Percepció d’arrelament.

Enguany, 50 anys del Premi Iluro. Per la nostra ciutat, i per extensió pel país, un fet important donada la rellevància que ha aconseguit aquest certamen historiogràfic. El reconeixement públic i institucional li ha vingut de la mà de la Generalitat que li ha atorgat la Creu de Sant Jordi.

L’amic Jaume Boter de Palau, President de la Caixa Laietana, entitat patrocinadora del Premi a través de la seva Fundació, en les seves primeres paraules de presentació del acte, justifica l’èxit i la persistència del premi en base a que “som un país de gent arrelada”.

Tinc dubtes que l’afirmació sigui precisa o exacta. Cert, en tenim el convenciment, nosaltres, els que hem nascut aquí de nissagues que es remunten molts anys, fins i tot molts segles, sobre aquesta terra. Malgrat que... “mil leches hay en tus cenizas”.

Però, potser és un miratge contemporani. Potser, sols és un tret d’aquests anys en què ens ha tocat viure a nosaltres. Sí més no, una de les cançons populars catalanes més pregona és “L’emigrant”, amb lletra de Mosén Cinto i música d’Amadeu Vives, que és un lament al desarrelament forçat.

La gent que ha viscut a les ribes de la Mediterrània ha anat i vingut al llarg dels temps. Els que hi eren en un moment històric determinat s’han barrejat, quan no han estat expulsats, per nous elements que hi ha arribat. Manta vegades, molts dels que hi eren han hagut d’anar a “buscar-se la vida” més lluny que a prop. Les diàspores mediterrànies són velles i extenses. De la més antiga i famosa, la dels jueus, passant per les més modernes de llevantins, grecs, italians, turcs, espanyols, algerians i marroquins. Els Estats, avui, quasi bé tots, tenen instruments administratius al seu servei.

Però a alguns de nosaltres ens fa il·lusió pensar en les nostres arrels, i la història, en aquest cas el nostre Premi Iluro, ens les desenterra, descobreix i explica. Però són les nostres petites arrels. La saba que ha alimentat a gernacions de l’humanitat, el que som, ve de molts indrets, de tots els temps, i segurament avui en dia, i més en l’esdevenidor, de molt lluny i no pas per la terra.

El Premi Iluro d’aquest any l’ha guanyat l’historiador Ramon Reixach que malgrat la seva madura joventut ja va pel tercer que s’emporta. Felicitats, Ramon. Ens descobreix – si ho he entès bé- les vicissituds d’una branca de la societat mataronina estroncada en la seva possible potencialitat, com d’altres, per la nostra guerra civil.

L’accèssit, enguany hi ha hagut accèssit, se’l va emportar en Francesc Forn, deixeble d’en Pons Guri com ens va confessar, sobre les correries dels pirates nord- africans a les costes de la nostra comarca als començaments de l’Edat Moderna. “Em fas més por que una fragata de moros”, diu la dita popular.

La Caixa Laietana aprofita l’efemèride per publicar un llibre de molt bona factura sobre la història d’aquests 50 anys del Premi Iluro a càrrec de bons coneixedors del tema: en Joan Giménez Blasco, des de fora; en Pere Tió, des de dins; i les fotografies d’en Ramon Manent.

Mataró, 2 de novembre.