En el moment econòmic i polític actual torna haver-hi cridòria sobre el mal finançament dels Ajuntaments. Al final hauré de rendir-me i acceptar-ho. He mantingut –encara ho mantinc i no sóc sol- que aquesta queixa ha esdevingut un tòpic. Un tòpic que fa molts anys que dura, masses. Ho varem començar a dir els responsables municipalistes als anys vuitanta i ha travessat varis cicles econòmics, amb els seus moments de recessió i de creixement. Ha subsistit a governs de signes diferents, que han anat fent retocs al tema de més o menys calat i rellevància. I es manté la queixa. Curiós, si més no.
Aquests dies, amb els darrers cassos coneguts o destapats de pretesa corrupció al món local es tornen a aixecar veus que situen un possible origen dels fets en el mal finançament de les Corporacions locals sense parar-se a pensar en la diferenciació evident entre les Corporacions i el seus administradors.
Però segurament pot semblar que hi ha un punt de cert en l’origen dels problemes: la utilització del urbanisme com a font per cercar recursos per nodrir les arques municipals. Estaria quasi bé disposat a acceptar-ho. Potser sí que alguns, o molts, Ajuntaments han utilitzar aquesta via. No tenien altres recursos? Certament que sí. Però, els utilitzaven? O, posem-ho millor, en tenien prous per fer el que volien fer? Aquí segurament respondrem que no. Que els en hi faltaven, no per fer el que tenien que fer, sinó per fer el que volien fer (que és una altra cosa).
I aquí, per mi, és per on comença l’embolic. Què és el que volien fer?
Crec que una de les característiques de les nostres societats riques (i ruques) és haver perdut la noció dels límits. De la seva existència. D’aquella vella noció de l’economia com la ciència de l’administració dels recursos escassos susceptibles de ser usats amb finalitats alternatives. Recursos escassos, però considerables, front a necessitats infinites i discutibles, malgrat que les més peremptòries estan cobertes a l’abast.
Ara, les demandes ciutadanes, vehiculades directament, o per entitats i associacions, o pels mitjans, o pels propis partits polítics, crec que estan desbocades (“No n’hi ha prou!” Vell crit de guerra de la mainada per tornar a fer ballar els gegants. Quina imatge, no?). I per part dels governs locals -tal com estan configurats (Ah!, la llei d’Hont!)- hi ha poca capacitat de resistència crítica a elles.
Resistència crítica he escrit. No vol dir pas que l’administració s’oposi per sistema a les demandes ciutadanes, sinó que vol dir que les ha de valorar d’acord amb els recursos que té i les prioritats de govern que ha establert, que se suposa que responen a l’oferta primer electoral i després programàtica dels que manen.
Difícil, molt difícil. I més ara que es posa de manifest que el creixement s’ha estroncat, que ja no n’hi ha per anar dient que sí a tot i a tothom, i per si encara no ens havíem adonat que no podíem continuar per aquesta senda esbojarrada d’acabar amb el nostre planeta.
Madrid, 11 de novembre.
Aquests dies, amb els darrers cassos coneguts o destapats de pretesa corrupció al món local es tornen a aixecar veus que situen un possible origen dels fets en el mal finançament de les Corporacions locals sense parar-se a pensar en la diferenciació evident entre les Corporacions i el seus administradors.
Però segurament pot semblar que hi ha un punt de cert en l’origen dels problemes: la utilització del urbanisme com a font per cercar recursos per nodrir les arques municipals. Estaria quasi bé disposat a acceptar-ho. Potser sí que alguns, o molts, Ajuntaments han utilitzar aquesta via. No tenien altres recursos? Certament que sí. Però, els utilitzaven? O, posem-ho millor, en tenien prous per fer el que volien fer? Aquí segurament respondrem que no. Que els en hi faltaven, no per fer el que tenien que fer, sinó per fer el que volien fer (que és una altra cosa).
I aquí, per mi, és per on comença l’embolic. Què és el que volien fer?
Crec que una de les característiques de les nostres societats riques (i ruques) és haver perdut la noció dels límits. De la seva existència. D’aquella vella noció de l’economia com la ciència de l’administració dels recursos escassos susceptibles de ser usats amb finalitats alternatives. Recursos escassos, però considerables, front a necessitats infinites i discutibles, malgrat que les més peremptòries estan cobertes a l’abast.
Ara, les demandes ciutadanes, vehiculades directament, o per entitats i associacions, o pels mitjans, o pels propis partits polítics, crec que estan desbocades (“No n’hi ha prou!” Vell crit de guerra de la mainada per tornar a fer ballar els gegants. Quina imatge, no?). I per part dels governs locals -tal com estan configurats (Ah!, la llei d’Hont!)- hi ha poca capacitat de resistència crítica a elles.
Resistència crítica he escrit. No vol dir pas que l’administració s’oposi per sistema a les demandes ciutadanes, sinó que vol dir que les ha de valorar d’acord amb els recursos que té i les prioritats de govern que ha establert, que se suposa que responen a l’oferta primer electoral i després programàtica dels que manen.
Difícil, molt difícil. I més ara que es posa de manifest que el creixement s’ha estroncat, que ja no n’hi ha per anar dient que sí a tot i a tothom, i per si encara no ens havíem adonat que no podíem continuar per aquesta senda esbojarrada d’acabar amb el nostre planeta.
Madrid, 11 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada