The Economist.

Llegeixo que "The Economist” fa un article dient que Espanya és el nou malalt d’Europa. Trobo l’afirmació molt cridanera. Les explicacions que faig sobre la situació i les perspectives de l’economia espanyola no són tant derrotistes. Certament, hi ha posicionaments i perspectives diferents (la meva, evident; la d’ells, crec que també evident, com diré al final d’aquesta entrada).

No es tracta de tornar a repetir aquí els quadres de l’evolució del P.I.B. publicats trimestralment per l’I.N.E. que demostren que l’economia espanyola fins ara ha anat millor que el conjunt europeu. Ni el quadre que publica mensualment el Ministeri de Treball que mostra el creixement brutal de l’atur. Tampoc es tracta de repetir l’explicació que vaig fer no fa pas gaire sobre les circumstàncies demogràfiques espanyoles que crec que són la mare dels ous. El 41,64% de creixement de la població activa en els últims 12 anys front al 8,12% del Regne Unit en el mateix període (cinc vegades més!)

El propi article de “The Economist” publica un quadre síntesis.

No els fa veure res que el creixement del P.I.B. que ells publiquen és superior (o el decreixement inferior) en els últims cinc anys a la mitja europea? No els diu res que no n’hi ha per tant en el creixement diferent previst per l’any que ve, dècimes amunt, dècimes avall, d’Espanya i del conjunt de la U.E.? Que la situació no és gaire, per no dir gens, diferent a tots els països europeus? Que el problema és molt general i profund i d’abast mundial? De què senyalar, i estigmatitzar, les escasses diferències?

Certament, el tema diferencial, i escruixidor, és la taxa d’atur que és en el nostre cas el doble que la mitja europea. Aquesta diferència em porta a creure que l’acció política no s’ha de centrar sols en l’economia, en la que es podrà fer molt poc per retornar a creixements com els que experimentarem anys enrere (sí és que, a més, són convenients), sinó que l’actuació política principal s’ha de centrar en què fem amb la gent que tenim (d'aqui i de fora) que voldria treballar i no trobarà feina en molt temps.

I aquí hi ha la gran diferència, segurament, entre la visió liberal (europea) de “The Economist” i la visió d’un modest socialdemòcrata català com jo. Ells sols veuen l’exèrcit industrial de reserva (labour force, ¡toma ya!) que hauria de pressionar a la baixa el cost del factor treball. Jo hi veig persones que s’han d’atendre pel conjunt que continua actiu sense menystenir els drets assolits que té aquest conjunt.

Evident conflicte d’interessos. Retall dels costos laborals i dels guanys de protecció social front a increment de les aportacions tributaries col·lectives. La despesa del pobres front els ingressos dels rics. Fem nosaltres també una mica de demagògia, recony, que la dreta no para! Perquè en el fons el que es tracta és d’això dels conservadors (de conservar) contra els progressistes (de progressar). De la dreta contra l’esquerra.

Mataró, 28 de novembre.