió i els resultats de qualsevol problemàtica ja sigui gran o petita. Tot ho ha de resoldre algú al que en sóc aliè. Els “polítics”, les “empreses”, el “sistema”, els “rics”, el “poble”, sempre com uns sers, organismes o estructures de les que la ciutadania no sembla pas formar-ne part. Clar, així l’únic país del món que no depèn dels “mercats” és Corea del Nord ja que no els hi demana res. Si hi ha dèficit públic no és pas perquè hi ha unes despeses de les que ens aprofitem tots i uns ingressos que no aportem entre tots, alguns menys que d’altres, sinó perquè el Govern de torn no sap trobar la bota de Sant Ferriol. Aquell ben intencionat intent de “Esto lo arreglamos entre todos” va ser escarnit i diluït. És fàcil, la culpa de tot la té el Govern, a nosaltres que no ens busquin ja que no hem d’espavilar-nos per res sinó que hem vingut sols a gaudir del que ens cau del cel.

Madrid, 16 de juny.