Enguany, la recurrent febrada nacionalista que acompanya la commemoració de l’11 de Setembre es diu “referèndum” a Arenys de Munt.
Sí, he escrit referèndum entre cometes per indicar que malgrat el nom no és el que s’entén realment per tal en la teoria i la pràctica política.
A veure, una entitat de la localitat denominada Moviment Arenyenc per l’autodeterminació (MAPA), que desconec si té personalitat jurídica (potser sí, potser no), decideix preguntar als seus conciutadans una qüestió relativa a la independència de Catalunya.
Bé, res a dir. De preguntes, implícites o explícites, en públic o en privat, de particulars o d’entitats (siguin o no persones jurídiques o tot el contrari), a la societat avui i d’aquí, a les d’abans i d’arreu, sempre n’hi ha hagut, sempre se’n han fet.
Quina conseqüència té aquesta mena d’accions? De jurídica, cap ni una. De creació d’opinió i de fer “bullir l’olla” de qui les fa, doncs, més o menys. Per exemple, els diaris pregunten: “Creu, o desitja vostè, que el Barça torni a fer el triplet aquest any?” –“Oh, i tant!”, seria la resposta quasi bé unànime dels que contestessin. Ara, d’aquí a que això es produeixi en realitat, vés a saber! Cal jugar molts partits i guanyar-ne més que els adversaris.
Però resulta que el Ple de l’ajuntament d’Arenys de Munt s’hi fica pel mig i en sessió plenària pren un acord per majoria (és a dir fa un acte administratiu) sobre aquella pregunta del MAPA fins a aquell moment privada.
Desconec la literalitat de l’acord municipal. Tampoc és rellevant per la meva argumentació. Podria ser que sols doni suport material a la realització de la consulta que fa una entitat de la seva localitat, o pot ser que assumeixi i faci seva la pròpia consulta posant-se en el lloc de l’entitat.
En el primer cas ens trobem davant d’un problema de gestió dels recursos públics locals cedits a particulars en forma de personal i de serveis (edificis, neteja, llum, instal·lacions,…) que en virtut de l’autonomia municipal ja en donaran comptes, ja en seran responsables, davant dels seus ciutadans/es que són els que nodreixen les seves arques. Tothom se’ls gasta com vol i creu i desprès els electors ja ho valoraran. Sóc conscient que en aquest cas estic obviant aspectes jurídics importants, però que ara no vull entrar-hi. Ho continuo deixant en l’àmbit d’una consulta privada amb tot el que comporta com a conseqüència: res, foc d’encenalls amb l’ajut públic (per cert, n’hi ha tant d’això….)
En el segon cas l’ajuntament assumeix la consulta directament. Ep! Això ja és una altra cosa. Ens trobem davant d’un acte administratiu que és nul de ple dret ja que qui el pren no té competències per prendre’l.
Però és que a més, i aquí comença l’enredada que es vol fer a la ciutadania, no es donen, perquè no es poden donar, els requisits democràtics, reitero, democràtics, d’una consulta o d’un procés que ha de ser reglat, que no pot ser discrecional. A veure, a tall d’exemples, qui nomena els components de les meses de la consulta? Quin cens es fa servir? (Compte, amic Mora, que aquí pots enganxar-te els dits i fer-te mal) Qui fa el control de l’acció de lliurar les respostes? Com es garanteix el recompte i els resultats? No, no em digueu que tot es farà bé i de bona fe. En els procediments democràtics aquests conceptes angelicals no existeixen. Existeixen requisits públics refrenats pels òrgans de les institucions competents per prendre’ls. I els ajuntaments no n’estan de capacitats.
A partit d’aquí, tota la resta són bombolles de sabó, molt boniques i que no serveixen de res. Alegren el panorama dels qui les miren i res més.
Ja entenc el neguit i la frissança dels que tenen respectables idees sobre el tema de la independència de Catalunya (i sobre d’altres temes. Jo també en tinc sobre d’altres temes i em trobo en la mateixa situació i per superar-la estic en la lluita política). Però aquesta gent ha d’entendre que ha de cercar les fórmules per fer que les seves idees siguin no solament respectades (que ja ho són) sinó acceptades, amplament acceptades, a través de les institucions pertinents. Cal recordar que Adolfo Suárez va portar als procuradors franquistes a fer-se el harakiri per començar legalment la transició democràtica que d’altra forma no hagués pogut produir-se?
Que per això han d’anar fent “bullir l’olla”?, és perfectament comprensible i plenament legal i legítim en una societat lliure. Ara, d’aquí a fer-nos passar bou per bèstia grossa n’hi ha un bon tros. Això no és un referèndum, ara sense cometes, això és un entreteniment i com a tal cal considerar-lo.
Que es prenguin un antipirètic per baixar la febre els uns, o un antihistamínic per la urticària els altres, i que covin uns dies de repòs al llit. Desprès tots ens trobarem millor, estarem més sans.
Madrid, 8 de setembre. Dia de les Mares de Déu trobades.
Sí, he escrit referèndum entre cometes per indicar que malgrat el nom no és el que s’entén realment per tal en la teoria i la pràctica política.
A veure, una entitat de la localitat denominada Moviment Arenyenc per l’autodeterminació (MAPA), que desconec si té personalitat jurídica (potser sí, potser no), decideix preguntar als seus conciutadans una qüestió relativa a la independència de Catalunya.
Bé, res a dir. De preguntes, implícites o explícites, en públic o en privat, de particulars o d’entitats (siguin o no persones jurídiques o tot el contrari), a la societat avui i d’aquí, a les d’abans i d’arreu, sempre n’hi ha hagut, sempre se’n han fet.
Quina conseqüència té aquesta mena d’accions? De jurídica, cap ni una. De creació d’opinió i de fer “bullir l’olla” de qui les fa, doncs, més o menys. Per exemple, els diaris pregunten: “Creu, o desitja vostè, que el Barça torni a fer el triplet aquest any?” –“Oh, i tant!”, seria la resposta quasi bé unànime dels que contestessin. Ara, d’aquí a que això es produeixi en realitat, vés a saber! Cal jugar molts partits i guanyar-ne més que els adversaris.
Però resulta que el Ple de l’ajuntament d’Arenys de Munt s’hi fica pel mig i en sessió plenària pren un acord per majoria (és a dir fa un acte administratiu) sobre aquella pregunta del MAPA fins a aquell moment privada.
Desconec la literalitat de l’acord municipal. Tampoc és rellevant per la meva argumentació. Podria ser que sols doni suport material a la realització de la consulta que fa una entitat de la seva localitat, o pot ser que assumeixi i faci seva la pròpia consulta posant-se en el lloc de l’entitat.
En el primer cas ens trobem davant d’un problema de gestió dels recursos públics locals cedits a particulars en forma de personal i de serveis (edificis, neteja, llum, instal·lacions,…) que en virtut de l’autonomia municipal ja en donaran comptes, ja en seran responsables, davant dels seus ciutadans/es que són els que nodreixen les seves arques. Tothom se’ls gasta com vol i creu i desprès els electors ja ho valoraran. Sóc conscient que en aquest cas estic obviant aspectes jurídics importants, però que ara no vull entrar-hi. Ho continuo deixant en l’àmbit d’una consulta privada amb tot el que comporta com a conseqüència: res, foc d’encenalls amb l’ajut públic (per cert, n’hi ha tant d’això….)
En el segon cas l’ajuntament assumeix la consulta directament. Ep! Això ja és una altra cosa. Ens trobem davant d’un acte administratiu que és nul de ple dret ja que qui el pren no té competències per prendre’l.
Però és que a més, i aquí comença l’enredada que es vol fer a la ciutadania, no es donen, perquè no es poden donar, els requisits democràtics, reitero, democràtics, d’una consulta o d’un procés que ha de ser reglat, que no pot ser discrecional. A veure, a tall d’exemples, qui nomena els components de les meses de la consulta? Quin cens es fa servir? (Compte, amic Mora, que aquí pots enganxar-te els dits i fer-te mal) Qui fa el control de l’acció de lliurar les respostes? Com es garanteix el recompte i els resultats? No, no em digueu que tot es farà bé i de bona fe. En els procediments democràtics aquests conceptes angelicals no existeixen. Existeixen requisits públics refrenats pels òrgans de les institucions competents per prendre’ls. I els ajuntaments no n’estan de capacitats.
A partit d’aquí, tota la resta són bombolles de sabó, molt boniques i que no serveixen de res. Alegren el panorama dels qui les miren i res més.
Ja entenc el neguit i la frissança dels que tenen respectables idees sobre el tema de la independència de Catalunya (i sobre d’altres temes. Jo també en tinc sobre d’altres temes i em trobo en la mateixa situació i per superar-la estic en la lluita política). Però aquesta gent ha d’entendre que ha de cercar les fórmules per fer que les seves idees siguin no solament respectades (que ja ho són) sinó acceptades, amplament acceptades, a través de les institucions pertinents. Cal recordar que Adolfo Suárez va portar als procuradors franquistes a fer-se el harakiri per començar legalment la transició democràtica que d’altra forma no hagués pogut produir-se?
Que per això han d’anar fent “bullir l’olla”?, és perfectament comprensible i plenament legal i legítim en una societat lliure. Ara, d’aquí a fer-nos passar bou per bèstia grossa n’hi ha un bon tros. Això no és un referèndum, ara sense cometes, això és un entreteniment i com a tal cal considerar-lo.
Que es prenguin un antipirètic per baixar la febre els uns, o un antihistamínic per la urticària els altres, i que covin uns dies de repòs al llit. Desprès tots ens trobarem millor, estarem més sans.
Madrid, 8 de setembre. Dia de les Mares de Déu trobades.
5 comentaris:
Perquè no m'estranya gens ni mica que els del PSOE sempre estan al costat del PP quan es vol limitar la llibertat nacional de Catalunya?.
En el fons, els 2 partits respecte Catalunya actuen com Franco.
Jofre:
De TV3 no estic autoritzat a parlar.
Però, eppur si muove…
Sí, són tant iguals que el PP té l’Estatut recorregut al T.Constitucional i el PSOE el va votar amb tots els seus diputats/es. No collonis, home!
Los militantes necesitamos de los dirigentes una opnion clarificadora sobre este tema, ya que las opiniones son totalmente opuestas segun la agrupacion que las emita.
Manel, estic totalment d'acod amb tú. Especialment a la referència que fas sobre els requsits democràtics del procès. El que m'entristeix es que alguns companys i companyes socialistes no s'hagin mirat la declaració de principis i les resolucions del 11è congrès del partit del que hi formen part.
Publica un comentari a l'entrada